53

Amb l’excusa d’una infecció intestinal, en Nate es va passar el cap de setmana del Memorial Day amagat al seu pis de Washington. No es veia amb ànim de fer campanya aquells dies.

Aquell reduït recinte era l’adient per planificar les estratègies més importants, ja que allí disposava de molt poques distraccions. El pis tenia tres estances: una sala en forma d’ela, una cuina i un dormitori. Era un pis com tants altres, a la vuitena planta de l’edifici.

En aquelles parets de color blanc, típiques d’immoble de lloguer, no hi havia cap quadre ni objecte de decoració. Hi havia tot un pany de paret ple de llibres d’història entre els quals s’intercalaven quatre petits aparells de televisió. En les comptades ocasions en què era a casa a l’hora dels informatius, li agradava veure les emissions simultàniament. S’asseia en el sofà amb els quatre comandaments a distància a mà i apujava i abaixava el so segons l’interès que li despertava cadascun.

A terra, a tocar del gran sofà de cuiro marró, hi tenia una pila de revistes: Time, Newsweek i U.S. News and World Report.

La cuina tenia el mateix aspecte que el dia que s’hi va traslladar: impecable. El servei de neteja hi anava un parell de cops per setmana.

Es va passar bona part del cap de setmana a l’habitació, en el seu refugi de l’enorme matalàs de molles col·locat sobre el terra. Encara no havia trobat el moment d’anar a comprar un llit. Sabia prou bé que a les poques dones que havia portat allí no calia impressionar-les amb gaire parafernal.

Al principi, es va quedar mig aclaparat, arraulit sota de l’edredó, amb les persianes abaixades, els llums apagats, refent-se del xoc del que havia sabut a partir de la Joy. Tota la feina feta se’n podia anar en doina. Quin malson! Les coses ja no podien anar pitjor! Anava parlant tot sol, pronunciant en veu alta uns noms que encara haurien resultat més demolidors. Li van sortir els de Sadam Hussein, Manuel Noriega i el cap superior del Ku Klux Klan, i amb allò ja va decidir aturar-se. No canviaria res quedant-se al llit sis hores, sis dies, sis mesos. Tenia un problema enorme i s’hi havia d’enfrontar.

Amb penes i treballs va arribar a la cuina, va anar per preparar-se un cafè i es va plantejar les opcions que tenia. Com sempre, només n’hi havia tres.

Primera: dir la veritat. Explicar-ho al món abans que aquest ho descobrís pel seu compte. On els portaria allò? Un electorat que apreciés la franquesa d’aquella declaració feta pel mateix candidat probablement no admiraria un home que, per una raó o una altra, no podia, no volia o no estava disposat a satisfer la seva esposa. Si no era capaç d’oferir-li el que ella volia, com donaria al país el que aquest volia?

De manera que havia de descartar l’opció de la veritat.

La bullidora va xiular. Va tirar l’aigua sobre el cafè mòlt.

Segona: negar-ho, negar-ho, negar-ho! Però el fet de negar tota relació íntima entre Joy Wingard i Bill Kendall només aconseguiria que la premsa fiqués encara més el nas en l’assumpte per descobrir com era que el presentador de KEY estava al corrent de la campanya contra la sida abans que s’hagués anunciat. I si algú havia vist junts aquells dos tanoques? Washington era una ciutat prou estranya. Allí es podia mantenir en secret una cosa com el projecte Manhattan, però tan sols que algú es descordés la bragueta fora de la seva habitació, el món se n’assabentava a l’acte! I tal com havia afirmat Richard Nixon, les «negacions plausibles» en ben pocs casos resultaven plausibles, al contrari, eren prou perilloses.

Quedava, doncs, la tercera opció: remenar-ho, i remenar-ho de mala manera!

En Nate no es va adonar que no havia posat sucre al cafè. Estava massa enfeinat acabant-se de convèncer que era un as de les relacions públiques. Que no era ell qui havia convençut Haines del fet que centrant-se en la sida no corria el risc polític que tothom imaginava? I no solament allò, sinó que ho havia fet creure als mitjans de comunicació. Després de la conferència d’en Win per posar en marxa la Croada contra la sida, els mitjans de comunicació escrits s’havien regalat amb la notícia i els presentadors de totes les cadenes del país s’havien afanyat a subratllar l’encert de la campanya amb la seva habitual presumpció.

En efecte, havien de garbellar pel seu compte el llegat de Kendall.

La Joy reconeixeria que la coincidència en diversos actes a Washington i les entrevistes que havia fet Kendall al candidat i la seva esposa els havia proporcionat l’oportunitat de parlar de temes d’interès mutu. En les converses havien tocat una gran varietat de temes, entre els quals hi havia la sida.

S’ho empassarien? Potser no del tot. Potser ni de bon tros. Tot dependria del talent teatral de la Joy. Si ella es mostrava tranquil·la i convincent, tot aniria bé.

Ara bé, el que no havia de saber la veritat era en Win. Ja era prou difícil aconseguir que la Joy dissimulés. En Nate no creia pas que el candidat fos capaç d’interpretar aquell paper. Valia més que no ho sabés. No li interessava que en Win s’hagués d’enfrontar amb el fet de la infidelitat de la seva esposa. En aquell estadi no se’l podia distreure. Calia que es mantingués completament centrat en la campanya. En res més.

Si ell, el director de campanya cínic i escèptic, feia veure que es creia l’explicació quant al llegat, probablement en Win faria el que havia de fer. En canvi, si sortia a la llum després l’escandalosa veritat, en Win no confiaria mai més en el seu director. Per més que detestés la idea d’amagar la veritat al seu amic, sabia que, com a general de la campanya li corresponia a ell prendre les decisions arriscades. Allí hi havia en joc tot el treball de vint anys. Doncs sí, l’única opció era la tercera.

Al cap i a la fi, en Nate sabia guardar secrets. Havia de reconèixer que costaria mantenir en privat l’afer de la Joy, perquè tocava el mateix domicili conjugal. El que no plantejava cap problema era guardar el secret del mig milió de dòlars de compensació que havia de rebre d’aquell carallot de jutge de Nova Jersey.

Un cop va haver pres la tercera decisió, li va entrar una gana terrible. Se’n va anar fins a l’armari i en va treure uns texans, un jersei, que tenia en la barrija-barreja del prestatge superior, i uns mocassins de l’esbarriada de sabates de sota de tot. Mentre es calçava els Florsheim de color bordeus, el cap li anava a cent per hora. Si més no, podien comptar amb en Pete per aturar la tafaneria de KEY News sobre el testament de Kendall. Però el director de campanya encara no s’acabava d’empassar que Carlson volgués una feina a la Casa Blanca. Aquell Carlson era un pet bufat, li havia dit que el que volia era crear la notícia i no pas comentar-la. «Jo vull fer la notícia», deia, «no pas llegir-la».

En Nate havia de confiar en en Pete. Aquell bord àvid de poder s’havia guanyat una bona posició. Si Wingard arribava a la Casa Blanca, Carlson es convertiria en cap dels serveis. Si Wingard perdia, Carlson continuaria com a presentador d ’Evening Headlines. En Pete guanyava d’una manera o de l’altra.

Llavors se li va acudir. Tenia la manera d’aconseguir els diners del jutge Quinn tant si arribaven a la presidència com si no.

En sortir del pis va veure clar el que li venia de gust. Menjar xinès, una bona carretada. Sempre s’inclinava pel menjar xinès abans d’entaular una batalla. Li donava sort.