118

Tranquil·lament assegut a la sala d’estar de la segona planta de la rectoria de la catedral, mossèn Alec Fisco contemplava els grans globus vermells, blancs i blaus que s’anaven deixant anar del sostre de l’Astrodome. Els focs d’artifici anaven esclatant en una espectacular exhibició pirotècnica. Els delegats ballaven, cantaven i cridaven animats, immersos en el deliri. Era la gran cloenda de la convenció de Haines Wingard.

En contemplar Haines i Joy Wingard somrients, quasi en èxtasi, a l’estrada de l’Astrodome, mossèn Alec va pensar en el discurs d’acceptació del candidat. Havia estat una obra mestra. La càmera havia enfocat l’homenet vehement que ell havia vist que acompanyava l’esposa del candidat el dia que van anar a St. Michael. «Nate Heller, director de la campanya», sobreimpressionat a la pantalla. En Nate mostrava una expressió reverencial, gairebé de trànsit.

Acabaria malalt de sida el candidat a la presidència?

Es va aixecar, va apagar el televisor i se’n va anar cap a la finestra. Des del turó de la catedral de Newark, es perfilava tot Nova York en l’horitzó: des de les Twin Towers fins al pont George Washington, tot brillava en la boirina de la nit d’estiu.

El president dels Estats Units i la sida. Potser allò formava part del pla diví. Potser es reduïa a allò.