101
Al volant del cotxe llogat, l’Eliza travessava l’àmplia extensió del blanquinós i tòrrid aparcament que envoltava les quinze plantes de l’Astrodome. Aquella estructura recordava una gegantina i grisa nau espacial que hagués aterrat en un mar d’asfalt. S’imaginava unes siluetes amb antenes i vestits espacials platejats sortint de les enormes portes metàl·liques de l’edifici voltat. Al davant de la nau espacial s’hi veien unes grans banderoles vermelles, blanques i blaves i, a banda i banda de la porta principal, voleiaven les banderes de l’estat de Texas.
Feia un mes que havien abandonat l’edifici els Astros de Houston, els seus ocupants habituals de l’estiu, i que s’estava condicionant per a la convenció. Els bats i les pilotes s’havien substituït per rosques i cargols, elements imprescindibles per convertir allò en la seu de la convenció.
Era realment allò: rosques i cargols, 120.000. Unes enormes xarxes aguantaven milers de llums penjats al sostre i unes altres servien de subjecció per a 225.000 globus vermells, blancs i blaus. S’havia esborrat tot rastre que pogués recordar que allí s’havia jugat a beisbol. Els marcadors i les tanques publicitàries havien quedat tapats. S’hi havia muntat un escenari de vint-i-quatre metres, amb el faristol de Haines Wingard situat en el punt assignat normalment a la segona base. Darrere d’aquest, una cortina blava de cent setanta metres de llargada tancava una tercera part dels 55.000 seients de l’estadi per donar a l’enorme espai un aire més íntim.
El treball dels qui havien transformat l’Astrodome havia estat una obra de màgia. El teló de fons de la nominació oficial del senador Wingard i l’acceptació formal de la candidatura per part del partit era realment punyent, transmetia patriotisme i presidencialitat. L’Eliza va sospirar a fons en entrar. Allò era espectacular! Fins el periodista més desmenjat havia d’admetre que aquella convenció impressionava.
Bona part dels 150.000 periodistes que cobrien la informació s’havien agrupat en una àrea de treball situada al costat de l’Astrohall. Havien reservat 150.000 metres quadrats, l’extensió aproximada de quatre camps de futbol, per a la premsa, els productors, els redactors, els investigadors, els columnistes i els directors vinguts de tot el país i de tot el planeta per observar i informar sobre aquell espectacle polític. Time, Newsweek, Associated Press, Reuters i Knight-Rider havien col·locat els seus distintius al davant de l’estand de cadascun. El Wall Street Journal quedava davant per davant del Chicago Trïbune, el qual tenia el New York Times al costat. El Los Angeles Times, el Boston Glohe i el Baltimore Sun quedaven l’un al costat de l’altre. Hi havia una àmplia zona reservada a la premsa estrangera. KEY compartia vestíbul i lavabos amb CBS, ABC i CNN. C-Span i NBC ocupaven una altra part del laberint de l’Astrohall. Les cadenes, tot i que quedaven prou visibles, no eren ni de bon tros l’única representació televisiva. Les televisions locals, procedents d’arreu dels Estats Units, havien enviat també els seus propis professionals per transmetre la perspectiva específica de cada lloc sobre la convenció.
L’Eliza, amb el típic calçat esportiu adequat per estar tot el dia a peu dret, anava de l’Astrodome a l’Astrohall i a la zona reservada a KEY. Per força va tornar a quedar admirada davant de la logística i la planificació que comportava el muntatge d’aquella descomunal maquinària anomenada convenció. A la fi de la setmana, quan haguessin retirat les banderoles i desmuntat els cables, començaria la planificació per a la propera convenció, quatre anys després.
Va ensenyar el seu passi a l’agent de seguretat de l’entrada de la zona de KEY i es va fixar que aquell home no la reconeixia. Potser era perquè no anava tan maquillada o perquè duia uns pantalons curts de color caqui i una samarreta. Allò no la va molestar especialment. L’home no era pas d’aquells que es lleven aviat per mirar els informatius del matí.
L’espai de KEY havia estat organitzat a manera de centre d’emissió en miniatura, amb compartiments pensats per a esdeveniments especials, finances i gestió. Un d’aquests corresponia a l’oficina particular de la Yelena. Hi havia també una sala per a corresponsals i redactors, una altra per a l’equip i uns despatxets per a Evening Headlines i KEY to America. Al centre del dispositiu, una taula comuna permetia d’accedir als ordinadors, fotocopiadores i faxos. Al fons es veien sis sales de redacció amb el material que havien portat de la central de KEY a Nova York. Completaven el conjunt una videoteca, una sala de conferències i una cafeteria.
La primera persona que va veure l’Eliza va ser Pete Carlson. Uix! Esperava que allò no fos un mal presagi per a la resta de la convenció.
—Unes bones instal·lacions, no, Eliza?
La va mirar de dalt a baix d’una manera tan desvergonyida! Quin fastigós!
—I tant! —va respondre ella sense somriure—. Ja has vist l’estadi?
—Què et sembla? Fantàstic! Ara mateix me n’hi vaig a assajar. —Com que no volia que es pensés que estava nerviós, va afegir—: Espero que tinguem aire condicionat a la cabina de presentació.
—Segur que n’hi haurà, Pete.
Era incapaç de desitjar-li sort i la irritava sentir-se un pèl solidària amb aquell cuc. Presentava per primera vegada una convenció política nacional de la màxima audiència. Tot i que els índexs d’audiència havien pujat lleugerament aquelles últimes setmanes, el seu paper aquells dies marcaria el futur que l’esperava. Estava ben agafat.
«Desgraciada! No el planyis! Ha estat prou content de cargolar-te cada cop que ha pogut!». Rumiava què era allò que el feia tan maniobrer i mesquí. L’ambició? La inseguretat? Potser totes dues coses. De totes maneres, li havia ensenyat les cartes en sabotejar-li el directe en aquella entrada a l’entrevista. «M’has enredat un cop, vergonya per a tu. Si m’enredes dos, vergonya per a mi».
Si Pete Carlson s’assabentés de l’afer Bill i Joy, podria muntar una història sensacionalista i assegurar els índexs. Després se li va ocórrer que com a presentador i redactor del programa estrella de la cadena, en Range o la Yelena li ho podien haver comentat. Si era així, no se l’imaginava guardant-se la informació per a ell. Podria muntar un bon mullader amb la notícia de les relacions entre Bill Kendall i Joy Wingard. Realment no s’ho guardaria pas. Fora que tingués alguna cosa a guanyar si no ho divulgava.