3

El jutge Dennis Quinn era a la caixa del King’s, amb un carret on duia un còctel de gambes preparat, salmó escaldufat, patates al forn i una generosa amanida. Ja tenia prou desgràcia de no comptar amb una dona que s’encarregués de la tasca auxiliar de fer la compra, només li hauria faltat posar-se a cuinar, a més.

Mentre s’esperava a la cua, va agafar un exemplar del Mole del prestatge. Li agradava assabentar-se de les desgràcies de l’altra gent.

Pel que deia el Mole, Eliza Blake, l’atractiva presentadora de televisió, havia estat força temps addicta a la cocaïna i, uns anys enrere, havia estat ingressada a la Carrier Clinic de Belle Mead, a Nova Jersey. L’article s’estenia en la descripció dels diferents problemes psicològics i d’addicció a l’alcohol i les drogues que es tractaven en aquell hospital. Acabava citant una font anònima de KEY News, que precisava: «El públic depèn de l’estabilitat mental de les persones a qui s’ha confiat la tasca d’informar», i continuava qüestionant la capacitat d’Eliza Blake a l’hora de fer la seva feina.

Dennis Quinn va deixar el diari al carret. Més tard, llegiria l’article a la seva mare. Era una gran admiradora d’Eliza Blake. No creia que estigués al corrent de tot allò.

Va comptar amb deteniment els diners per pagar la compra i va sortir amb la bossa cap a l’aparcament.

—Com va això, jutge Quinn?

Només faltava aquesta! Era l’Amber. En Dennis s’hauria volgut fondre quan va veure aquella dona tan somrient, de cuixes ferrenyes, que se li acostava corrent. Com podia continuar posant-se aquelles faldilles tan curtes? Que no s’adonava que era desagradable veure aquell frec de cames?

De totes maneres, tampoc no li havia semblat tan desagradable cada dimarts a la nit, després de les sessions al tribunal municipal de Westvale. No li havia agradat poc ni gaire arribar a aquell cuixam! Però d’allò ja feia dos anys, quan ell era simplement un jutge municipal, abans de passar al Tribunal Superior del comtat de Bergen. L’Amber, en aquella època, li feia el fet, però no tenia prou classe per a les seves elevades aspiracions.

—Com va això, foraster? Feia temps que no ens vèiem.

L’Amber feia una rialleta. Quins empastaments més mal fets. Ostres, a més, mastegava xiclet! La foca!

—Hola, Amber. M’alegro de tornar-te a veure.

—Que no has rebut els meus missatges? No m’has trucat més… Qualsevol noia pensaria que passes d’ella. —Se’l va mirar fent un patètic esforç per mostrar-se coqueta.

«Qualsevol noia l’encertaria, doncs», va pensar ell.

—Buf, ja saps com van les coses, Amber. Estic tan enfeinat intentant mantenir-me al corrent de tots els casos… Hi ha una pila de feina endarrerida als tribunals. Ja no em queda temps ni per fer vida social.

—M’agradava més abans.

—Tens raó, aleshores tot era més simple.

—Estava rumiant… No necessiteu pas ningú al despatx? —va preguntar l’Amber, a l’expectativa—. Sempre deies que era tan bona secretària.

«Hauria dit el que fos per aconseguir el que volia».

—Per desgràcia, Am, de moment no hi ha pressupost per a més personal. —En veure que començava a girar el llavi en avall, es va afanyar a afegir—: Ja m’agradaria quedar-me per fer-la petar, però aquest vespre encara haig de revisar una colla d’informes. Ja saps com va això.

—Sí, ja sé com va.

L’Amber es va quedar plantada observant com es ficava en el Lincoln Continental negre que duia els distintius de «jutge» a les plaques de matrícula.

Estirant el coll, es va emmirallar en el retrovisor mentre sortia de l’aparcament. Tot just feia dotze anys que havia sortit de la facultat de Dret; era el jutge més jove del Tribunal Superior. Amb els recursos necessaris, tot és possible. El Tribunal Superior estava bé, però ell tenia plans més ambiciosos. Va pensar que havia de trucar altre cop a Nate Heller. Havia arribat el moment de fer el pas següent.

Va entrar a l’avinguda que portava al seu gran ranxo blanc amb una sensació agradable. Tot d’una se’n va recordar. Li vencia un altre termini per entregar a Bill Kendall.