83

El senador Wingard va tornar al seu despatx després d’emetre el seu vot a la cambra. La llei que ell defensava s’havia aprovat per una àmplia majoria. No se sentia pas triomfador. «Es pensen que m’ho empasso».

Aquella idea el feia posar malalt. L’altre no l’havia mirat als ulls quan va sortir la qüestió del llegat de Kendall. Veia tan clar que no feia per al seu suspicaç director de campanya allò de no fer cap comentari sobre la donació feta abans que s’hagués anunciat la recol·lecta… En Nate havia d’estar al corrent de l’afer de la Joy i en Kendall.

Wingard seguia el joc. De moment no tenia intenció de demanar explicacions a la Joy. La campanya era molt més important que el seu matrimoni. Volia consagrar totes les seves energies en la candidatura com a president.

Però ara ja sabia que no podia confiar ni en la Joy ni en en Nate. No li deien la veritat. Què més li podien amagar?

Tampoc no podia dir que estava destrossat. La paraula que descriuria més aviat el seu estat ànim seria la de «resignat». Ja feia molt que ell i la Joy no compartien gaire res. Es tractaven amb amabilitat i cortesia, però entre ells ja no hi havia aquella complicitat dels primers anys que havien passat junts. Ni guspira ni excitació. Les seves relacions amoroses eren mecàniques. Complien amb les formalitats i prou.

La cursa de cara a la Casa Blanca tampoc no els havia acostat. El seu matrimoni era un tracte polític.

No sabia per què, però encara el disgustava més la traïció d’en Nate. Ell havia confiat totalment en el seu director de campanya. Però ara veia que havia estat ingenu. Havia d’haver estat més espavilat. El sol fet d’haver fet trampes junts tants anys enrere i d’haver continuat sent amics i aliats en la vida adulta no significava que les coses no poguessin canviar. Els germans també es traïen entre ells. El que passava era que ell no s’ho esperava d’en Nate.

Però en definitiva, quina importància tenia? El que comptava de debò era convertir-se en president.

En aquells moments no podia fer altra cosa que tirar endavant amb la mentida. Potser a la fi tots tres se’n sortirien. Havia vist la Joy aquell matí, durant les entrevistes, i se li havia fet un nus a la gola. Fins i tot davant de les preguntes d’Eliza Blake s’havia mantingut tranquil·la i serena. Si ell mateix no li hagués llegit el diari, se l’hauria pogut creure aquell matí.

Però l’havia llegit. El diari i la carta que hi amagava a dins ho explicaven tot.