44

L’Eliza se sentia molt satisfeta. Anava avançant en la informàtica i feia sis dies que no fumava. No sabia quina de les dues consecucions li semblava més important.

L’ordinador s’havia convertit en el seu amic, l’assistent que l’ajudava a fer la feina més ben feta. Era com si tingués un cervell gegant a la taula, un cervell que sabia els seus designis sempre que li entrés les instruccions adequades. Al començament, la tasca principal havia consistit a descobrir com entrar les esmentades instruccions. El llenguatge informàtic no era gaire clar. Sort que els tècnics de KEY li responien contents les preguntes bàsiques. Les seves classes particulars, la pràctica de l’assaig i l’error i el temps invertit davant de la màquina donaven els seus fruits.

Considerava gairebé una benedicció poder treballar a casa, com feia aquell dissabte a la tarda, amb la Janie asseguda a terra al seu costat. La nena imitava molt bé el doctor Burke, el seu pediatre. En Zippy, el ximpanzé de peluix, rebia l’ordre d’obrir la boca i dir «aaah» i tot seguit la Janie li introduïa un llapis a la boca. L’Eliza es va fixar que si bé en Zippy continuava somrient animat, l’incondicional company de festes i de llit de la Janie ja tenia un aire un pèl desmanegat. En Zippy havia de durar molt, potser no es podria substituir.

La periodista estava abonada a un servei d’informació que li permetia consultar articles de diaris i revistes per a les seves investigacions sense sortir de casa. Sabia com gravar la informació dels disquets al disc dur. En realitat, aquesta era la tasca que més li agradava, ja que li proporcionava la impressió de transmetre al cervell gegant les informacions específiques que havia de fer servir.

Havia enregistrat ja els arxius de Bill Kendall del disquet que li havia passat la Jean, amb la intenció d’aconseguir que el treball d’en Bill formés part del cervell del seu ordinador.

Mirava d’avançar la feina, treballant en la conferència que havia de fer al sopar de la fundació. Volia redactar-la amb calma, sense les típiques presses d’última hora. L’experiència li havia demostrat que valia la pena utilitzar el temps lliure per tirar endavant els seus compromisos. No se sabia mai quan podia sorgir una qüestió que li acaparés tota l’atenció.

Allí asseguda, escrivint, li van venir ganes de fumar. En una ocasió havia assistit a un curset sobre els indis americans. El professor els havia explicat que els indis creien que en deixar anar el fum de la pipa, aquest, en la seva ascensió, impulsava les energies i els pensaments cap als déus. L’acte de fumar era una forma de comunicació. Aquella idea la va atraure. Hauria jurat que escrivia més bé quan fumava.

Au vinga! No siguis baliga-balaga! La imperiosa necessitat de fumar, segons deien, durava entre cinc i set minuts. Si eres capaç de mantenir-lo a ratlla, el desig desapareixia.

Calia concentrar-se en la conferència.

Li hauria agradat haver-ne sentida alguna d’aquelles d’en Bill. Hauria tingut un punt de partida. Va telefonar a la Louise, però aquesta li va dir que no tenia ni el text ni les notes de cap.

Potser en Bill redactava les notes d’aquelles conferències amb l’ordinador. Valia la pena comprovar-ho. Va decidir que no perdia res intentant posar en pràctica la nova tècnica que feia poc que havia après. Havia de picar la paraula del tema que buscava i l’ordinador examinava la memòria i creava una llista de tots els llocs on apareixia el tema en qüestió.

Va teclejar N-E-W-V-I-S-I-O-N-S. La pantalla li va mostrar un 2 de mida considerable.

Va picar la tecla «intro». La primera entrada deia DENNIS QUINN. Després del nom, una llarga sèrie de dates mensuals. Es remuntaven a dos anys enrere. No era pas allò el que buscava.

Va tornar a picar «intro». Havia trobat la veta! La conferència d’en Bill. La va llegir, emocionada per la seva eloqüència. Es veia clar que aquelles paraules li sortien del cor. Li va agradar sobretot un passatge dirigit als pares dels infants especialment necessitats:

L’Eliza va somriure. Allò era lògic. Karas emprava la lògica.

Després es va preguntar si en Bill devia haver utilitzat les observacions de Karas en alguna altra ocasió. Com una distracció, va teclejar K-A-R-A-S.

Li va aparèixer el número 21.

21 entrades? «Intro».

Primer va aparèixer la conferència de New Visions. Va tornar a prémer la tecla.

Leo Karas, 23 de febrer, 13 h.

Leo Karas, 26 de febrer, 10 h.

Leo, 1 de març. Hi havia vint entrades amb el nom Karas, una data i una hora.

L’Eliza va agafar l’agenda de la bossa i va consultar el full del calendari. Les dates que figuraven al costat del nom de Leo Karas corresponien alternativament a dilluns i divendres. Es va fixar que la primera era la del divendres després de les primàries de New Hampshire.

Va agafar el ratolí i va arrossegar la fletxa fins a la part superior esquerra de la pantalla. Quan la fletxa se situà al damunt de la paraula arxiu, va clicar el botó del ratolí. El menú li proporcionava unes quantes opcions. Va seleccionar la d’«obrir». Li va aparèixer la paraula «Planificació», indicant que les entrades en què constava eren a l’arxiu de planificació. L’Eliza suposava que aquest arxiu corresponia a la planificació de la campanya dels candidats presidencials.

Va pensar que la Jean també s’ho devia haver imaginat. La secretària mai de la vida no li hauria ofert, d’haver-ho sabut, la planificació personal d’en Bill.

Bill Kendall havia vist el doctor Karas dos cops per setmana poc abans de morir. El metge no li n’havia dit res quan ella el va anar a veure. Potser pensava que amb allò violaria la confidencialitat?

Es va estremir i va reclamar l’última entrada de Karas. En Bill l’havia vist el dilluns 29 d’abril, tres dies abans de suïcidar-se. Al costat hi havia una anotació: organitzar un nou tracte per a DQ.