129
L’Eliza estava impacient per llegir les notes de l’arxiu anomenat «jutge.$». Estava convençuda que hi trobaria alguna referència a Dennis Quinn.
—Si tens una mica més de paciència amb la mare, aquest vespre et llegiré dos contes de més.
—Així seran sis? —va dir la nena, a l’expectativa.
—Sis.
—Molt bé.
L’Eliza es va assabentar que el jutge Dennis Quinn havia estat tresorer de New Visions for Living. Pel que en comentava Bill, era una bona persona, fins i tot es disfressava de pallasso a les festes de la fundació.
Segons continuaven les notes, dos anys després en Bill havia descobert que el jutge havia fet un desfalc de cinc-cents mil dòlars a la caixa de la fundació. Quan en Bill se li va encarar per aquesta qüestió, l’acabaven de nomenar per a la plaça del Tribunal del comtat de Bergen, i per això li va suplicar que no ho fes públic. La topada va ser curiosa, ja que en Bill el va haver d’abordar a part durant una festa en una de les cases d’acollida, on el jutge anava vestit de pallasso.
—L’home dels cabells vermells estranys que deia en William! —va deixar anar fort l’Eliza—. Feia de pallasso!
—En Ronald McDonald?
—No, preciosa, un altre.
L’Eliza va continuar llegint:
Sisplau, no ho demano per mi. Això mataria la meva mare. Ja ha enterrat dos marits. Ha treballat molt tota la seva vida. Es moriria si sabia això.
En Bill dubtava molt que Quinn hagués obtingut la promoció per la seva professionalitat i els seus mèrits. Se li van confirmar les sospites quan li va demanar que reemborsés aquella suma. El jutge va admetre que amb aquells diners havia comprat el nou càrrec.
En Bill transcrivia el diàleg.
—És a dir, que aquests diners han volat?
—Gairebé.
—Doncs s’hauran de tornar. Fins a l’últim cèntim.
—I com ho puc fer?
—Ja buscarem la manera. I consideri’s afortunat que no el posi en evidència, a vostè i a tota aquesta trepa de pillets de l’altra banda del Hudson. Sóc un il·luminat i és cert que em fa llàstima la seva mare. Digui’m com se diu, que vull saber si existeix en realitat.
Aleshores, la Janie va dir:
—Mare, m’havia descuidat de dir-t’ho, però avui ha vingut aquí un policia de veritat.