94

La Cinquena Avinguda de Nova York estava gairebé deserta aquell diumenge al matí. Tan d’hora, s’hauria estat bé dins de la freda catedral. El sol, a penes visible entre els gratacels, ja escalfava l’asfalt i el ciment de la ciutat.

Si arribava mitja hora abans de la missa de les vuit, no es perdria l’entrada de la Jean.

Era una llàstima que les coses haguessin d’anar així. Però realment no hi havia una altra solució. La Jean sabia, o ho sabria aviat, tot el que contenien els arxius personals de Bill Kendall. Tot.

Allí la tenia! Amb la cartereta blanca d’estiu ben agafada, l’expressió carregada de tensió. Es va agenollar en un banc buit i es va disposar a resar. Durant la missa, els ossats dits anaven passant els grans del rosari, mentre els llavis es movien en silenci.

En el moment de la comunió, es va aixecar per situar-se a la fila. Inclinava el cap amb reverència en acostar-se al celebrant. Quina rosegaaltars! Per què se li havia acudit ficar-hi el nas?

Allò tenia un nom concret, no? Viàtic. L’última comunió.

Quan l’oficiant va col·locar el fi pa d’àngel al damunt de la seva llengua, la Jean, sense saber-ho, va rebre el viàtic, l’aliment espiritual per al viatge definitiu.

Els bancs de la catedral eren mig buits a l’hora d’aquella primera missa, per tant, no costava gaire seguir els passos de la noia quan tornava cap al seu lloc. Amb aquell pudorós vestit de cotó i la rebeca; per res del món no hauria entrat a l’església ensenyant els braços.

Aviat aquella santeta que es ficava allà on no la demanaven callaria per sempre més.

Curiós: quan has matat un cop, no costa gaire tornar-hi.

—La missa s’ha acabat. Aneu-vos-en en pau.

—Donem gràcies a Déu —va respondre la Jean.