58

Louise Kendall era asseguda a la immaculada cuina blanca, prenent-se el segon cafè i llegint el Record. Els titulars estaven dedicats a Haines Wingard i les primàries de Nova Jersey.

Era l’últim dia de votacions per a les primàries. El resultat era previsible. Haines Malcolm Wingard resultaria elegit com a candidat del seu partit a la presidència. Ja s’havia decidit que celebraria la victòria la nit de les primàries en el populós comtat de Bergen.

La Louise va llegir amb interès que Wingard establiria el quarter general aquell vespre al Park Ridge Marriott, l’hotel on aquell mateix mes se celebraria l’acte de recollida de fons per a New Visions for Living. Amb una certa nostàlgia es va imaginar l’ordenat caos que es muntaria allí mentre els mitjans de comunicació es disposarien a retransmetre des de la sala. Havia acompanyat en Bill a prou actes d’aquesta mena per quedar fascinada davant de la televisió en directe. Trobava a faltar l’emoció de ser allí durant la transmissió. Fins i tot en el paper d’observadora, havia tingut la impressió de formar part de la història.

Va acabar de llegir la primera part de la revista i va passar als anuncis per controlar-ne els immobiliaris quan va sonar el telèfon. Era Range Bullock. Després de les formalitats de rigor va passar a l’objecte de la seva trucada. Anava camí del Marriott i li proposava que l’acompanyés.

La Louise quasi va saltar de la cadira davant de l’oportunitat. Des de la mort d’en Bill s’havia passat setmanes sense ganes de fer gairebé res. Evidentment, la barbacoa havia constituït la primera oportunitat real de tornar a estar amb gent, de riure i de passar-s’ho bé. Estava contenta que en Range hi hagués assistit.

—Per què no hi véns ara mateix? —li deia ell—. Donarem una volteta i després podem dinar.

Es va prendre el cafè que li quedava i va posar la tassa i el platet al rentaplats. Va recordar la seva àvia italiana, vídua de setanta-sis anys que havia venut la casa on n’havia viscut cinquanta i s’havia traslladat a un pis petit. La iaia era tossuda i es negava a fer servir el rentavaixella: trobava que amb la pica en tenia prou, que no li vinguessin amb altres històries. Havia fet servir el primer rentavaixella com a moble bar, bo i rentant a mà tots els plats i estris després de cada àpat. La Louise va somriure amb el record. Ara sóc com la iaia, estic sola, embruto quatre coses al dia, però si més no faig servir la maleïda màquina.

Va pujar l’escala amb un arravatament d’energia i se’n va anar directe a la luxosa cambra de bany decorada en tons rosa pàl·lid. El jacuzzi amb els seus sòlids complements de llautó quedava alçat al damunt d’una plataforma de marbre. Al costat hi havia el compartiment de la dutxa, amb un banc, també de marbre, que feia de seient per rebre el ruixim de vapor de manera terapèutica. Va optar per la dutxa. Era més ràpida. Es va ficar al compartiment, va engegar l’aigua calenta a raig, conscient que, per més perfectament equipada que estigués aquella casa, havia d’esperar una mica per tenir-la a la temperatura adequada. Es va girar cap al mirall que omplia tot el pany de paret al damunt del doble lavabo i es va emmirallar amb detenció. Va agafar les pinces del calaix i es va treure uns quants pèls que trencaven la línia de les ben perfilades celles. Passant-se les mans pels cabells, va buscar aquells intrusos de color blanc que havien passat per alt al control de tint del perruquer. Les pinces també van arrencar aquells murris.

Mentre s’aplicava el xampú tenia la sensació que li havien proporcionat una mena de do, l’oportunitat d’experimentar un plaer. Darrerament no se n’hi presentaven gaires, d’avinenteses com aquella. Va agafar la navalla del prestatge de la paret de la dutxa. Tant se valia que arrodonís la feina. Va alçar la cama, va recolzar el peu en el banc de marbre i va anar passant a poc a poc la navalla. Es va fixar en els peus i li va saber greu no haver fet últimament una sessió de pedicura. Aquella idea la va agafar desprevinguda. «I ara per què t’hi amoïnes? Si ningú no et veurà els peus».

Es va eixugar amb una molsuda tovallola de bany rosa i es va aplicar loció hidratant a les cames, als braços i al cos. Després va agafar la crema més cara per al rostre i el coll. Es va posar una bata de cotó, es va pentinar i va rumiar com es vestiria. Pantalons beix, brusa blanca, jaqueta blau marí, tot de lli. Els mocassins belgues de fals cocodril. Seria el més adient.

Al cap de mitja hora, amb els cabells estarrufats, la cara maquillada i el cos perfumat, Louise Kendall treia el Jaguar del garatge situat sota la casa. En sortir de la urbanització, va notar, satisfeta, l’expressió d’admiració en els ulls del guarda, al portal. Era un clar i assolellat dia de juny i, en la curta distància que recorria baixant per Spring Valley Road, va experimentar una gran sensació de benestar.

Quan es va ficar a l’aparcament del Marriott, de seguida va veure que aquell no era un dia qualsevol per a l’hotel. Tota la zona era un embolic d’enormes camions blancs amb els logotips dels serveis informatius de la televisió pintats a la porta. Els tècnics estaven enfeinats deixant anar quilòmetres de cable, que havien d’arribar fins a l’escenari, i traslladant càmeres cap a la sala de ball de l’establiment.

Va deixar el cotxe ben bé al darrere de l’hotel i va entrar per les portes posteriors. Tot el que havia de fer era seguir aquells decidits homes que anaven amb samarreta i uns cinturons carregats d’eines.

En entrar amb cautela en aquell ampli recinte, va veure de seguida en Range a la porta de la sala de ball. S’estava ben dret, amb aire enèrgic, vestit amb una camisa ratllada, un pèl oberta del coll, i uns pantalons de color caqui. Potser va notar la mirada d’ella, perquè es va girar i la va localitzar de seguida. Se li va acostar amb un gran somriure.

Li va semblar que estava preciosa. En Range sabia, per les fotos d’anys enrere que havia vist d’en Bill i la Louise, que, de jove, havia estat una noia bonica, d’aire més aviat dolç. De la mateixa manera que la seva vida havia anat evolucionant ho havia fet també aquella cara. Ara es veia més definida, més precisa. Les barres tenien més força. Els ulls foscos, desperts, brillaven amb calidesa, el blanc, tan nítid com el d’una criatura. Se li veia la pell fina, tot i que les línies dels extrems dels ulls s’havien pronunciat. Els cabells de color de mel li arribaven als muscles. Brillaven amb un aire natural, encara que ell sabia prou bé que no hi havia cap dona amb un fill de divuit anys que no en tingués cap de blanc. Caminava amb aire gràcil, amb seguretat. Un cos magnífic!

—Quina il·lusió que em fa veure’t, Louise! Estàs preciosa! —li va fer un petó a la galta. Ella va notar l’olor de la loció d’afaitar—. Et volia tornar a donar les gràcies per la barbacoa. Em va agradar molt ser-hi i em fa l’efecte que a tothom li va passar el mateix.

—M’imagino que hi podria fer un posat fred i dir-te que aquesta trucada teva ha estat una de tantes, però creu-me que no et pots imaginar que feliç m’has fet convidant-me a venir aquí. Aquestes coses m’agraden moltíssim.

Ell la va agafar per l’espatlla.

—Doncs anem, que t’ensenyaré tot això. Ara veuràs que no fem les coses ben igual que l’última vegada que havies assistit a un acte d’aquests.

Quan tornaven cap a l’aparcament, en Range li va explicar les últimes tecnologies que podien convertir la retransmissió d’un esdeveniment en una cosa encara més immediata. Van entrar en el gran camió blanc de KEY, que era, de fet, un petit estudi de transmissió. Les imatges i el so de la celebració de la victòria d’aquella nit passarien directes de la sala al vehicle, el qual els enviaria, mitjançant la parabòlica que duia incorporada a dalt, a un satèl·lit que recorria la terra. Girarien la parabòlica del centre d’emissió de KEY de Nova York cap a la direcció del satèl·lit que hi havia a dalt i transmetrien les imatges als estudis de la cadena. Després, aquestes passarien a la resta del país mitjançant la xarxa de KEY. Els estudis que volguessin podrien recollir les imatges a partir del satèl·lit. Tot el que els calia era conèixer les coordenades del satèl·lit i tenir la parabòlica girada en la direcció correcta. Tot es transmetria amb tal velocitat que els tele-espectadors sentirien el discurs de la victòria de Haines Wingard amb menys d’un segon de retard.

—Realment és increïble veure com es fa tot això. —La Louise anava remenant el cap, meravellada.

—Ja ho pots ben dir, però el que passa és que nosaltres a hores d’ara ja no en fem gaire cas. Qualsevol que tingui antena parabòlica al vehicle pot transmetre així. En una altra època, les cadenes eren les capdavanteres a l’hora de cobrir actes d’aquest tipus però avui qualsevol canal pot fer el reportatge amb aquest sistema. Estan canviant molt les coses en els informatius televisats. Tens gana?

—Més aviat fam.

—Que bé! Dinem a l’hotel?

—Si ho vols… però si et podies escapar una estoneta, conec un petit restaurant extraordinari no gaire lluny d’aquí.

Deu minuts després entraven a l’Easty Street Cafe, on el seu propietari, Scott Tremble, els va saludar i els va acompanyar fins a una taula del racó.

—Aquí serveixen un menjar millor que a cap altre restaurant dels voltants. Pots tancar els ulls, assenyalar qualsevol plat de la carta i segur que quedes satisfet —va dir la Louise.

—Si és així… —Ell va tancar els ulls i després va llegir el que li havia assenyalat el dit—. Prendré petxina de pelegrí a la brasa i amanida d’espinacs amb mel.

La Louise va somriure.

—Que en siguin dues.

Somriure la feia sentir bé. Van estar parlant sobre les eleccions, els candidats i l’estat d’ànim del país. En Range escoltava les observacions d’ella i responia amb les seves pròpies opinions. La Louise no coneixia les opinions polítiques d’ell però va descobrir que coincidien força.

—De manera que ens hem endinsat totalment en la cobertura de la campanya. Les convencions del juliol i l’agost indiquen que aquest estiu hauré d’anar amunt i avall —va dir en Range amb un sospir de cansament.

—És una feina que comporta molta tensió però et deu agradar molt —va comentar ella.

—La veritat és que m’agradava molt més abans. Resultava molt més gratificant realitzar Evening Headlines amb en Bill que el que pot arribar a ser amb Pete Carlson. Trobo a faltar en Bill. I pel que sembla, Amèrica també el troba a faltar. Els nostres índexs d’audiència han baixat.

—I no es parla de substituir el presentador? Recordo que en Bill solia dir que una davallada d’aquests índexs marcava o bé un nou presentador o bé un nou redactor en cap.

En Range es va posar a riure.

—Moltes gràcies. Però espero que més aviat sigui la primera solució que la segona. A més, si treuen Carlson, la següent de la llista és Eliza Blake. No em faria res que fos ella. Encara que últimament també ha tingut problemes. Coses que la podrien perjudicar.

—A mi em cau molt bé. Ha estat tan amable d’acceptar parlar a l’acte de recollida de fons que estic preparant i que havia de presentar en Bill… Em semblaria molt bé que ocupés també la plaça d’ell a KEY News.

La Louise va alçar la vista després de remenar el cafè amb aire distret. Es va adonar que fins aleshores, en tot el dinar, no havia pensat en el seu exmarit. Estava convençuda que des de la seva mort no havia passat mai una sola hora en què no li vingués ell al cap.

—Mmm… Jo també el trobo a faltar —va continuar—. Tot i que feia anys que no vivíem junts, no m’havia adonat de fins a quin punt continuo depenent d’ell, sobretot en la qüestió de prendre decisions sobre en William. T’ajudava en tot el que fos. És el que més trobo a faltar. —Va fer l’últim glop del vi blanc que li quedava i després va afegir—: A més, Bill Kendall va ser el primer home que vaig estimar de debò. I potser ha estat l’únic. Perdre’l m’ha fet molt mal.

—Jo sé que en Bill també t’estimava. Quantes vegades no em va parlar dels anys que vau passar junts.

La Louise va somriure irònicament.

—És trist, no? Amb totes les coses que ens van unir, no vam poder continuar plegats.

—Penses que hi té alguna cosa a veure la malaltia d’en William?

—No gaire. Home, la tensió era gran. Però em fa l’efecte que tenen raó els qui diuen que les tensions amenacen els matrimonis. Però una parella que va bé no solament se’n surt sinó que s’enforteix amb la prova. No, en William no va pas provocar la ruptura. Va ser una història d’acumulació. En Bill i jo érem molt tossuts i a mesura que van anar passant els anys, vam anar veient les coses de manera diferent. Fora del nostre fill, ja no ens quedava gairebé res més en comú. D’altra banda érem prou joves i sincers per no poder suportar la idea de continuar en una situació de parella que havia quedat buida. També disposàvem de recursos econòmics per partir, una basa important quan es tenen fills.

El cambrer els va deixar la nota sobre la taula, interrompent la conversa. En Range es va mirar el rellotge.

—Ja m’agradaria no haver-te de deixar però ho he de fer —va dir amb tota sinceritat—. Ha estat realment molt agradable. I si quedàvem algun vespre per sopar?

—M’agradaria molt.

Mentre s’aixecaven de taula, la Louise pensava que la pròxima vegada que veiés en Range hauria anat a la pedicura.