54

Amb la capota plegada, el descapotable vermell de lloguer pujava per la West Side Highway per travessar després el pont George Washington i continuar en direcció nord per la Palisades Interstate Parkway. Començava l’esplèndid cap de setmana del Memorial Day, fet que exigia una passejada a fora.

L’Eliza va acceptar entusiasmada la proposta d’en Mack de llogar un cotxe i sortir de la ciutat. Els convenia un xic de tranquil·litat abans d’iniciar una altra setmana de treball.

—Quan començava en l’ofici, tant em feia treballar poc com molt —deia en Mack—. Sis dies la setmana o set m’era ben igual. No em volia perdre res. KEY i els informatius em tenien absort.

Parlava fort perquè el sentís malgrat la ràdio i el soroll del vent. Aquest li feia voleiar l’espessa cabellera fosca i el sol li accentuava la brillantor de la pell. Duia uns Levi’s descolorits, ben cenyits, una camisa de ratlles blanques i blaves i un blazier d’excel·lent qualitat, tot i que un pèl gastat. L’Eliza es va fixar en el nom que figurava en la muntura de les ulleres de sol i va endevinar així mateix la marca de les nàutiques de cuiro marró que duia. L’uniforme del yuppie.

—En canvi ara —continuava ell—, dono una gran importància al temps lliure i el defenso aferrissadament. La veritat és que em cal per carregar piles.

L’Eliza se l’escoltava, amb el cap tirat enrere, gaudint del solet a la cara. Se sentia tan bé, tan alliberada en aquell descapotable! Una sensació que feia molt que no experimentava: la de passar-s’ho bé.

Pel retrovisor, va donar un cop d’ull a la Janie, la qual, asseguda al seient del darrere, somreia i mig aclucava els ulls contra el vent que li venia de cara. L’Eliza va mirar de treure’s del cap qualsevol idea que fes referència a la feina, als reportatges i als terminis per acabar-los i es delectà en el present. Un descapotable, un assolellat dia de maig, un home atractiu al costat i el seu tresor al darrere. Què més volia?

—Per cert, on anem?

—A un lloc anomenat Piermont. Hi has estat mai?

—No, però n’he sentit a parlar.

—Em fa l’efecte que t’agradarà. Un poble pintoresc a la vora del Hudson. Encara té l’aire dels anys trenta. Woody Alien el fa sortir en alguns exteriors d’una de les seves pel·lícules. S’ha fet molt famós aquests últims anys. Les botiguetes que tenia s’han convertit en botigues de moda, galeries d’art i cases d’antiguitats. Però, d’alguna manera, ha mantingut el seu encant. Fins i tot té un parell de restaurants fantàstics i algun altre lloc per menjar força curiós.

—Que bé! Amb la gana que tinc!

Al cap de ben poc, en Mack aparcava ja en un dels pocs espais lliures que quedaven al carrer principal de Piermont. L’Eliza va quedar seduïda per l’encant de l’indret.

—I això queda a mitja hora del centre de la ciutat? —va preguntar, sense acabar-s’ho de creure.

Ell va deixar anar una rialleta.

—Ja sabia que t’agradaria. I si dinàvem primer i anàvem a donar un volt després?

Es van instal·lar tots tres en una taula de la terrassa de dalt d’un restaurant popular anomenat Terri’s.

—Vegetarià? —va fer l’Eliza, mirant-se la carta amb aire estranyat.

—Tranquil·la. Això et sorprendrà agradablement.

L’Eliza i en Mack van demanar una truita Terri’s. La Janie volia creps. S’hi van acomodar mentre esperaven. Des d’allí dalt veien els qui passejaven pel carrer i assaborien l’ambient del poble. No gaire lluny d’allí veien el riu Hudson i el pont Tappan Zee. Els navegants de cap de setmana maniobraven pel riu amb les seves blanques i polides embarcacions. La fresca olor de l’aigua impregnava l’atmosfera.

Els van servir suc de taronja natural i una panera plena de brioixos i pastes integrals de blat i civada. Sobre la taula hi havia tota una col·lecció de petits bols de vidre amb diferents melmelades. La jove cambrera, d’aire polidíssim, els va indicar que eren de maduixa, de gerd, móres, raïm i cítrics, sense sucre ni conservants, evidentment. La Janie es va encarar ràpidament amb la safata giratòria.

—De moment em sembla perfecte —va fer l’Eliza mentre untava el segon brioix amb l’espessa melmelada de maduixa.

Van arribar després les truites de verdures, esponjoses i plenes. Els plats duien com a guarnició unes tallades de cantaloup i de meló d’hivern. A part, un bol de maduixes i de gerds. La Janie estava entusiasmada amb les creps i insistia que ella mateixa s’hi volia afegir el xarop d’arç.

—Ja ho sé fer —va dir, tota decidida.

—No sabia que el menjar sa podia ser tan bo —va reconèixer l’Eliza—. En un món on sembla que cada cop la gent es decanta més pel menjar saludable, jo encara em regalo amb una bona hamburguesa amb formatge i un plat de patates fregides. És clar que ho faig passar amb cola light, perquè em sembla que així no perjudica tant.

En Mack se la va mirar amb un somriure còmplice.

—I què me’n dius dels consells de dietètica del teu programa? Si ho sabessin els americans!

—Si ho sabessin els americans, segur que els cauria més bé i els índexs d’audiència anirien cap amunt. Doncs mira, m’acabes de donar una idea per a una secció. En direm: «Fes el que dic però no el que faig». En Harry i jo podríem fer un reportatge que inclogués consells seriosos de metges i experts pel que fa a la vida sana i després confessar als teleespectadors el que fem nosaltres en realitat. En Harry, per exemple, podria explicar les últimes investigacions sobre els avantatges de la civada integral i seguidament explicar que està esperant que s’acabi el directe per baixar al bar a prendre’s una Pepsi i un parell de dònuts farcits.

—Em sembla molt bé. —En Mack va empalmar amb un altre tema que tenia al cap—: No voldria pas espatllar la festa però, ja que has tret el tema de la feina, t’has fixat que aquesta setmana han tornat a baixar els índexs d ’Evening Headlines?

L’Eliza va fer que sí, prenent-se un glop de cafè.

—Ja ho he vist.

—I què?

—Si t’haig de dir la veritat, no em fa gaire il·lusió la baixada. Per més que en Pete sigui sibil·lí i desagradable, jo mai no m’alegro quan baixen els índexs de KEY News. No és bo per a cap de nosaltres.

—Dona, si continua la davallada d’en Pete, ja saps que tu seràs la successora al tron.

—Això podia haver anat així fa un temps, però amb la meva història recent, ja no ho veig tan clar. Cal esperar que l’article del Mole no em perjudiqui eternament a la casa. Altrament, tenim Pete per a segles, independentment de les xifres.

En Mack va estirar el braç per agafar la mà de l’Eliza.

—Sempre pots adreçar-te al teu públic i explicar el que va passar en realitat.

—Com vols dir?

—Doncs de fer-ho en el teu programa del matí. Allà ho pots explicar tot. Airejar l’assumpte. És a dir, si consideres que això és el que espera Amèrica.

Va notar la calidesa de la mà d’en Mack i es va fixar en la tendresa que reflectien els seus ulls.

—Qui ho vol saber, Amèrica o tu?

—Tots dos.

—T’ho explicaré tot —li va prometre—. Però no pas ara. —Es va mirar la Janie. En Mack va assentir.

La nena va dir alegrement:

—Demà me’n vaig a una piscina i la senyora Twomey també vol venir amb nosaltres per veure com em banyo.

—M’hauria agradat que vinguessis a la festa de la Louise, Mack.

—Noia, algú ha de treballar i jo estic de guàrdia pel Memorial Day. Per això, senyores, avui fem festa.

En Mack va pagar i tots tres es van passejar pel carrer, romancejant per les botigues, tafanejant per les cases d’antiguitats, ficant el nas a les galeries d’art. La Janie, després de fer-se pintar la cara com una índia per un artista del carrer i d’haver devorat dues grans boles de gelat de xocolata, es va quedar adormida al cotxe camí de Manhattan i ni tan sols no es va despertar quan en Mack la va pujar fins al pis de l’Eliza.

—Això és el que m’agrada tant de la Janie —va dir ell quan l’Eliza tornava d’acotxar la nena—. És una criatura que t’ho fa tot tan fàcil…

L’Eliza va notar un nus al pit. Tot el dia hi havia pensat. Però li feia por. Li feia por sentir-se altre cop tan pròxima d’algú. Por de deixar-se anar i estimar-ne un altre… Por de deixar de banda en John. Era conscient que ho havia de superar, que havia de tirar endavant. Però no estava del tot segura de si era el moment.

—Vols un cafè? —li va preguntar, en un intent de retardar les coses.

En Mack se li va acostar, la va agafar per la cintura i se l’acostà.

—No, no em ve pas de gust el cafè.

Es va inclinar un xic i amb els llavis li fregà el coll. L’Eliza va notar l’escalfor sobre la pell suau i també un pessigolleig que li recorria tot el cos.

—No ho sé.

—Jo sí —va respondre ell.

—És que la Janie dorm aquí mateix.

—No pateixis —va murmurar ell.

Els llavis d’ell es van clavar en els seus mentre l’abraçava amb més força. A poc a poc, ella es va deixar anar.

Va descordar la camisa d’en Mack, primer amb timidesa i després amb peremptorietat. En John no era enlloc de l’habitació.