70

Començava a fer fresca a la terrassa i la Louise va proposar que entressin a prendre una última copa a la biblioteca.

—Au va, fem una mica el mandra, posem-hi un aire decadent —va dir ella, acompanyant-lo cap a l’ascensor interior i prement després el botó 3-. Quan em plantejava comprar aquesta casa, no veia gaire clar això de tenir un ascensor. No ho sé, semblava que no feia per a mi. Gairebé no el faig servir mai, si no és per pujar les compres des del cotxe. Sempre em resulta més fàcil anar amunt i avall fent servir l’escala. Però suposo que val la pena tenir-lo en una casa que té quatre plantes. Si mai quedés impossibilitada, em faria molt de servei.

Ell se l’escoltava i alhora prenia nota mentalment dels botons de l’ascensor. La P corresponia a la planta baixa, on hi havia la sala de jocs, el garatge i tots els estris de rentar. La sala d’estar, el menjador, la terrassa, la cuina i la cambra de bany de les dones era a la 1. Si al 3 hi havia la biblioteca, la planta dels dormitoris havia de ser al 2.

La porta de l’ascensor es va obrir amb suavitat i la Louise va passar al davant d’en Range cap a la biblioteca. L’estança estava il·luminada per un estratègic sistema que seguia la volta del sostre. Les parets estaven pintades d’un verd intens. El pany de paret del fons era ple de prestatges, on s’apilaven antics volums d’obres clàssiques enquadernats amb pell i llibres més actuals, novel·les, assaigs, etc. Prop de la finestra hi havia un escriptori de caoba amb un ordinador al damunt. En un racó, un moble bar encastat, amb una pica de llautó que brillava i unes lleixes de vidre on destacaven les copes de còctel de cristall. A l’altre cantó es veien dues butaques de cuiro verd encarades i enmig una taula de jocs que tenia al damunt un tauler d’escacs amb les peces de jade. Davant per davant dels llibres, un acollidor sofà entapissat amb un estampat oriental. I al damunt del polit empostissat, una catifa xinesa en tons verds i roses.

Ella li assenyalà el sofà:

—Relaxa’t.

Es va acostar al moble bar, en va treure dues copetes de brandi i li va anar enumerant els digestius que tenia per triar. En Range va optar per alguna cosa dolça i ella de seguida li va suggerir Remy Martin.

—Me’l prendré amb gel —va dir ell.

Mentre servia el brandi, la Louise rumiava que aquella vetllada havia estat perfecta. S’havia establert la comunicació. Desitjava Range Bullock i tot li donava a entendre que ell també la desitjava. Era curiós com es podia apoderar d’ella l’emocionant sensació d’una cosa nova i desconeguda.

Se’n va anar cap al sofà i li va allargar una de les copes. Va captar en els seus ulls la mirada d’admiració que li dedicava. Portava una brusa blanca de seda sense mànigues i una faldilla més aviat curta, també de seda, blau marí, que es cordava pel costat. Unes sandàlies de talonet amb tires de xarol blau marí li recollien els peus perfectament arreglats en què destacaven les ungles pintades d’un color ataronjat. Com que ja estava morena, no havia de portar mitges. Lluïa també un ample braçalet d’or al canell dret i unes arracades d’anella també d’or.

En Range va agafar la seva copa bo i pensant quina sensació tindria si li descordava la faldilla.

De moment, la Louise estava més interessada a continuar la conversa que havien mantingut durant el sopar. Havien parlat de KEY News, del periodisme a la televisió i de les situacions en què s’havia trobat ell com a cap de redacció dels informatius de la cadena. Algunes de les anècdotes l’havien captivada. S’adonava que li estava funcionant allò del poder com a afrodisíac, però es va tranquil·litzar ella mateixa pensant que veia una certa comprensió i sensibilitat en les seves reaccions professionals davant dels successos. No tenia pas ganes d’analitzar-lo en profunditat. Feia molt temps que ningú no despertava, ni de bon tros, el seu interès. Era conscient de la seva avidesa per alguna cosa i, mentre anaven passant els minuts, constatava que allò era Range Bullock.

Es va treure una de les sandàlies i es va asseure al costat d’ell amb una cama sota de l’altra cuixa.

—No he volgut treure aquest tema durant el sopar, però què, com se’n surt Pete Carlson? Ja va tot més bé?

En Range va deixar anar un esbufec.

—No el puc suportar. Però he fet tot el possible perquè donés una bona imatge. Quan baixen els índexs d’Evening Headlines jo també hi perdo.

—Continuen baixant.

—Bufi —va fer ella, amb una ganyota. I per animar-lo un xic, va afegir—: Darrerament quasi m’he imposat de seguir el programa. Trobo que els reportatges d’Eliza Blake són molt bons.

Ell va fer que sí.

—Sí, l’Eliza és bona. Tot i que últimament sembla que les coses no li van de cara. Em fa patir. No sé si n’aguantaria gaires més. En Pete pot ser un fanfarró, però com a mínim no el ronda cap escàndol. No sé si saps que Leo Karas era el psiquiatre de l’Eliza. Aquest assassinat l’ha afectada molt.

—Justament l’Eliza em va dir el dia de la barbacoa que anava a la consulta del doctor Karas. De fet, jo mateixa havia pensat de demanar-hi hora. Volia saber si estava al corrent que en Bill tenia al cap suïcidar-se. —Va prendre un glop de Remy Martin i va continuar—: En Bill va començar a veure el doctor Karas poc després del diagnòstic de la malaltia d’en William. Estava molt aclaparat. Sempre deia que en Leo li havia salvat la vida.

—De manera que no et devia pas sorprendre veure el seu nom en el testament?

—Sí i no. Al cap i a la fi, d’això ja fa tretze anys. M’imagino que en Bill mai no va oblidar el que havia fet per ell. El que ja no sé és quina relació van tenir d’ençà que ens vam divorciar.

—I tu? Com te’l vas prendre, el diagnòstic de la X fràgil?

—Al principi em va tranquil·litzar tenir una resposta. Vam passar molts anys sense saber què tenia el nostre fill. Li costava d’asseure’s, d’anar de quatre grapes, de caminar. Va trigar anys a parlar. No en va aprendre fins als sis anys. Ens va anar bé que ens expliquessin per què el vèiem sempre lluitant, agitant els braços i mossegant-se els punys. Vam ser una de les primers famílies a qui es va fer el diagnòstic. A partir d’aleshores, la malaltia s’ha anat investigant més. La ciència ha establert els punts fràgils del cromosoma X. Oi que no sembla una cosa gaire greu? Doncs aquests punts fràgils es manifesten de moltes maneres, des de la discapacitat en l’aprenentatge fins al retard mental.

Va fer un altre glop de brandi i va callar mentre reflexionava.

—Al llarg dels anys he passat per tots els estadis. Temporades en què em sentia destrossada, completament aclaparada, i d’altres en què creia que ho controlava tot. Però en general he intentat fer-hi tot el que he pogut. —Va deixar anar una rialleta d’impotència—. Suposo que n’hi havia que deien que estava obsessionada. Volia aprendre-ho tot. De vegades tenia més informació jo que no pas els especialistes a qui acudia. Què podia fer, si no? És el meu fill. No vaig pas ser jo qui va buscar la X fràgil, va ser a la inversa. Un cop acceptat, havia de fer servir totes les possibilitats. Ai Senyor, era una criatura tan encantadora, i ara és un jove fantàstic! De vegades em sento estafada i d’altres, molt afortunada.

Ell li volia agafar la mà.

—On és en William aquest cap de setmana?

—A casa d’un amic. —Ella observava el líquid de color torrat, on es reflectia la suau llum de la biblioteca—. A casa d’un amic —va repetir—. Pensa que durant una època estava constantment encaparrada pel nen i pensant en la vida que li esperava. Em preguntava com serien els que tenien problemes com ell. Si mai faria algun amic. —Va alçar la vista de la copa amb un somriure—. No calia que m’hi amoïnés tant. Ha trobat el seu camí. En realitat, de vegades penso que la seva vida social és millor que la meva.

En Range li va agafar la mà.

—M’agradaria posar-hi remei.

—Tant de bo ho poguessis fer.

Va agafar la copa d’ella i la va posar al costat de la seva, a l’extrem de la taula. Es va aixecar, li va allargar la mà perquè fes el mateix i la va acompanyar cap a l’ascensor. Els llavis d’ell es van situar al damunt dels d’ella mentre amb la mà dreta començava a desfer-li el nus de la faldilla i amb l’esquerra premia el 2.