26

Quin comiat! L’home es preguntava quants s’aplegarien en els seus, de funerals.

El jutge Dennis Quinn contemplava l’avenç del taüt de Bill Kendall pel passadís principal de la catedral. Era entre la gent de New Visions for Living; tots tenien els ulls negats de llàgrimes. En Dennis, abans que passés tot allò, havia estat tresorer de la fundació, la qual recollia fons per comprar cases per als grups de retardats mentals. Fins i tot s’havia disfressat de pallasso en algunes festes organitzades per a ells. Kendall havia format part de la direcció fins a la seva mort. Era un home generós amb els seus diners, però també amb el seu temps. Els membres de la fundació, a més de sentir-se orgullosos de fer-se amb el famós presentador, valoraven molt Bill Kendall com a persona.

El jutge va observar com Louise Kendall i el seu fill se situaven en la primera fila.

En Bill patia molt per aquell noi. En Dennis recordava que havia anat amb ell a veure el primer centre que havien adquirit per a la fundació. Després d’inspeccionar minuciosament les cinc habitacions d’estil colonial i el pati ben resguardat, en Bill li havia comentat: «Potser algun dia el meu William viurà aquí». En aquells moments, en Dennis s’havia commogut pel comentari. Tants diners i no podia aconseguir-ho tot per al seu fill.

Però eren altres temps.

En Bill va descobrir que en Dennis desviava diners de la institució caritativa i el va amenaçar de denunciar-lo si no els reemborsava.

Kendall era un desgraciat, pensava Quinn, mentre es reprimia una rialleta. Quan el jutge li va dir que els diners s’havien fos i que si allò es feia públic la seva mare, dues vegades viuda, no ho podria suportar, ja que no aguantaria veure el seu fill implicat en un escàndol, l’infeliç s’ho va empassar.

Ara bé, Kendall li havia sortit amb aquell espantós pla de devolució del deute. Allò havia estat un calvari.

Mentre tothom escoltava l’epístola, en Dennis es va ficar la mà a la butxaca, en va treure un mocador i se’l passà per l’extrem de l’ull, que tenia ressec. Per a ell era important que tots aquells ploramiques que anaven empassant-se els mocs allí a prop seu no sospitessin els seus autèntics sentiments. Aquells adoradors de Bill Kendall s’havien de creure que ell també plorava en Bill.

Però no el plorava pas.