2

—Gràcies a Déu que encara ets aquí, Eliza! Què carai feies que has trigat tant a contestar? —Sense esperar la seva resposta, Range Bullock va continuar—: En Bill encara no és aquí i t’haig de tenir a mà. No sé què li passa a aquest, últimament. No ha trucat, la Jean no té notícia de cap cita seva i d’aquí a quaranta-cinc minuts sortim a l’aire. Em farà tornar boig. En fi, et fa res de baixar i fer-te’n càrrec?

Range Bullock, productor en cap de KEY Evening Headlines, va penjar el telèfon, va deixar anar un profund sospir i va agafar l’ampolla de Tums que hi havia al costat de l’enorme capsa d’aspirines que tenia constantment a l’escriptori. Mentre s’empassava aquelles pastilles terroses, rumiava: «Aquesta feina em fa envellir. I de pressa».

On carai era en Bill? No feia per ell una absència sense donar explicacions. Si més no, fins feia poc no ho havia fet mai.

Bill Kendall, que portava dotze anys presentant l’informatiu del vespre de KEY, era una persona de fiar, formal i previsible. En Range i tot l’equip de premsa coneixien la seva rutina i admiraven la seva disciplina. Cada matí, a dos quarts de set en punt, en Kendall trucava a la redacció de la cadena per posar-se al corrent dels principals esdeveniments que s’havien produït a l’estranger quan el país dormia. Aleshores en Kendall deia indefectiblement: «Perfecte, me’n vaig a córrer. Em podeu localitzar pel busca».

Com un rellotge, a dos quarts de deu compareixia vestit impecablement a la sala de premsa, xerrava de coses trivials amb gran amabilitat amb els qui hi trobava i se n’anava de dret al seu despatx. Un cop dins, controlava amb la Jean, la seva secretària, els missatges telefònics i la planificació del dia. Seguidament acabava el repàs al New York Times i al Washington Post, que havia començat a la limusina, camí de la feina. A dos quarts d’onze assistia, si bé mai no hi intervenia, a la conferència nacional, una conversa a moltes bandes entre els redactors d’informació nacional i els realitzadors d ’Evening Headlines. Bill Kendall i Range Bullock tenien sempre una reunió a porta tancada després de la conferència d’intercanvi, durant la qual, en Bill exposava els seus punts de vista sobre les notícies del dia i la cobertura que creia que se n’havia de donar a KEY.

Aquell matí, a la reunió, en Bill tornava a semblar un pèl preocupat. S’hauria dit que darrerament cada cop tenia més el cap en una altra banda. En Range mirava de no encaparrar-s’hi. Tothom tenia dret a agafar-se un dia lliure de tant en tant, fins i tot Bill Kendall.

En Range es va mirar el rellotge. No es podia pas entretenir. Havia de trucar Yelena Gregory, presidenta de KEY News, per dir-li que Eliza Blake substituiria en Bill. Si no ho feia en Bill, en Range s’estimava molt més l’Eliza que no pas aquell idiota de la delegació de Washington, Pete Carlson. No li entrava al cap que la Yelena al·lucinés tant amb Carlson. Li havia fet un contracte fabulós, amb l’estipulació que Carlson havia de ser el substitut directe d’en Bill. En Range estava content que no disposessin de temps per fer-lo venir de Washington aquell vespre.

Rumiava si l’Eliza havia vist ja l’article del Mole. Suposant que sí, resava perquè allò no afectés la seva aparició del vespre. Ja era mala sort! Recordava el que els havia costat mantenir amagada l’hospitalització de l’Eliza. Feia quatre anys, d’allò. Com era que ara algú es dedicava a remenar el maleït incident?

On dimonis era l’Eliza? Ni li haurien calgut aquell coi de Tums si l’hagués tingut asseguda a la taula dels presentadors amb els papers a mà. Tenia un programa que havia de sortir en antena.

Aquella feina el matava.