119

L’esmorzar era bo i l’indigent rumiava què li servirien per dinar. L’estofat de bou de la nit anterior li havia semblat deliciós. Somiava amb carn picada i puré de patates. Feia molt i molt temps que no n’havia menjat.

Pensava que tant de bo es pogués quedar en aquell lloc. Es menjava bé i es dormia bé. Ningú no el molestava, ningú no el punxava perquè tirés endavant. De fet, aquell poli havia estat amable amb ell.

Com li havia dit que es deia? Cochran? Kelberg? Una cosa així. Ah, no, Colburn, així es deia.

No costava gaire parlar amb ell. Havia escoltat les seves històries de safaris, les que constituïen l’únic plaer, l’única satisfacció que treia de la vida l’home que vivia al carrer. Semblava que l’inspector Colburn estigués interessat de debò per tot allò. Tenia una llista de tots els animals de la col·lecció. Estava completament al corrent de la guineu, el llop, el gat, el lleó, els cavalls i fins i tot l’unicorn. El policia li va parlar fins d’alguns que ja se li n’havien anat del cap.

Després li va preguntar per l’elefant. Ah, el seu preferit. Li va explicar que aquella dona tan guapa de la televisió li havia dit que l’agafés. De la mateixa manera que li va dir que seguís el metge.

Aleshores, Colburn li va preguntar pel clauer. L’amable policia no va sortir de la cel·la fins que l’artista del grafit no li va explicar d’on l’havia tret.

Fem la pau. Fem la pau.