96

—Aquí fa un fred que pela.

L’Eliza es va aixecar de l’escriptori fregant-se els braços. Estava convençuda que a l’estudi feia una temperatura de set graus més baixa que la que marcava el termòstat de la paret. No sabia si s’havia de queixar. A primers de juliol, a fora feia una calor terrible. Les previsions meteorològiques parlaven d’un estiu abrusador.

La Janie i la senyora Twomey eren a la sala d’estar fent un trencaclosques de Barri Sèsam. L’Eliza i en Mack estaven concentrats en la recerca per a la convenció o miraven de concentrar-s’hi. La mort de la Jean havia trasbalsat tothom.

La policia la considerava un accident o potser un altre suïcidi. No hi havia testimonis a l’andana del metro tan d’hora un diumenge al matí.

Amb el reportatge d’Evening Headlines sobre Joy Wingard com a base, l’Eliza intentava submergir-se en la tasca de documentació sobre la pròxima convenció que tindria lloc a l’Astrodome de Houston. S’esperaven, a la metròpoli més gran de Texas, cinc mil delegats, així com quinze mil periodistes i quaranta mil participants o convidats. L’àrea metropolitana de Houston equivalia aproximadament a la de l’estat de Rhode Island i l’afluència de públic havia de reportar a la ciutat uns sucosos beneficis econòmics.

L’Eliza, a més de presentar KEY to America des de la cabina situada a la part superior de l’Astrodome, retransmetria els butlletins informatius des de baix durant les sessions de la convenció. Disposava d’un manual per a la convenció, que li havien entregat a KEY, una guia que detallava tots els aspectes imaginables que podien ser-li d’utilitat a l’hora de cobrir aquell important esdeveniment polític: croquis de l’emplaça-ment dels delegats, normes de procediment, còmput de delegats per estat, personal i responsables de la convenció, juntament amb els seus números de telèfon, biografia i informació de l’historial dels candidats, així com la història de la campanya fins a aquell punt. Després de llegir-s’ho detingudament, a l’Eliza no se li acudia gairebé res que es pogués haver deixat l’equip d’investigació prèvia. Tanmateix, sabia que hauria d’afegir detalls i corregir-ne d’altres en aquella carpeta abans que s’iniciés la convenció.

Els planificadors polítics volien una convenció «sense sorpreses», amb la mínima controvèrsia i tota l’atenció centrada en Haines Wingard, el brillant candidat capdavanter del país. Tot Amèrica s’ho miraria de casa estant i, per tant, l’objectiu era la demostració de la unitat del partit. La convenció prometia ser una festa de germanor. L’Eliza era conscient de la importància de disposar d’una bona reserva d’anècdotes i material de fons per a quan calgués omplir un espai mentre els delegats es manifestaven i els oradors de segona fila fessin els seus monòtons discursos.

Havia fet investigació per la seva banda, llegint llibres i articles sobre els anteriors candidats a la presidència i les seves esposes. No la va pas sorprendre assabentar-se d’una pila d’històries extramatrimonials de tots ells. Es preguntava si a algú li havia passat pel cap la idea d’escriure un llibre sobre les «històries» de les esposes. Potser no hi havia prou primeres dames que n’haguessin tingut per poder omplir tot un volum. Potser quan posés punt i final a la seva època de presentadora, s’hi dedicaria per veure si realment ella el podia omplir. El que sí que sabia era que amb Joy Wingard tindria un bon capítol. I era conscient també que la informació que ella tenia podia allunyar la convenció del camí «sense sorpreses» marcat.

Amb aire distret, s’anava tocant el reliquiari que duia al braçalet.

—No em puc treure del cap la Jean, Mack. Ella i la seva acusació contra Pete Carlson i allò que va dir d’altres arxius informàtics. —Intentava recordar què li havia dit exactament—. Sembla que hi havia un arxiu sobre un jutge i un altre sobre la Joy. Jo tenia una pressa terrible i ella no parava d’explicar-se i de demanar-me ajuda. Tu estaves a punt d’arribar i em penso que no em vaig adonar de fins a quin punt allò era urgent per a ella.

»I després, durant el sopar de New Visions, jo mirava de concentrar-me en el discurs que havia de fer i d’estar a prop del fill d’en Will quan la Louise va i em presenta aquest tal jutge Quinn. Ja te’n recordes, no? L’home saluda i en William li diu “l’home del pèl roig estrany”.

»Després un metro aixafa la Jean. Ja sé que pot semblar una barbaritat, però tinc la sensació que tot està relacionat. N’estic segura, vaja.

En Mack va reflexionar un moment.

—Noia, no hi podem pas entrar, a les notes d’en Bill. No sabem la contrasenya. Sempre podem fer de detectius per aquí a Houston. Vés a saber si no descobrirem alguna cosa.

L’Eliza va travessar l’estança, es va asseure al braç de la butaca d’en Mack i el va abraçar.

—Mack?

—Mmm?…

—Em fa molta il·lusió el viatge a Houston.

—Ja m’ho imagino. Sé que no hi ha res que t’apassioni tant com la política i la intriga.

—No pensava pas en això. T’adones que és el primer cop que ens n’anirem junts?

—Si és que se’n pot dir així… Allà hi trobarem milers de persones. I tots dos farem més hores que un rellotge. No ens quedarà gaire temps per estar junts.

—Recorda que diuen que «voler és…».