41

L’Eliza va encaixar amb Louise Kendall.

—Per a mi serà un honor fer la conferència d’aquest any, Louise. Em sento molt afalagada de poder fer el que hauria fet ell. Gràcies. —Després, adreçant-se al fill d’en Bill va afegir—: Aniràs al sopar de la fundació, William?

El jove mirava el terra.

—Sí —va respondre amb timidesa.

—Perfecte. Ja et buscaré allà enmig.

La Louise se li va avançar:

—Seurem a la mateixa taula.

—Ho espero amb molta il·lusió.

—Fantàstic. Em deixes molt tranquil·la. Si no ho haguessis acceptat, no sé pas què hauria fet. De manera que ens veiem el mes que ve. Ja et trucaré per donar-te’n els detalls. —Com aquell qui se’n descuidava, va afegir—: I també et volia convidar a una barbacoa diumenge. Ja sé que ho dic amb poc temps, però m’ha semblat que estaria bé reunir els amics d’en Bill. Han passat tantes coses…

—M’agradarà molt de venir-hi. Gràcies per comptar amb mi.

—Evidentment, pots portar-hi la nena. Tenim piscina. No et descuidis els banyadors.

—Que bé, a la Janie li agradarà molt.

Una altra veu va dir en sintonia:

—No et descuidis els banyadors. Que bé, a la Janie li agradarà molt.

L’Eliza es va mirar en William un pèl desconcertada.

La Louise la va tranquil·litzar:

—Ah, no pateixis, en William és un imitador de primera. És com una cinta gravada. És capaç de repetir converses que ha sentit un sol cop, de vegades setmanes o mesos més tard.

L’Eliza es va posar a riure.

—Doncs ara que sé que tot el que dic davant d’ell queda gravat, aniré amb compte.

Tan bon punt la Louise i en William van haver sortit del despatx, Mack McBride va comparèixer a la seva porta amb una gran bossa a la mà i una rialleta als llavis.

—Qualsevol diria que ha aparegut el gat de l’Alícia.

—Més que això. Hem de celebrar una cosa i jo porto el que cal per fer-ho. —En Mack va posar la bossa al damunt de la taula de l’Eliza i es va fregar les mans—. Dos gelats amb crema de caramel, ve-t’ho aquí.

L’Eliza no es va poder reprimir una rialla.

—A la fi trobo un home que em coneix bé. Crema de caramel abans del migdia. —Va abordar el melós dolç i va assaborir l’exquisida combinació de gelat de vainilla amb espès caramel tebi—. I què celebrem, si es pot saber?

—Això. —En Mack va treure de la bossa un diari enrotllat i el va estendre. Era un exemplar de The Mole. L’espectacular titular deia: EL MISTERIÓS SUÏCIDI D’UN PRESENTADOR SACSEJA LA CADENA DE TELEVISIÓ.

L’Eliza va agafar el diari sensacionalista i el fullejà ràpidament, buscant-hi l’article. Hi va trobar fotografies d’en Bill, de Pete Carlson i d’ella mateixa. El text parlava del suïcidi d’en Bill, de la substitució del presentador aquell vespre per part de l’Eliza i de la successió de Pete Carlson al tron dels informatius. Va llegir amb gran interès el paràgraf que, basant-se en fonts anònimes, precisava que Pete Carlson es trobava sota estricta vigilància i que se li avaluarien constantment els índexs d’audiència. Segons aquell diari, li concedirien un període de temps i, cas que no arribés a les xifres desitjades, hauria d’agafar, en paraules d’aquella font, «la porta».

—Això no li agradarà gaire a en Pe te.

—El pinxo. És un inútil. Ja li està bé que el posin en evidència.

—Mack, què és aquesta ràbia? —va dir l’Eliza fent petar la llengua—. Que te n’ha fet alguna?

«A mi, no», va pensar en Mack. «A tu, sí».

En Mack se li va acostar per damunt de la taula i li va fer un llarg petó.

—Quina olor tan bona que fas —va murmurar.

L’Eliza va quedar encarcarada.