102

Cada cop li costava més fer el que li calia. Els picaportes, si més no els que necessitava ell, eren cada cop més difícils de trobar. Se n’havia adonat la gent? Muntaven un complot per plegar de penjar els seus estimats animals en aquelles formidables portes de les cases de Manhattan? Aquella idea l’acabava de deprimir.

Tampoc no demanava tant. Estimava els seus animals i l’única satisfacció que es podia permetre era anar-ne afegint algun a la col·lecció. D’altra banda, ell feia el que li deien. Ja havien passat quasi quinze dies des de l’últim que havia trobat. Havien aparegut una colla de picaportes nous a la zona que vigilava. Rosetes, flors de sanguinyol, argolles de ferro i cordes d’aram, fins i tot dos enamorats, amb el bes immortalitzat per sempre més en el metall. Però cap nou animal no guardava les cases dels amos.

L’home anava caminant a poc a poc, amb pas cansat, desanimat, empenyent aquell carret tan atapeït. Feia una nit calorosa. Veia que duia massa roba per al mes de juliol, però sempre tenia fred. Va detectar un contenidor d’escombraries, l’oportunitat de trobar menjar o alguna llauna o ampolla que pogués canviar per unes monedes. Va remenar per allà a dins. Ja li havia passat algú al davant. Darrerament fins i tot hi havia competència per les escombraries.

Va donar un cop d’ull a un diari vell. Hi havia la fotografia d’un home i una dona que somreien i saludaven des de dalt de l’escala d’un avió. Sota de la foto deia que Haines i Joy Wingard havien arribat a Houston, Texas, per assistir a la convenció política nacional. Gran cosa! No afectava ni afectaria de cap manera la seva vida. Fos qui fos president, ell continuaria sense casa, rondant pels carrers.

Va continuar el safari urbà.

Dues cantonades més enllà el cor li va fer un salt. Un lluent toro de coure se’l mirava amb actitud desafiant des d’una porta pintada de verd! Mai no havia tingut cap toro. La idea d’aquelles banyes li proporcionà un plaer que feia temps que no experimentava. Va tancar els ulls i va deixar anar un profund sospir. Quan els va tornar obrir, els va fixar en el petit espai que quedava al costat d’aquella porta.

Hi havia una paret d’un blanc immaculat. Al damunt de la barana de ferro es veia un cartell de «pintat de poc», amb una fletxa que indicava en avall.

«Fem la pau. Fem la pau. Els pintem un toro i una cosa va per l’altra».

L’home va trobar l’esprai al fons de la bossa de plàstic, i la càmera de vídeo dissimulada en el cotxe aparcat a tocar la vorera va filmar quan començava l’artístic rodeo.