38

L’Eliza preparava l’entrevista amb el senador Haines Wingard conscient que s’adreçava a un clar candidat a la presidència.

Asseguda davant del seu ordinador al despatx de KEY to America, va inserir-hi el disquet de Bill Kendall esperant tro-bar-hi algun detall que pogués provocar una resposta espontània de Wingard, però les notes d’en Bill no li van proporcionar el que esperava.

Va anar llegint a la pantalla el que havia escrit en Bill.

«Perfecte. Li preguntaré: “Quin pacte té amb la seva esposa, senador?”. Amb això ben segur que es descabdellarà», va pensar l’Eliza.

Preguntar-li sobre el Mole.

L’Eliza va tenir un sobresalt. El talp? Què volia dir en Bill amb allò?

El document seguia amb una llista de projectes de llei que Wingard no havia aconseguit que s’aprovessin al Congrés. Una llista curta.

El personatge era el candidat ideal. No semblava que hi hagués per on enxampar-lo. Cap error de càlcul, cap paraula fora de lloc, cap secret vergonyós.

Va desconnectar l’ordinador, va descreuar aquelles llargues cames i, aixecant-se, es va estirar. Wingard passaria per aquí aquella tarda. En ben poques ocasions ella s’havia sentit tan inquieta per una entrevista. Tenia moltes ganes de fer-ho bé, de convertir el seu primer triple perfil en un programa destacat. Era conscient que l’observaven de prop i volia demostrar que estava per la feina.

Va decidir centrar-se primer en la història de Wingard, seguint la teoria que es pot treure molt d’una persona repassant el seu camí i com l’ha abordat. No és que cregués que els que ho havien tingut relativament fàcil no poguessin aconseguir grans coses, però trobava que l’adversitat era un bon motivador.

Li preguntaria sobre allò de no tenir fills.

Després va pensar que podia incidir en les esperances i les aspiracions de Wingard. Els altres periodistes ja el tenien cosit a preguntes sobre tot tipus de temes i seguien cada declaració d’ell en la campanya. Ella miraria de fer-lo parlar de coses menys concretes. Insistiria més per treure les conclusions, des-triant-les del que l’home afirmés que era el més important per a ell, pouant nous aspectes sempre que li fos possible.

Es va endur les fitxes on havia escrit les preguntes cap a la sala de maquillatge. Volia donar-hi un altre cop d’ull abans no arribés el candidat. La Lucille, que ja l’esperava, li va fer els últims retocs en el vestit jaqueta de color crema, elegant en la seva simplicitat. Li esqueia d’allò més bé, perquè el seu tipus, alt i esvelt, era el que se’n podia dir el somni de qualsevol dissenyador. Va restar asseguda amb aire pacient mentre la Lucille feia l’obra d’art sobre la tela del seu rostre. Els grans ulls blaus, les espesses pestanyes fosques. El nas recte i delicat esquitxat amb quatre pigues, conseqüència de les hores passades amb la Janie al parc sota el sol de primavera. Els llavis eren prou molsuts i la Lucille no hi havia de fer cap retoc per destacar-los.

Quan la jove va acabar amb el coloret, el pintallavis i el llapis d’ulls, l’Eliza es va sentir més ben preparada per rebre el senador Wingard. Feia goig i ella ho sabia.

Va decidir rebre’l al vestíbul de KEY, saludar-lo tan bon punt arribés. Era prou conscient que alguns periodistes adoptaven el paper del domini, compareixent després de fer-lo cavil·lar sobre el que li esperava. A ella li semblava que no ho havia de fer així. Allò podia crear una tensió i una confrontació. Ella havia descobert que funcionava més allò de fer-se de mel. Ho posava en pràctica sempre que li era possible.

La limusina negra de Wingard es va aturar davant dels estudis. Els agents del servei secret s’havien situat a la vorera i al vestíbul. Un d’ells li va obrir la porta del cotxe. De seguida es va veure la calba de Nate Heller, seguida de prop pel senador.

«Presència. És ben bé que en té», va pensar l’Eliza, observant la reacció del personal de KEY, que normalment no s’impressionaven per res, estirant el coll per veure l’atractiu candidat. Va respirar a fons en passar per la sòlida porta giratòria. Wingard avançava cap a ella cordant-se l’americana.

—Eliza! M’alegro molt de veure-la. Em vaig fixar en vostè l’altre dia a Miracle House.

Ella li va allargar la mà dreta i el senador l’encaixà amb fermesa, bo i apuntant un somriure encantador amb aquelles dents tan blanques.

—En efecte, i abans d’aquest dia ens vam veure quan vostè va venir al nostre programa després de guanyar les primàries de New Hampshire. Sembla que tot li va de primera…

Wingard va somriure amb un lleu toc d’humilitat en l’expressió. Va fer un gest cap al seu director de campanya:

—Ja es deu recordar de Nate Heller.

—I tant —va respondre l’Eliza, encaixant amb en Nate i somrient—. Ens vam veure a New Hampshire.

De camí cap als estudis, l’Eliza els va explicar que farien l’enregistrament a la sala d’entrevistes. Els teleespectadors veurien una biblioteca acollidora, plena de llibres, tot i que en realitat es tractava d’una petita estança amb dues butaques i uns prestatges de contraplacat plens de llibres que ningú no volia per a res. Les càmeres ben situades podien fer meravelles.

En Nate es va quedar en un racó del minúscul recinte observant com s’instal·laven en Win i l’Eliza i es col·locaven els micròfons a la jaqueta. L’Eliza va donar un últim cop d’ull a les fitxes mentre la Lucille maquillava i aplicava un xic de laca al candidat.

Va començar l’entrevista.

—I si començàvem per la seva infantesa, senador?

—Com ja sap bé vostè, Eliza, vaig néixer i em vaig criar a Michigan. Procedeixo d’una família benestant i haig d’admetre que he tingut certs privilegis. Uns privilegis que, de petit, donava per fets.

—De quin tipus de privilegis estem parlant?

Wingard no va pas fer cap pausa per rumiar-s’ho. La resposta va sortir tot seguit:

—A diferència de tantes criatures que pugen avui en el nostre país, jo no solament tenia cobertes les necessitats imprescindibles, un lloc on viure, menjar, roba, sinó que els meus pares es podien permetre, a més, les vacances, viatges educatius, distraccions, classes particulars de música, coses que desitjaria que tinguessin tots els infants d’Amèrica.

—Evidentment, aquí tothom estarà d’acord amb vostè —va fer l’Eliza, en un to més suau—. Vostè i la senyora Wingard no han tingut fills, senador. En què pot haver influït això de cara a les seves perspectives?

—Pensi, Eliza, que això no ha estat pas un gran problema. Nosaltres en volíem, de fills. Però la Joy i jo hem acceptat que no en podrem tenir. Vaig decidir utilitzar l’energia que hauria bolcat en els fills a servir la causa dels infants del nostre país. Desitjo que els fills d’Amèrica tinguin totes les oportunitats en la vida.

Un toc d’alarma es va desencadenar en el cap de l’Eliza. No ha estat un gran problema? Allò no tenia lògica. Ella sabia, arran d’una sèrie de programes sobre la infertilitat en què havia treballat, que el fet de no tenir fills quan en realitat es desitgen provoca una situació terriblement dolorosa tant en els homes com en les dones. És una cosa que dol, que fa patir molt. Els psicòlegs afirmen que el fet de no tenir descendència biològica s’ha de viure com un dol, com una mort. El que és en realitat: la mort d’un somni. Els qui havien passat per aquella situació deien que l’aflicció durava anys. Continuaven amb la seva vida però no ho superaven mai del tot. I no era un gran problema?

—Senador Wingard —va continuar ella—, la població diu que està cansada de veure que a Washington les coses no canvien, està fins al capdamunt de veure que la governen els advocats convertits en polítics. Vostè mateix va sortir de la facultat de Dret de Yale i va practicar com a advocat durant anys. Què respondria als qui diuen: «Ja en tenim prou, d’advocats, enviem a la Casa Blanca algú que tingui una veritable experiència sobre la vida»?

A Wingard se li van encendre els ulls.

—No ho sé, Eliza, però el que sí que li puc dir és que la facultat de Dret és una bona preparació per a la vida. Sempre he tingut la sensació que si me’n sortia amb l’esgotadora preparació que exigeix aquest ofici, seria capaç de superar qualsevol cosa… fins i tot —va fer un gran somriure— la cursa presidencial.