87

La Jean va obrir una capsa de pinso i la va buidar dins del bol d’en Sylvester. El gat blanc i negre s’ho va mirar amb aire indiferent des de sota de la taula de la cuina. Seguidament, la Jean va col·locar el contingut d’una llauna de bou adobat en un recipient per al microones, el va tapar i el va deixar dins sis minuts. Mentre s’ho menjava, en silenci, rumiava que l’àpat d’ella era força semblant al del gat.

L’estat d’ànim no li millorava pas en recordar el que havia vist al despatx d’en Range. Aquest i la Louise anaven a l’una, i això havia passat durant la seva absència, una cosa que ella no aprovava ni de bon tros. La presència d’aquella dona a la peixera li havia recordat massa en Bill. No li cabia al cap que una dona pogués estar interessada en un altre home quan havia tingut en Bill. Ell havia estat el millor i, en comparació, la resta del món quedava curt.

A la fi en Sylvester es va aixecar, es va estirar i es va anar acostant al bol. Amb aire desmenjat, va mig queixalejar quatre granets de succedani de pollastre i s’apartà del menjar posant-hi mala cara.

—Quin pet bufat! Hauries d’estar content de tenir el menjar sempre a punt, mira que n’ets, de desagraït!

Pet bufat! Louise Kendall sí que era un pet bufat. Exhibint-se per allà aquell vespre vestida com una qualsevol. Amb aquells fums, posant-se a frec d’en Range i coquetejant amb ell sense miraments. Se n’hauria d’haver donat vergonya!

I en Range? Què li agafava tan bon punt aquella dona se li acostava? Realment semblava beneit. No sabia guardar el record d’en Bill? Que desagradable que era!

Una feina als informatius. Sí, només faltaria, Yelena, per acabar de fer el pes, aquella tot el dia per allí. Louise Kendall al programa, i un altre embolic a la feina. Va fer una ganyota només de pensar-hi. Amb els anys que feia que era allí, n’havia vist una pila, de relacions d’aquell tipus. Alguna havia durat, la majoria, de Nadal a Sant Esteve. Tanmateix, totes li feien repugnància. El treball i l’amor, per no parlar de sexe, no casaven mai. Ella mai no s’hauria embolicat amb algú del treball.

Tampoc mai ningú no li ho havia proposat.

Tants anys aquí i l’única persona que havia despertat el seu interès, l’única en qui havia somiat, amb sentiment de culpabilitat, era en Bill. L’única persona que havia estimat a la seva vida. I estava convençuda que mai més no n’hi hauria una altra. Louise Kendall s’hauria d’agenollar, donar gràcies a Déu i mostrar-se sempre més agraïda de tenir en Bill com a pare del seu fill. Que mostrés interès per un altre home la revoltava. El fet d’haver-se convertit en la viuda de Bill Kendall, encara que ja fossin divorciats, hauria estat suficient per a qualsevol dona.

La viuda de Bill Kendall! Quin magnífic paper! Poder plorar la pèrdua d’en Bill davant de tot el món! Ella hauria adoptat aquell paper amb tot el respecte que es mereixia, començant pel dia dels funerals. Considerava un privilegi allò de situar-se al costat del taüt d’ell, sentir que el sacerdot se t’adreçava directament en el sermó.

El sacerdot. Allò era el que l’havia fet pensar tant en en Bill. Va abaixar la vista, tocant-se el braçalet d’ivori que duia al braç esquerra. Un regal de Nadal del seu estimat Bill.

Pensava de què devien haver parlat el capellà i la senyora Wingard.

Va portar el plat a la pica de la cuina, es va ajupir davant de l’armari de sota, rebuscant-hi alguna cosa. Va trobar finalment el pot de dissolvent, va agafar un drap net i se’n va anar a la cambra de bany. Aquells pintors eren uns deixats. Arreu havien quedat taques de pintura. Anava inhalant els vapors de l’aiguarràs mentre fregava i anava traient les minúscules taques adherides a la rajola. Li agradava que tot quedés impecable.

Mentre treballava a consciència, els pensaments se li’n van anar cap a la nova feina. Volia que fos un èxit. Aquell dia en Range li havia dit que a l’estiu es desplaçaria amb l’equip de premsa a les convencions. Allò l’emocionava. Desitjava fer un bon treball, que tothom veiés que valia. Pensava preparar a consciència la feina abans dels viatges.

Pete Carlson faria de corresponsal a les convencions. Esperava que fracassés estrepitosament. Quina cara, pensar que podia substituir en Bill.

La continuava amoïnant haver de deixar els arxius personals d’en Bill a l’ordinador que ara era al despatx de Pete Carlson. I si aquell desgraciat hi accedia?

Això és impossible, es va tranquil·litzar ella mateixa. Si ella no era capaç de descobrir la contrasenya, en Carlson, tampoc.

Mentre anava remenant el puny, el braçalet va topar contra la rajola i es va trencar. Es va agenollar a recollir-ne els trossos amb llàgrimes als ulls.

El regal d’en Bill. Ivori.

«Un elefant no oblida mai». «Elefant!».