11

D’una manera o d’una altra, la Joy va aconseguir aguantar aquell sopar.

En Win i en Nate van menjar amb bona gana el rostit de vedella, puré de patates, espàrrecs i la muntanya de galetes especials preparades amb herbes aromàtiques per la Trudy. Feien especulacions sobre la notícia que havia donat Eliza Blake. Tots dos havien vist Bill Kendall la setmana abans, quan el presentador havia fet una entrevista al senador sobre les properes primàries i sobre la posició de Wingard en el conjunt de les esperances presidencials.

—Ostres, si aquest paio era a dalt de tot —va dir en Nate—. Les enquestes el deixaven molt i molt bé. És el primer en molts dels mercats més importants i s’aguanta perfectament en els del mig i els petits. Aquests són els que sempre he pensat que reflecteixen millor la manera de veure les coses d’Amèrica. Justament per això sempre em preocupa tant la imatge que donem a KEY. Aquest personatge tenia un no sé què d’honradesa pel que fa a l’audiència. Es veu que no el perjudicava això de ser un fill de puta amb bona presència.

En Win va agafar una altra forquillada d’amanida.

—Una persona que desarma. Així el descriuria jo. Tot i ser conscient que sempre em col·locaria alguna pregunta de mal respondre, trobava que ho feia amb gràcia, d’una manera que gairebé podria qualificar de seductora. Tenia una cortesia indiscutible. Per cert, Joy, em va preguntar com portaves tu la campanya.

La Joy va alçar la vista del plat, que amb prou feines havia tocat, i va fer un gest d’assentiment amb el cap, sense afegir-hi cap comentari. Tampoc no semblava que els dos homes que menjaven amb ella esperessin cap resposta.

Al contrari, Nate Heller es preguntà en veu alta:

—Què deu haver passat? Una persona joveníssima i, segons semblava, en plena forma. Recordes aquell partit entre membres i convidats que vam organitzar al Congrés la tardor passada, Win? Kendall va demostrar que estava molt en forma. Ostres, si va fer un setanta-sis! Un atac de cor? —En Nate remenava el cap amb aire incrèdul—. Sol ser això quan la cosa és tan sobtada. De totes maneres, la seva era una feina de les que generen més tensió. En aquest camp, la seva i la meva. Per cert, amo, no trobes que em mereixo un augment? —En Nate va fer una rialleta per convertir el punt desagradable de la mort d’un de la mateixa quinta en aquell seu segell particular d’humor protector i egocèntric.

En Win va murmurar alguna cosa sobre la recompensa del director de la campanya per a després de novembre. Amb allò van entrar a la sessió d’estratègia electoral, que va quedar interrompuda pel timbre del telèfon que en Nate duia a la butxaca.

La Joy va mig escoltar el seu crit de resposta «Nate Heller» dirigit cap a l’auricular. Per què no podia contestar amb un «Digui’m» com tothom?, es preguntava.

—No pateixis —va dir ell—. Ja ens en cuidarem.

Ella hauria volgut estar en qualsevol lloc menys en aquella taula, fingint interès per una altra conversa sobre la campanya, escoltant com les coses seguien com sempre. Que groller que era en Nate! Agafar una trucada a taula. Quan la Trudy va haver recollit i servit el desacafeïnat acabat de preparar en el joc de cafè de plata, la Joy es va disculpar dient que havia de repassar uns informes.

—Molt bé, bonica —va dir en Win—. Estic molt content que la setmana que ve puguem fer junts aquest viatge de campanya. Pensa que per a mi ets una bona basa, no hi estàs d’acord, Nate?

—I tant! Amèrica encara està encantada de veure una parella plena de salut, atractiva i carismàtica. I vosaltres dos realment satisfeu els requisits. En el pla fotogènic realment ens enduem la palma. Ara, una possible primera dama no en té prou d’entrar pels ulls. L’esposa del candidat ha d’estar ben informada i ha de saber moure els fils pel seu compte. Per això ens has d’ajudar tant en la preparació que duem entre mans per als pròxims estadis de la gira. Evidentment, fora que no se t’escapi alguna rucada. Però m’imagino que això no passarà, oi que no, Joy?

—Ni pensar-hi —va respondre ella amb un somriure forçat—. Precisament per això m’haig de posar a estudiar els informes. Bona nit, senyors.

En sortir del menjador, es va aturar un moment a la catifa persa de color roig encès que tenien al passadís i va escoltar com en Nate continuava amb les seves conjectures:

—Per res del món no voldria dirigir aquest vespre el KEY News. D’una banda, Bill Kendall era la gran atracció de la cadena, i de l’altra, hi ha l’article insultant sobre Eliza Blake a The Mole. Els d’aquí hauran d’aplicar un control d’alt nivell.

La Joy se n’anà de pressa escales amunt, delerosa de fugir d’en Win, de la campanya i del xafarder de Nate Heller. Tot i que ella no pensava que la majoria s’ho podia creure, en Nate presumia que es llegia religiosament The Mole, juntament amb The Star, The Enquirer i Spy. Segons ell, molts draps bruts tenien algun punt de veritat.

La Joy va tancar la porta de l’habitació i va passar la balda. Envoltada per aquella tranquil·litzadora mar de seda de color cru que entapissava les parets del dormitori, es dirigí cap al tocador i s’hi va asseure al davant sobre l’encoixinada cadira per emmirallar-se. Els vius ulls blaus observaven el rostre. El nas recte, la boca ben proporcionada, el coll llarg i gràcil. Ben aviat havia après que aquell físic li podia reportar el que desitgés. Una cara que, de nena, posava dificultats als adults per dir que no. Una cara que, d’adolescent, atreia els vailets. Una cara entusiasta que els grups d’animadores havien reclutat. Una cara que havia estat seleccionada per a reina de la festa de principi de curs a la facultat. Aquella cara havia aconseguit atraure el prometedor Haines Malcolm Wingard júnior. I, segons Nate Heller, aquella cara continuava fent el seu fet, atraient ara els vots dels americans.

Aquella nit, els seus ulls es veien tristíssims.

El rellotge de llautó del damunt del relleix de la xemeneia marcava un quart de deu. A dos quarts de dotze feien el programa especial. La Joy es va despullar, se’n va anar a la cambra de bany i va obrir la dutxa amb la màxima intensitat. S’hi va col·locar a sota i va deixar que l’aigua calenta caigués amb força sobre el seu cos. Allò sempre la feia sentir més bé.

«Com me’n sortiré, de tot això?».

Es va eixugar, colpejant-se lleugerament la zona de la part superior de la cuixa on feia poc que li havien tret una piga. Es va cobrir amb una bata de seda i es col·locà una tovallola amb les inicials brodades al voltant dels cabells. Un altre cop d’ull al mirall i es va aplicar crema hidratant a la cara. Tot just eren tres quarts menys cinc de déu.

Va enretirar la consistent vànova de l’immens llit doble i s’hi va ficar. Tenia dues gruixudes carpetes sobre la tauleta de nit. En la primera hi havia una etiqueta que deia delinqüència. «Uf!», va fer. Tot i ser un tema terriblement important, que d’una manera o d’una altra influïa en la vida de tots els homes, dones i criatures dels Estats Units, a Amèrica la delinqüència i la violència es debatien fins a la sacietat, i la Joy no estava d’humor per encarar-s’hi aquell vespre.

A l’altra carpeta hi deia sida. Nate Heller havia ideat un pla que en Win anunciaria a Nova York durant la campanya de les primàries. Una cosa que se’n deia Croada contra la sida. La Joy va donar un cop d’ull a l’informe.

«Aquest vespre, no, avui no m’hi puc pas centrar». Així doncs, es va aixecar altre cop i se’n va anar fins a l’armari, que tenia la mida d’una habitació petita. Dins hi tenia, ordenats per colors, un munt de bruses, faldilles i pantalons. Hi havia també un organitzador a part per als vestits jaqueta, que començava amb un Valentino de llana blanca i seguia, desplaçant-se en l’espectre de color, amb un Calvin Klein de color torrat, un Sarah Phillips groc, un Bill Blass vermell, i la gamma continuava al llarg d’uns quants Donna Karans negres. Darrerament, la Joy es limitava als dissenyadors americans i en les seves aparicions durant la campanya mirava de no lluir cap peça dels de fora.

Un altre grup considerable el formaven els vestits de dia. Una col·lecció de vestits curts i llargs de festa, que tenien assignat tot un pany de paret.

«Si no guanyem, sempre puc obrir una botiga de roba per catàleg», va pensar la Joy remenant el cap. Li encantava la roba bonica, ben feta. Li aportava aquella confiança que dóna el fet de sentir-se cuidada. Però aquell vespre, mentre observava les fileres de sabates de pell perfectament arrenglerades, bo i mirant de decidir quines s’enduria en el viatge de la setmana entrant, no es podia concentrar. Li semblava que res d’allò no tenia importància.

Bill Kendall. Feia tres mesos d’ençà de l’últim cop que l’havia vist. En Win tot just acabava de destacar en les primàries a New Hampshire. La cobertura periodística s’havia intensificat d’una manera extraordinària quan Wingard es va desmarcar de la resta de candidats. Va ser aleshores quan la Joy es va adonar que en Win tenia moltes possibilitats de convertir-se en el nou president dels Estats Units d’Amèrica.

L’endemà de les primàries, els programes matinals de totes les xarxes van entrevistar en Win. Els de KEY ho van fer davant d’un pont cobert. Recordava que en Win es va queixar perquè havien organitzat l’entrevista a l’aire lliure. Feia un fred terrible. Nate Heller va insistir sobre la importància del seguiment de KEY. «Hauries d’estar content de ser el que han triat per parlar aquest matí sota la neu», va precisar en Nate.

Eliza Blake havia realitzat l’entrevista per a KEY to America. Bill Kendall va arribar al pont quan en Win estava ja en antena.

La Joy recordava que se li havia acostat pel darrere i li havia dit fluixet: «Pel que sembla, ja som a primera divisió».

«Això sembla, no?».

«I quina sensació fa?».

«Canvia algunes coses. I d’altres, hauran d’acabar».

La Joy no va tenir oportunitat de dir res més. S’havia acabat l’entrevista d’en Win i ella i Nate Heller se li acostaven. En Bill va somriure i va felicitar en Win. Van parlar de quatre coses, hi va haver unes lleus rialles i tot seguit en Nate va recordar als Wingard que havien d’agafar un avió. Tothom va encaixar.

La resta es va fer per telèfon.

Una trucada a la porta del dormitori.

—Sóc jo, Joy.

Ella va obrir la porta. En Win li somreia.

—Com van els deures?

La Joy va arronsar les espatlles.

—Em fa l’efecte que no gaire bé. Avui no m’hi he pogut concentrar.

En Win es va treure la corbata i es va començar a descordar la camisa, encara impecable després d’aquell dia tan llarg. La Joy observava aquell home i pensava: «Com s’ho fa?». Aquelles hores tan llargues, l’atenció dels mitjans de comunicació, la tensió d’estar sempre a punt. En Win es mostrava indefectiblement equilibrat, seriós i tranquil. Mai no perdia els nervis, ni quan estaven tots dos sols. La Joy reflexionava sobre aquelles virtuts: les que probablement el convertirien en un bon president.

Va pensar en l’últim avortament. Ella es va ensorrar. En Win va ser una penya. Va tirar endavant el seu programa, sense faltar a cap reunió, fent les conferències a què s’havia compromès, i tenint sempre present el seu deure de passar cada vespre unes hores amb la Joy. Ella havia plorat i en Win li havia dit que tot aniria bé. La deixava que s’adormís amb els ulls negats de llàgrimes, delerós d’anar cap a baix i preparar-se per a la jornada de l’endemà al Senat.

Això havia estat dos anys abans. Després van plegar d’intentar de tenir una criatura. La Joy va acabar acceptant que no tindria un fill seu. Però encara li coïa veure els infants i els fills de l’altra gent.

—Com t’ha anat amb en Nate?

En Win va encarar amb cura els dos carnals dels pantalons del vestit de ratlles.

—Com sempre, ens cenyim al pla marcat. Tinc la impressió que les coses van bé, però, renoi, estic cansat.

—No m’estranya. No pares. Has d’afluixar.

El senador se’n va anar al lavabo.

—Miraràs l’especial de Bill Kendall? —va dir fort, perquè la sentís, tot i la fressa de l’aigua.

—Això pensava fer, però el puc veure des de l’estudi, si és que et vols ficar al llit.

—No, m’és igual. El podem veure junts. Així tindrem ocasió de passar una mica més de temps plegats.

Però quan eren a la meitat de les notícies de Washington, en Win ja estava com un soc. La Joy va mirar el programa especial de KEY News presentat per Pete Carlson amb el candidat a la presidència respirant compassadament al seu costat.

Va seguir els moments destacats de la carrera de Bill Kendall i va escoltar les reaccions dels seus col·legues i les observacions que feien sobre aquell professional. L’últim tros del reportatge no tenia narrador. Es tractava d’un muntatge de fragments de vídeo en què es veia Kendall passejant amb diferents dirigents del món i seguidament, unes imatges d’ell com a voluntari amb les criatures dels Paralímpics, tot plegat amb el tema musical de fons que encapçalava Evening Headlines. En l’última imatge se’l veia abraçant el seu fill, en William, tots dos somrient feliços. Un treball commovedor.

La Joy es va aixecar, amb compte de no despertar el seu marit, que dormia. Va baixar l’escala emmoquetada, va travessar la sala d’estar i va sortir a prendre l’aire fresc de la nit a la veranda. Es va cordar bé la bata, es va asseure en un sòlid banc de ferro forjat, va alçar els ulls cap a les estrelles i començà a sanglotar.