Agraïments

Vaig intentar mantenir aquest llibre en secret perquè em reservava per a mi el dret del fracàs.

Tanmateix, sóc feble i el camí que va des de la idea fins a la publicació és llarg i solitari. Em calia suport moral. Així doncs, en vaig parlar a unes quantes persones —és a dir, ara que en faig una llista, m’adono que no eren tan sols unes quantes—, persones que eren allí, que m’estiraven durant aquest període tan dur de la meva vida.

Em produeix un sincer plaer poder donar les gràcies a Joel Albert, Regina Blakely, Beth Boyle, Joy Blake, Eileen Winters Chiocchi, Bunny Colburn, Pat Cunningham, B.J. D’Elia, Elizabeth Demarest, Roberta Golubock, Amy Guttman, Cathy White Haffler, Randi Hagerman, Cathy i David Holmes, Caroline Leiber, Katharine i Joe Hayden, Elizabeth Kaledin i Jon Dohlin, Judy Keegan, Linda Karas, Hal Leibowitz, Walt Leiding, Susie Marshall, Tina McEvoy, Jim McGlinchy, Marcy McGinnis, Norma i Norman Nutman, Louise Ryan, Steve i Susie Simring i Frances Twomey. Em sento realment afortunada de tenir-vos a tots com a amics i confidents. En sabeu molt més, de guardar un secret, que no pas jo!

Dan Rather, probablement tu no tens ni idea de l’empenta emocional que em donaves cada cop que em preguntaves com anava el llibre.

Joni Evans, tu vas ser la primera persona que em va fer creure que el meu somni es podia fer realitat. Gràcies per la teva energia revitalitzadora; m’has fet sentir tan bé…

Liz Mullen, tu em vas animar, vas assumir les meves esperances i em vas encaminar cap a Laura Dail, la meva meravellosa agent. Estic convençuda que la Laura desitjava tant com jo que el projecte tingués èxit… I, sincerament, ja és dir!

Gràcies a la meva editora, Jennifer Weis, i a la seva secretària editorial, Kristen Macnamara, per haver cregut en aquest projecte i haver-lo guiat amb tanta habilitat al llarg del camí de la publicació.

Gràcies a George Condouris, doctor en medicina, del Departament de Toxicologia de la Universitat de Medicina i Odontologia de Nova Jersey, pel seu expert assessorament sobre les coses que poden i no poden matar algú.

El meu especial agraïment al pare Paul Holmes, extraordinari estimulador de les idees, el qual em va formular les preguntes adients, em va demostrar un gran sentit de l’humor i també que sabia que el geni sempre és en els detalls. Dono gràcies a Déu per haver pogut comptar amb ell.

I finalment, gràcies a la Doris i en Fred Behrends, els meus pares, així com a la meva germana, Margaret Ann Behrends. Sense el seu suport, no hi hauria arribat. Gràcies per l’ajut i l’amor que demostren als meus fills.