57

L’home va empènyer el carret de la compra cap al reduït espai que hi havia prop de l’escala que pujava a una elegant casa de pedra vermellenca. A la porta principal, negra, acabada de pintar, hi destacava un consistent picaporta de llautó. Un cap de lleó, va veure l’home. Ja està bé. Un altre animal per a la col·lecció.

Va obrir una de les bosses de plàstic que duia al carret i, re-buscant-hi a dins, en va treure el que volia. Va clavar un cop d’ull a dreta i a esquerra, vigilant el tranquil bloc de l’East Side. En no veure-hi ningú, es va treure l’arma i va apuntar cap a la paret de pedra vermellenca. Van aparèixer el perfil del cap, l’arrissada cabellera, els ulls, el nas i el bigoti.

Fem la pau, fem la pau. Els pintarem un cap de lleó, una cosa va per l’altra.

L’home va tornar a tapar ràpidament l’aerosol de pintura i el va entaforar bé, dins de la bossa, ensota del carret. Després va agafar aquest de l’amagatall i va tirar carrer avall, tranquil, no t’embalis que cridaries l’atenció. Els indigents no han de donar mai la impressió que corren.

Se sentia bé. L’endemà a la nit, quan fes la ronda per clavar un cop d’ull als seus animalons observaria l’obra d’art amb més detenció. L’endemà a la nit, quan tornés a parlar amb el doctor Karas. Ja feia molt que el vigilava.

Era tard i el que volia era trobar un lloc per dormir. Va riure per sota el nas.

Per dormir com un liró.