8

L’Eliza va notar que els músculs li tibaven quan el silenci del plató es trencà en mil bocins, durant la quarta pausa publicitària d’Evening Headlines, amb el peremptori timbre del telèfon vermell a la taula dels presentadors. L’insistent so de la línia directa de la peixera durant l’emissió podia significar qualsevol cosa, des de la notificació que un dels vídeos no estava encara a punt fins a la comunicació de l’assassinat d’un cap d’estat. Fos quina fos la raó, la trucada directa marcava que s’haurien de dur a terme alguns canvis en l’emissió.

Amb el pols accelerat, l’Eliza va estirar el braç per agafar l’auricular, inquieta, pregant en silenci perquè aquella interrupció no fos la comunicació d’un fet massa horrorós, massa brutal, massa macabre. Encara tremolava pensant en una notícia que havia hagut de donar la setmana anterior sobre un home que havia estrangulat unes criatures i se les havia menjat. Sisplau, un altre malson, no.

Amb gest instintiu va fer girar la cadira per mirar cap a la peixera. En Range no mirava pas cap a ella. Estava inclinat a la taula, i amb una mà aguantava el telèfon a tocar l’orella i amb l’altra es premia l’estómac. L’Eliza va veure que en passava alguna.

—Range?

Ell no li va respondre. Continuava amb la vista clavada a la taula. A l’altre costat de la mampara de vidre, Yelena Gregory s’alçava del seient i decantava el cap al costat d’en Range. Li agafava el braç.

—Range! De què es tracta? —va preguntar l’Eliza amb un filet de veu, conscient que el cor se li desbocava i que les galtes li bullien. Durant les setmanes posteriors havia de recordar la basarda que va sentir en aquells moments, abans que en Range li comuniqués la notícia; l’angoixa que es va apoderar d’ella tot seguit.

La Yelena encara li sacsejava el braç. El director de producció se la va mirar i tot d’una va semblar que se’n desfeia bruscament. Es va girar cap a l’Eliza i tots dos es van mirar fixament.

—Eliza… —Range Bullock va fer una pausa.

—Digue-ho. Digue-ho. Què ha passat?

Intentava mantenir la calma. Sabia que el que li havia de dir en Range li exigiria tota la seva tècnica professional per abordar-ho en directe a la televisió nacional. Com més aviat sabés de què es tractava, millor.

En Range ho va intentar de nou:

—Eliza, es tracta d’en Bill —va dir en to aspre—. L’han trobat. Mort.

—Com? —va aferrar el telèfon amb força.

—És mort. No sabem res més. Senyor Déu meu! El meu millor amic! —la veu del productor s’esquerdava i l’Eliza es va fixar que amb la mà que tenia lliure s’apartava els cabells de la templa. Tenia l’expressió crispada, allò era el rostre d’una persona que acabava de rebre un impressionant cop físic.

—Valga’m Déu, Range! No! No pot ser.

Mentre articulava aquella incrèdula resposta era conscient que, en efecte, allò podia ser cert. Passaven coses incomprensibles, coses tràgiques, coses terribles, prou sovint. Ella mateixa ho havia après en directe. Ningú no es podia acostumar a les pèrdues importants a la vida, però, amb l’experiència, el cervell les assimilava amb més rapidesa i eficàcia. I el dolor s’afermava més de pressa.

Tot i anar paint la magnitud de les paraules d’en Range, no perdia de vista que els segons anaven passant, que la publicitat s’acabava i la càmera tornaria a enfocar-la. Sempre l’havia sorpresa la capacitat dels éssers humans de funcionar amb una mena de pilot automàtic durant una emergència, de centrar-se en la tasca que duien entre mans i deixar momentàniament de banda l’envergadura d’un terrible succés per abordar el que calia fer en l’instant precís. Tenia ganes de plorar però no es podia permetre aquell luxe. Si més no, de moment. Aquell vespre tothom depenia del fet que ella ho tirés endavant. Més tard tindria temps, temps de sobres per fer-se’n el càrrec i viure l’aflicció d’allò que havia passat. Però en aquells moments s’havien de prendre unes decisions, i amb rapidesa.

El director de redacció també ho sabia. L’Eliza l’observava i veia en ell l’autèntic professional que mirava d’asserenar-se.

—Vet aquí el que farem —va dir en Bullock, amb paraules precises, pausades—. Després de la publicitat, passes als demòcrates avui i després als republicans. Amb això disposarem de quatre minuts per buscar algun vídeo d’en Bill, que hauràs de comentar, improvisant, després de donar la notícia. Sabem que en aquest punt no tenim competència. Hem estat els primers de saber-ho, de manera que cap altra cadena no ens passarà al davant. Podem fer servir aquests quatre minuts per organitzar-ho.

—Va bé. —L’Eliza no va dir res més.

—Cinc segons —ressonà la veu de l’encarregat de plató.

«Déu meu, ajuda’m».

L’Eliza va conduir la informació política. Quan es començava a projectar el vídeo, en Bullock es va acostar a la seva taula. L’Eliza tenia la sensació que observava tota l’escena i no tan sols una part. Ella asseguda allí, la pantalla que mostrava primer la reacció del candidat davant dels resultats de les primàries, seguidament els gràfics que il·lustraven els vots dels delegats recollits i després els ciutadans fent comentaris sobre els aspirants a president. Al plató hi havia un silenci sepulcral, que trencava tan sols el clic del teclat de l’ordinador de la secretària asseguda en una banda, més en avall que ella, la qual teclejava la notícia de la mort d’en Bill.

«Concentra’t», pensava l’Eliza. «Concentra’t».

Va sentir la veu del director de redacció:

—Hem enviat en McBride, un equip i un vehicle de microones a la casa d’en Bill per poder tenir imatges en directe per a les últimes notícies de la Costa Oest. Ara bé, pel que fa a aquest informatiu, les úniques imatges que podem oferir seran les del vídeo de què disposem. Mentrestant, llegeix això.

En Bullock li va posar al davant una còpia del currículum de Bill Kendall que tenien als arxius. Amb allò es va assabentar ràpidament que el presentador de KEY, l’home que dinava amb els presidents, presidia els sopars de milions d’americans i guanyava més de set milions de dòlars l’any, havia nascut a Omaha i s’havia llicenciat a la Universitat de Nebraska en periodisme i història. La feina que havia dut a terme a l’emissora de ràdio del campus li havia preparat el terreny per a la primera plaça remunerada en una emissora de Lincoln, Nebraska. El que no precisava el currículum era que allí havia assumit tres responsabilitats, la de reporter, home del temps i agent publicitari. Les biografies de KEY se centraven tan sols en les activitats escaients dels corresponsals de la casa. Les hores invertides en publicitat en qualsevol conjuntura periodística no constaven com a plus. En Kendall havia comentat a l’Eliza les seves activitats com a home del temps i en vendes a la festa de Nadal dels periodistes. Va recordar el somriure dels ulls d’ell quan reflexionava que havia arribat molt lluny. Va notar la contracció a la gola. «No hi pensis, ara. No pensis fins a quin punt l’apreciaves. No pensis que era un amic meravellós, tan comprensiu. No pensis en com et va ajudar quan més ho necessitaves».

L’Eliza va fer un esforç per concentrar-se en l’esquema sobre la vida de Bill Kendall. Un seguit de feines a la ràdio, cada cop en un mercat més ampli, que l’havien dut a Chicago. Havia estat durant la cobertura d’un cas d’assassinat en massa allí, un succés que s’havia instal·lat en la seva vida i en les notícies durant mesos, que Kendall s’havia fet un lloc a la televisió. El periodista de la cadena de Chicago assignat al cas va patir un atac de cor vint minuts abans de sortir en antena. Van reclamar Kendall a la ràdio per substituir el presentador per a aquells esdeveniments, i es va decidir ràpidament que fos ell qui tingués el públic al corrent de l’evolució d’aquell cas. Kendall va fer la feina a la perfecció i poc després li va arribar l’oferta de la televisió.

Kendall tenia dots d’estrella. Era observador, espontani i ràpid. Tenia aspecte d’americà corrent, afable, els trets de la majoria de presentadors de l’època. Però la millor qualitat física de Kendall eren els seus ulls. Com deien, cofois, els directors, els ulls de Kendall aguantaven la mirada i no deixaven escapatòria. Establien la connexió mitjançant la pantalla i es guanyaven el públic. Uns ulls que inspiraven confiança.

Totes les cadenes n’havien pres bona nota. Al cap de pocs anys, Kendall rebia ofertes dels informatius de totes les cadenes. Va triar KEY.

Range Bullock i Mary Cate Ryan, una de les redactores més brillants del programa, eren davant de l’Eliza, amb el rostre grisenc, l’expressió tensa. En Range s’anava cargolant els pèls rogencs de la cella dreta.

—Digues a l’Eliza el que has trobat —va dir en Range en to lacònic.

—Sort hem tingut de la Jean —va començar la Mary Cate, nerviosa—. Havia aplegat una sèrie d’imatges en vídeo per donar-li una sorpresa aquest estiu, quan fes cinquanta anys. El tenim gravat en reportatges arreu del món: en Bill a la caiguda del mur de Berlín, en Bill a Kuwait durant la guerra del Golf, en Bill a Rússia, a la Xina, a Somàlia, a Haití, a Israel, a Egipte, a Bòsnia, en Bill amb un infant discapacitat a coll en un orfenat de Romania. Tenim també material de la seva primera època de Chicago, en Bill a les principals catàstrofes naturals que ha viscut aquest país durant els últims dotze anys, en Bill amb aigua fins al pit enmig d’una inundació, en Bill avançant enmig de la devastació provocada per un terratrèmol. Tenim en Bill entrevistant el president Grayson i els seus dos predecessors, un vídeo d’en Bill al sopar de la Casa Blanca l’any passat en honor dels Paralímpics…

En Range es va interrompre.

—I encara n’hi ha més, però ho guardarem per al reportatge especial d’aquest vespre. Quan tanquis, Eliza, anuncia les informacions regionals. Sort.

L’Eliza va sentir com acabava el corresponsal del reportatge sobre els republicans quan en Range i la Mary Cate s’enretiraven, se situaven fora de l’abast de la càmera. El director de plató li va indicar que comencés. Va obrir la boca. No va poder articular cap so.

Es va escurar la gola i va empassar saliva, intentant posar-s’hi. En general es presentava completament dreta en el seient, però en aquells moments semblava que s’hi hagués enfonsat. Notava totes les mirades de l’estudi, juntament amb les dels milions d’americans que l’observaven. Va tirar els muscles enrere redreçant la columna vertebral.

Quan a la fi li va sortir la veu, va dir un pèl tremolosa:

—Commocionats i corpresos, hem d’informar-los que aquest mateix vespre han trobat mort Bill Kendall, presentador i director en cap de KEY Evening Headlines, en el seu domicili de Nova York. Es desconeix la causa de la defunció.

L’Eliza es va mirar la pantalla i es concentrà en el que hi veia, ella i el públic, en el desplegament d’imatges de la vida de Bill Kendall. L’Eliza observava i establia, sempre que calia, el que veia el públic a casa. Va exposar la biografia. I va fer una cosa tan important com aquesta: unes pauses guiada per l’instint a fi que el vídeo parlés per si sol en els moments que calia.

Tornava a estar davant de la càmera. Va notar que se li negaven els ulls i que aquella mirada, normalment tan directa a la càmera, es desviava cap al fons del plató en intentar posar en ordre les idees. Es va tornar a entrebancar en començar la improvisació.

—Els qui treballem a KEY News estem atordits. Bill Kendall era un extraordinari col·lega, un amic a qui apreciàvem i un ésser humà fantàstic i generós. Ara mateix ens resulta impossible imaginar la vida aquí sense ell.

La veu se li va anar apagant i va haver d’empassar saliva. Va inspirar profundament en un frenètic intent d’asserenar-se. Tot d’una, només tenia al cap la imatge d’en Bill somrient. Va mirar d’incorporar-se un xic més en la cadira, però el cos li pesava.

—La policia ha anat al lloc dels fets. KEY News els oferirà un reportatge especial sobre Bill Kendall aquesta nit, a dos quarts de dotze a l’Est, a dos quarts d’onze al Centre, després de les notícies regionals. Els ha parlat Eliza Blake. L’equip de KEY News els desitja bona nit.

L’Eliza tenia llàgrimes als ulls i a les galtes quan el director va tancar l’emissió.