31

Tal com ho havia previst Nate Heller, Joy Wingard, l’esposa del candidat a la presidència, va sortir als reportatges d’aquell vespre sobre els funerals de Bill Kendall. Tant en Nate com en Win se’n sentien satisfets. Aquest li va trucar des del seu despatx del Senat després de veure les imatges a la televisió.

—T’agraeixo molt que hi hagis anat, Joy. Ja sé que no t’entusiasmava la idea. Però la teva presència ens ha fet guanyar molts punts. Per cert, estaves preciosa. Estic convençut que tots aquells periodistes que hi havia allí s’han fixat que t’havies afegit al dol. Vejam si ens fan més costat.

—Jo també estic contenta d’haver-hi anat —va respondre fluixet la Joy—. Però no et pensis pas que et posaràs a la butxaca tota la premsa per enviar l’esposa a les exèquies d’un dels seus. Pensa que són prou cínics.

—Potser tens raó. De totes maneres, estic content que hi hagis anat. He vist la premsa de la tarda. Ha estat tot un esdeveniment.

—Ai, Win, era tan trist… —va sospirar la Joy, tranquil·la en poder esplaiar-se després de les emocions d’aquell matí. Havia vist el fill d’en Bill tan perdut i desconcertat! Li hauria agradat acostar-s’hi.

—N’estic convençut, Joy. Escolta’m, em truquen per l’altra línia. Encara he de solucionar unes quantes coses per aquí. Arribaré a casa cap a les deu. —Estava impacient per penjar.

«Perfecte, Win. Desconnecta. No permetis que res d’això t’afecti. Confia en ell», pensava la Joy mentre se servia una copa. «Ja sap com protegir-se. Haines Wingard sap el que li convé».

La depressió que va seguir l’últim avortament havia estat per a ella una època de profunda introspecció. La Joy havia hagut de recapitular sobre les enceses brases emocionals. Havia estat un camí atroç, però en el seu curs va analitzar la seva vida, les seves motivacions i tot el que l’havia portada en aquell punt. Aleshores va prendre consciència del que havia fet i per què ho havia fet.

Quan va triar com a marit Haines Wingard, comptava amb una relació autèntica. Si bé sabia que en Win estava centrat en les seves aspiracions polítiques, s’imaginava que podrien tenir també una vida privada. Però una colla d’anys farcits d’excuses, de cancel·lacions de projectes personals i de promeses trencades l’havien deixat amb una sensació de soledat i traïció.

Havia dit a en Win que no era feliç, que el matrimoni no la satisfeia i que li mancava la intimitat entre ells dos. Ell se l’havia mirada amb una educada expressió d’inquietud i li havia respost: «Escolta, al capdavall només ha estat un avortament. Deixa passar un temps. Ja veuràs que quan superis aquesta desgràcia et sentiràs més bé en la relació».

Llavors la Joy es va abocar a les obres caritatives i als projectes ciutadans. Es passava hores passejant per la National Gallery of Art de Washington, apaivagada per la bellesa i les meravelles que hi trobava. A poc a poc, es va anar sentint més bé. Ja no tenia sempre al cap la tristor d’haver perdut la criatura. Va recuperar una certa esperança en el futur. Tanmateix, continuava sentint-se allunyada d’en Win. I el que la frustrava més era que ell no fos conscient d’aquella distància.

Després va conèixer Bill Kendall.

Se’n va anar al fons de l’armari i en va treure una maleta de cuiro un pèl gastada. En un dels seus compartiments elàstics guardava el seu diari. El va obrir i hi va anotar les seves darreres impressions. Seguidament, s’armà de valor per llegir l’última carta d’en Bill. La que li havia arribat dos dies després de la seva mort.

Es va estremir. Es despullà i es posà una càlida bata. Se’n va anar fins a la tauleta, on tenia la bossa. En va treure el recordatori d’en Bill. Pensava en la cerimònia. Havia estat terriblement emotiva, allà al Sagrat Cor. Rumiava per què havia triat la catedral per a les exèquies. Tenia algun significat especial per a ell? No n’hi havia parlat mai. En les hores que havien passat junts, la religió no havia sortit gaire. Es va concentrar, intentant recordar tot el que li hagués pogut dir sobre la religió o Déu.

Es va arraulir en el seu costat del llit, sobre la vànova de seda de color cru, pensant en en Bill, obsessionada pel seu suïcidi. Sabia que la ruptura li havia fet mal. Però, què hi podia haver fet ella? Era massa perillós continuar, quan fins el mínim moviment quedava a la vista de tothom. D’altra banda, en Bill tampoc no era dels que passen desapercebuts. No hi havia cap altra opció. Potser era cert que ella i en Win ja havien perdut el contacte emocional, però no estava disposada a tallar-li l’oportunitat d’arribar a la presidència. Ni, tot s’ha de dir, a renunciar ella a la plaça de primera dama. No li agradava la política, però quantes dones rebutjarien la possibilitat de convertir-se en l’esposa del president dels Estats Units d’Amèrica?

La Joy va sentir que es tancava la porta principal. Un moment després, en Win entrava a l’habitació. Ella va respondre a les seves preguntes sobre els assistents als funerals i altres detalls quant a les seves opinions sobre el desenvolupament de la campanya aquell dia. En Win es va despullar, sense notar al damunt la mirada d’ella, de tan absort que estava pensant en les votacions al Senat. Es recordaria de qui li havia negat el suport i qui li havia donat. Tanmateix, el més important era que s’havia aprovat la llei i que el senador Haines Wingard havia atret aquell dia l’atenció dels mitjans de comunicació.

—I a sobre, t’han tret en el reportatge dels funerals. Ha estat un dia perfecte per a l’equip Wingard.

En Win es va ficar al llit i tot seguit va enfonsar el cap entre els pits d’ella. La Joy li amanyagà aquells cabells tan ben retallats. Quan la boca de Wingard s’aturà en el mugró, la Joy va notar un constrenyiment a la gola. Es va preparar pel que ja sabia que passaria uns minuts després.