74

—Despertat, Janie. És hora de llevar-te, fada del meu cor. Aquells grans ulls blaus es van obrir amb penes i treballs. La senyora Twomey es va acostar a la nena, li va fer un petó al front, bo i donant-li uns copets a l’esquena, encara tapada pel cobrellit.

—Au vinga, preciosa. Aquest matí t’he fet aquelles torrades que t’agraden tant. Vinga, que es refreden.

La Janie es va incorporar ràpidament i la senyora Twomey li va posar les suaus sabatilles dels conillets. Totes dues es van aturar un moment al lavabo i en arribar a la cuina va sonar el telèfon.

—Sóc jo, senyora Twomey, bon dia. Tot va bé?

—Tot perfecte, senyora Blake. Ara mateix s’ha aixecat la Janie i està a punt d’esmorzar. Hi vol parlar?

—No, no la interrompi. És amb vostè, que volia parlar, senyora Twomey. M’he deixat el bloc de notes a casa i el necessito. Li enviaré un missatger a recollir-lo.

—On el té?

—A la meva habitació, sobre la tauleta de nit. Oi que em farà el favor de posar-lo dins d’un sobre, que trobarà al meu escriptori de l’estudi, i d’escriure-hi el meu nom al damunt? Si vol, el pot deixar al porter o bé que aquest faci pujar el missatger.

—Va bé, senyora Blake. Ara mateix ho faig.

—Gràcies, senyora Twomey. Recordi que aquesta tarda vaig a Newark i que arribaré més tard que de costum. Cuidi’m la meva petitona.

Mentre la Janie s’encarava amb les torrades ben untades amb melmelada, la senyora Twomey va anar a l’habitació de l’Eliza, i va trobar el bloc on li havia dit ella. El va fullejar d’esma i hi identificà una colla de noms que sentia cada dia a les notícies últimament. La senyora Blake tenia una feina important i la dona estava orgullosa de treballar per a ella. Allò de parlar amb artistes de cine i candidats a la presidència com si fos gent normal i corrent!

Mentre anava cap a l’estudi a buscar el sobre, li va cridar l’atenció una pàgina encapçalada amb el nom de Bill Kendall.

A sota va veure-hi escrit Joy Wingard i, entre parèntesis, «afer amorós». Dessota, el nom de Leo Karas, amb un altre parèntesi que deia «psiquiatre». Seguidament una altra anotació: «D. Q.», amb un signe d’interrogació.

Va sonar el timbre de l’intèrfon. La senyora Twomey va tancar ràpidament el bloc amb un cert sentiment de culpa, i se’n va anar cap a l’aparell del costat de la porta.

—Faci pujar el missatger, sisplau.

Va ficar ràpidament el bloc al sobre i, mentre escrivia al damunt d’aquest «Eliza Blake, KEY News», anava rumiant en l’embolic de Bill Kendall amb l’esposa del candidat a la presidència. Com es regalarien les del club irlandès-americà amb aquella xafarderia! Però no estava pas disposada a parlar-ne. El prestigi momentani que podia guanyar amb allò no valia el risc de perdre el que li havia conferit durant tant temps el fet de treballar per Eliza Blake.

Va entregar el sobre al missatger, va tancar la porta i se’n va tornar cap a la cuina. Es va asseure i es va fer unes fregues als turmells, els tenia inflats.

—Que bé, la petita fada s’ha acabat l’esmorzar!