106

La millor notícia va ser que tot just havien tocat dos quarts d’onze quan va sonar el cop de maça que marcava la cloenda de la primera sessió de la convenció. La pitjor, que a Nova York eren dos quarts de dotze. Allò significava que l’Eliza s’havia d’aixecar a les quatre de la matinada per preparar a Houston l’entrevista de les sis que obriria KEY to America a les set a Nova York. Vaja. Estava morta, els ulls se li tancaven i els peus l’estaven matant, tot i que, com feien els altres corresponsals, redactors i càmeres, en les tasques d’investigació i d’anar de delegació en delegació a la recerca de la notícia, circulava per allí amb sabates esportives. Però el calçat esportiu tampoc no feia miracles. Els peus continuaven adolorits amb tantes hores d’anar amunt i avall sobre el dur ciment. Només somiava tornar a l’hotel, prendre un bany calent i ficar-se entre els blancs i planxats llençols.

Va trobar en Mack quan anava de l’Astrodome a l’Astrohall a recollir la bossa.

—Com ha anat aquest vespre? —li va preguntar ell.

—He pescat tots els que necessitava; per exemple, els governadors de Texas, de Califòrnia i de Nova York, els acèrrims del dret a la vida i els de la lliure elecció, la portaveu de la causa de les dones i mister Personalitat en persona, el director de la campanya, Nate Heller.

Es va aturar, gairebé sense alè. En Mack somreia.

—Sí, un tipus encantador aquest Heller, oi? Deu estar vivint la seva setmana gloriosa després de l’atenció que ha rebut Wingard en aquest marc entusiàstic. No he trobat ni una sola persona que cités un punt negatiu de Wingard ni de la seva campanya. I tu?

—Tampoc. Té tothom a la butxaca, aquí.

—Saben que és un guanyador i això sedueix.

Van continuar junts, avançant enmig de la multitud de delegats i periodistes que circulaven per l’Astrodome. Els primers tenien un aire festiu, disposats a celebrar-ho. Els segons continuaven la feina amb penes i treballs. L’Eliza pensava en Joy Wingard i Bill Kendall. La convenció agafaria un altre tombant si sortia la història. Rumiava la decisió que li havia sortit de les entranyes d’acorralar la Joy en aquella entrevista. Havia estat un error? Havia anat cada cop més a fons amb les preguntes. L’esposa del candidat veia que n’hi preparava alguna. L’Eliza ho va notar. L’altra s’ho ensumava i va agafar por. O potser allò l’esperonava? I la Yelena i en Range? Havien pensat que anava contra la decisió de mantenir el silenci? Segur que havien captat les preguntes clau, però ni l’un ni l’altre no li n’havien parlat.

En Mack li va interrompre els pensaments.

—Anirem a la festa del Galleria?

—Ni pensar-hi. Jo no hi puc anar, Mack, estic morta.

—Ni passar-hi un moment i prou? És ben bé al costat del nostre hotel i, pel que he sentit, allò serà un banquet. A més, hi haurà el gran home i la seva esposa.

L’Eliza va reflexionar sobre la festa tal com li pintava en Mack. Vint minuts més en aquell dia interminable tampoc no eren gran cosa.

—Doncs vinga. Hi passem un moment.

Un cop va ser dins de la sala de ball, no es va pas penedir de la decisió. Els organitzadors de la vetllada ho havien preparat tot a l’estil de Texas. Les parets s’havien convertit en un mar de brillants globus platejats. A cada cantonada s’havia muntat un bar amb tots els detalls. Una colla de cambrers amb americana negra servia copes de xampany. D’altres anaven passant unes safates plenes de coses per picar, una temptadora selecció d’especialitats criolles, mexicanes i de l’Oest. El local estava atapeït.

Mentre assaboria un deliciós canapè d’escórpora amb salsa criolla, l’Eliza va localitzar el grup de KEY. Ella i en Mack es van acostar cap a Pete Carlson, la Yelena, en Range, la Louise i la Mary Cate. Alçant un xic la veu per fer-se sentir enmig del brogit dels músics i les rialles, l’Eliza es va dirigir a la Louise preguntant-li per en William.

—Si vols que et digui la veritat, Eliza, fa de mal dir com està. Tot d’una diries que tot va de primera i després el veus molt trist. Però m’imagino que això deu passar a qualsevol criatura que perd el pare. —Va fer un somriure mentre remenava el cap—. Ara bé, si el torno a sentir repetir allò d’«un elefant no oblida mai», m’agafa alguna cosa.

L’Eliza no va tenir oportunitat de respondre. L’orquestra iniciava una estrident versió de Deep in the Hearth of Texas en el moment en què Wingard i la seva esposa entraven a la sala. L’Eliza va observar el pas de la brillant parella, que avançava lentament cap a l’estrada que hi havia al davant. Nate Heller i els dels serveis secrets els obrien camí. «Ho estan fruint», va pensar ella. L’adulació i l’atenció que inundaven la sala resultava embriagador.

Ja davant del micròfon, va haver d’esperar una estona perquè el públic es calmés. A la fi, Wingard va poder adreçar-los unes paraules dient que estava molt content d’estar allí amb ells i fent broma sobre que a la fi l’havien deixat sortir de l’habitació després de treballar gairebé tot el dia en el discurs de l’acceptació. Tothom reia i l’aclamava. Wingard va donar les gràcies a Houston, a Texas i als qui li havien donat suport arreu de la nació. Fins i tot va tenir unes paraules d’agraïment per a la premsa, pel seu treball seriós i objectiu.

—Mi-te’l! —va dir en Mack a cau d’orella a l’Eliza.

—No siguis cínic —li va respondre ella en un murmuri.

I tot d’un plegat va arribar el moment de marxar. Els Wingard van repartir somriures i salutacions amb la mà al públic. La parella va baixar de l’estrada i l’Eliza va veure que Nate Heller acompanyava un home cap al candidat. Aquest li va tocar la mà amb un gran somriure.

Era el jutge Dennis Quinn!

Va donar un cop de colze a en Mack i li va dir a l’orella, tot i que alçant la veu perquè la sentís en aquell brogit:

—Què més volem? Això fa una ferum… Ara sí que veig que m’hauré d’empescar la manera d’entrar a l’ordinador d’en Bill.

Després es va girar cap als seus companys d’equip:

—Jo, a diferència de tots vosaltres, que esteu de xamba, he d’estar llevada i a punt de solfa molt i molt aviat al matí. Me’n vaig, ja en tinc prou per avui.

—No necessites pas un escorta que t’acompanyi fins a l’habitació? —li va dir en Mack.

Ella es va posar a riure.

—No em temptis. Demà he de tenir el cap clar i esmolat. Són quatre passes per aquí la Galleria. No tinguis por que no em passarà res.

—Si tu ho dius… Jo encara haig de parlar amb uns quants abans de retirar-me.

L’Eliza va travessar la desèrtica segona planta de les galeries comercials, mirant de reüll algun aparador però amb el cap centrat en els esdeveniments del dia. Havia estat una jornada reeixida, tot i que llarguíssima. Estava satisfeta amb la feina que havia fet.

Però Dennis Quinn encaixant amb Wingard… De què anava aquella relació?

Es va aturar davant d’una botiga de joguines. Hi va veure una col·lecció de nines amb cua de cavall, brusa de quadres, mocador de l’Oest al coll, barret de cowboy i botes, estintola-des contra una barana feta de troncs. Va pensar que s’havia de recordar del nom de la botiga i va tirar endavant.

No s’aguantava, tenia els peus destrossats. I començava a notar també unes punxades al cap.