141

Asseguda sobre una tovallola de bany de vistosos colors, l’Eliza jugava, distreta, amb el reliquiari de la seva àvia bo i observant com la Janie excavava en la fina sorra de Goose-barry Beach. L’abrusador sol de final de juliol quedava amorosit per la suau brisa de l’Atlàntic. Va alçar la vista cap al mar obert, extasiada. Que bonic i relaxant era allò. Realment terapèutic.

Va notar que els muscles de la Janie havien agafat un rosat massa intens. Buscant la crema solar a la bossa, rumiava que li hauria agradat que aquella setmana fos eterna. Que bé que els havia anat a totes dues anar-se’n uns dies juntes!

Va treure la sorra que tenia la nena enganxada als braços i li va passar amb compte la crema per la tendra pell. De baix en baix deia: «Gràcies, Déu meu. Quant que us agraeixo, Senyor!». Rumiava que havia estat al caire de perdre la seva preciosa Janie i això li comprimia el cor.

—Fem un castell juntes, mare?

—A tu què et sembla, reina?

Mare i filla van començar a excavar.

L’Eliza encara no ho acabava de pair. La senyora Twomey, a qui tant apreciava, en qui confiava plenament, capaç d’assassinar a sang freda! Com es podia haver equivocat tant amb aquella dona? L’esgarrifava pensar que li havien fallat les antenes.

Tanmateix, la senyora Twomey mai no li havia donat la més mínima raó per desconfiar d’ella. Sempre s’havia ocupat meravellosament de la Janie. Fins a la fi… la senyora Twomey ho va fer per protegir el seu fill. Va tenir una esgarrifança en el sol d’estiu.

I el comunicat de premsa que havia difós la Yelena aquell matí a Nova York ho feia oficial: Pete Carlson, presentador d’Evening Headlines, havia renunciat el càrrec. Eliza Blake seria la nova presentadora.

L’Eliza veia que la seva vida canviaria. La poca intimitat de què encara gaudia, desapareixeria del tot. Es preguntava si seria capaç de suportar-ho. Tanmateix, havia arribat a dalt de tot. En la seva professió, no hi havia una plaça més elevada on accedir!

En Mack es va ajupir sota del para-sol, intentant mantenir en equilibri els dos tes glaçats i el suc de raïm. Va col·locar la safata de cartró sobre la tovallola.

—Gràcies, maco.

En alçar la vista cap a ell, l’Eliza va pensar un moment en en John. Tant de bo hagués pogut compartir amb ell aquell gran triomf i les preocupacions que comportava.

Però en John ja formava part del seu preciós passat. En Mack constituïa la meravella del futur.

En Mack. La manera com li havia fet costat quan va ser a l’hospital. Va veure aquella preocupació en els seus ulls que ell intentava dissimular amb alguna sortida irònica. Més tard havia admès la basarda que havia passat, el terror de perdre-la. Mentre es va anar recuperant, va tenir tot el temps del món per pensar. Es va adonar que ella també tenia por de perdre algú que estimava. De perdre’n un altre. Però també era conscient que no podia permetre que la por la paralitzés, li impedís tirar endavant i estimar plenament. Se’n sentia preparada. Preparada per a una segona oportunitat, amb en Mack. El doctor Karas hauria estat content de saber que tirava endavant.

Li va venir al cap un sentiment trist: Bill Kendall. Les seves vides havien coincidit en molts punts. Segur que ara se n’alegraria per ella.

La Janie, sense fer cas dels blens de cabells que li voleiaven davant dels ulls, anava decorant el seu asimètric castell de sorra amb petites petxines que recollia a la vora de l’aigua. Va contemplar la seva obra a distància:

—Oi que és una cosa molt bonica, mare?

—Preciosa, Janie.

—M’agradaria tenir una casa, mare.

—A mi també, bonica. Quan tornem, em fa l’efecte que n’haurem de buscar una.

—De debò? —va fer la nena, animada.

—De debò.

La Janie es va asseure un moment, rumiant la resposta de la seva mare.

—I hi vindrà a viure en Mack?

Les mirades de l’Eliza i d’en Mack es van trobar. La pregunta de la petita no va fer sentir incòmode ni l’un ni l’altre.