23

Quan en Mack li va dir per quedar el diumenge per dinar amb ella i la Janie, l’Eliza va suggerir el Tavern del Green. Malgrat que era una parada obligada per als turistes de Nova York, l’Eliza estava enamorada d’aquell lloc. Allí la vista es delia. Tant hi feia que el menjar no estigués a l’altura. Era un lloc bonic i prou sorollós per anar-hi amb criatures.

Es van asseure a la Crystal Room, a tocar del gran finestral que donava al jardí, atapeït de parterres d’azalees roses i blanques que lluïen en el sol de maig. Mentre el cambrer de jaqueta blanca servia aquells llargs gots de Bloody Mary a en Mack i l’Eliza i un Shirley Temple amb doble ració de cireres a la Janie, en Mack va començar amb els seus records:

—Recordo la primera vegada que vaig venir aquí. Era el setembre del 1976, quan Warner Leroy acabava de remodelar el local. Portava quinze dies a KEY, en la meva primera feina en sortir de la facultat, com a becari en el torn de nit a la redacció. Ja saps com funcionen aquestes feines, com aquell qui diu de recepcionista, respondre al telèfon, distribuir els faxos d’abans de l’època dels ordinadors, fer encàrrecs. En fi, un vespre, el director d’informació de l’emissora de ràdio va convidar un grup de la redacció a fer una copa aquí.

En Mack va remenar la beguda amb la tija d’api i va somriure.

—Vam arribar aquí i ens hi vam trobar un pastís pla enorme. Potser feia cinc metres. Al cim hi veies una complicadíssima maqueta de Central Park feta amb sucre glaç. Sempre més me’n recordaré. No hi faltava res: el cercle de patinatge, el zoològic infantil, els cotxes de cavalls, l’estany amb les barques, el castell Belvedere, l’obelisc, fins i tot les estàtues en miniatura de l’Alícia al país de les meravelles i de Hans Christian Andersen. Em va deixar parat aquell art i la màgia d’aquest lloc.

En Mack va continuar desgranant històries sobre Central Park, el teló de fons del Tavern del Green. Aquella obra mestra de més de quatre-centes hectàrees al bell mig de la ciutat era més gran que tot el Principat de Mònaco. Al Sheep Meadow hi veies ovelles pasturant abans que s’hi comencessin a fer concerts. Justament el corral d’aquestes ovelles s’havia convertit en el Tavern del Green.

En Mack va alçar la vista cap a les aranyes Baccarat i Waterford.

—Sabies que aquestes dues que pengen aquí procedeixen del palau de Jaipur, del rei del cànnabis de l’índia?

—Què dius ara! —va respondre l’Eliza fent-hi un posat seriós.

—Va bé, va bé, plegarem la visita guiada —va fer en Mack, amb una rialleta un pèl avergonyida—. Com va això, menuda? —Va dirigir un somriure a la Janie, que llepava satisfeta la primera cirera de l’ensucrat palet de plàstic. La petita de quatre anys va fer que sí amb el cap amb gest d’assentiment.

La mirada de l’Eliza es passejava pel mural de fantasia ple d’acolorits ocells, flors i papallones. Va continuar cap a les motllures del sostre, pintades en tons menta pàl·lid, rosa de pastís d’aniversari i groc trencat.

—M’alegro d’haver vingut aquí. Va bé de sortir un xic, encara que no abandonem la ciutat. —Va deixar anar un sospir. Per fantasiós que fos aquell lloc, li semblava força més real que els esdeveniments que havia viscut durant la setmana anterior.

—Sé un acudit —va dir la Janie.

—Que bé! Explica’l —va respondre en Mack.

—Pum, pum.

En Mack li seguí la veta:

—Qui hi ha?

—L’Ala.

—L’Ala, què?

—L’a la taula i al llit al primer crit —es va enriolar la Janie, satisfeta de la broma.

—Janie! —van fer els adults amb una rialla convençuda.

Els van servir sobre les tovalles brodades uns plats amb ous benedict per a l’Eliza i en Mack i una hamburguesa amb patates rosses per a la Janie. Es van passar una estoneta menjant a gust, en silenci, que va trencar finalment en Mack:

—I saps el que recordo més d’aquella primera nit aquí? La sensació de ser un privilegiat. Havia arribat aquí com una criatura que acabava de sortir de la facultat estatal, ja treballava a KEY News i tenia entrada en un lloc com aquest. Tot em deixava meravellat. I haig d’admetre que de vegades encara tinc aquesta sensació. —Va fer una pausa per contemplar les flors de les tovalles—. KEY sense Bill Kendall. Ja costa d’imaginar. —I en un murmuri, perquè no el sentís la Janie, va afegir—: I que hagi acabat ell amb la seva vida. —Després va continuar—: Però tal com diuen, no hi ha ningú imprescindible i KEY tirarà endavant sense ell. En realitat, ja ho ha fet. —Va fer una llarga tirada del Bloody Mary.

L’Eliza va complaure la Janie servint-li més quètxup sobre les patates. Si en realitat existia aquell animal amb un realisme sentimental, l’Eliza pensava que la descripció casaria amb la de Mack McBride. Havia anat pujant en l’escalafó exclusiu de KEY, un ambient insòlit per a un personatge del directe a la cadena. En aquella època, la majoria de periodistes polien les seves tècniques televisives en cadenes secundàries abans de fer el salt als informatius de les principals. D’altres procedien de la ràdio i redactaven i presentaven les notícies a cada hora a KEY Radio NetWork fins que, per casualitat, els arribava l’oferta d’una prova a la televisió. En Mack, en canvi, havia anat pujant l’escala de redacció sempre en el mitjà televisiu. Després del període de becari, va passar a ajudant d’edició, ajudant de productor, assessor i segon de producció. Després de dedicar-se a la redacció de guions i dirigir alhora programes que presentaven i signaven els corresponsals, va decidir passar als reportatges. Després d’una sèrie de baralles, treballant de valent, i amb un sac de paciència, havia aconseguit el seu objectiu. Mack McBride va fer de corresponsal de KEY durant vuit anys i amb això es va guanyar una sòlida reputació.

L’Eliza l’observava mentre anava llegint la carta de les postres a la Janie. Mentre tots dos discutien les excel·lències del pastís de xocolata amb caramel i dels gelats de fruita i nata, l’Eliza rumiava que en Mack era el primer home amb qui se sentia realment a gust d’ençà de la mort d’en John. Era cert que havia sortit amb alguns, però sempre fent un esforç, convençuda per alguna amistat que li ho proposava amb bones intencions. De totes maneres, com que la feina li robava tant temps, estava més contenta de poder passar les hores lliures amb la Janie. D’altra banda, no tenia ganes de tornar-se a enamorar.

—Saps el que no m’acaba de quadrar? —l’Eliza s’acabà l’últim glop de cafè i tenint present que la Janie era al seu costat preguntà—: Com podia fer això en Bill sabent que el trobaria en William?

—Justament —va respondre en Mack—, no ho sabia. Segons Louise Kendall, no esperava la visita d’en William. Pel que diuen, havia progressat tant en seguretat personal que, sense consultar-ho ni a la seva mare ni al seu assessor, va decidir fer el viatge sol de Nova Jersey a Nova York. Es veu que volia donar una sorpresa al seu pare. I qui va tenir la sorpresa va ser ell.

L’Eliza s’imaginava en William decidint amb valentia aquell viatge, agafant l’autobús correcte a Port Authority, sortint al carrer per aturar un taxi i donant l’adreça exacta al conductor. Una sèrie d’accions que no tenen gran dificultat per a la majoria de la gent, però per al jove William Kendall, una empresa de gran envergadura. I pensar que quan va arribar, tot orgullós, a casa del seu pare el va trobar d’aquella manera… Quina crueltat!

L’Eliza va eixugar els llavis de la seva filla amb el tovalló. Es va adonar que els tres conillets grocs que duia al pitet de la granota havien quedat tacats de quètxup. La Janie també es va fixar en la potineria.

—Mare… —Assenyalà els empastifats conills, a punt de plorar. L’Eliza va veure que allò podia ser motiu d’inquietud per a la nena, que ja donava algun senyal de perfeccionisme.

—No t’amoïnis, bonica. De seguida que arribem a casa ho netejarem.

Que fàcil que era satisfer aquella criatura. O potser la Janie estava sempre disposada perquè la satisfessin. Fos com fos, l’Eliza se sentia contentíssima de tenir al costat aquella filla plena de salut, l’únic problema de la qual no passava d’unes taques al vestit.

Després d’aquell dinar, van anar a prendre el solet de primera hora de la tarda.

—Passegem o anem a cavall? —va fer en Mack, assenyalant un cotxe de cavalls.

—Mira que m’agrada pujar-hi, però m’estimo més caminar. Ens cal una mica d’exercici i aire pur. I avui, sobretot, que és tan fresc.

Tots tres donaven una agradable imatge passejant pel parc enmig de centenars de novaiorquesos que gaudien d’aquell diumenge de maig. N’hi havia que caminaven a poc a poc, d’altres feien fúting, alguns circulaven amb bici, uns altres amb monopatins, amb tota la determinació del món per treure tot el partit d’aquella estona de lleure. L’Eliza i en Mack van admirar el treball de pedra picada del Playmate’s Arch. Es van aturar davant dels fanals victorians encerclats pels magnoliers que treien les seves flors roses i blanques, i somreien als amants que passejaven agafats de la mà. La Janie estava intrigada amb el molinet de vent que en Mack havia comprat a un venedor ambulant. Es van girar alguns caps i alguns dels qui passejaven xiuxiuejaven i somreien en reconèixer l’Eliza.

Ella estava amoïnada. Es va girar cap a en Mack.

—Tu diries que aquests han vist allò?

—Qui són «aquests» i què és «allò»?

—Aquesta gent —va fer l’Eliza amb un gest del braç—. Deuen haver vist el Mole?

—No pensava treure el tema, però ja que ho fas tu, et diré que sí, que alguns ho han vist o n’han sentit a parlar. Però estic convençut que no hi han parat atenció. La gent es preocupa molt més del que passa a casa seva que del que llegeix sobre algú altre en un diari d’aquests. Mira de treure-t’ho del cap, Eliza.

—Això és molt fàcil de dir.

—Tens raó. A mi no em costa dir-ho. Però resulta que hi crec.

L’Eliza va reflexionar sobre aquelles paraules.

—Potser tens raó. Tant de bo tinguis raó. Però el cas és que em mortifica. No paro de pensar qui va ser la persona de KEY News que va proclamar tan majestàticament, i ho cito textualment: «El públic depèn de l’estabilitat mental de les persones a qui s’ha confiat la tasca d’informar», fi de la cita. Aquesta persona que apunyala per l’esquena ha posat en qüestió la meva capacitat professional! Això és un cop baix! T’imagines una persona tan perversa?

—Sí, Pollyanna, sí que m’ho imagino.

L’Eliza no li va fer cas i va continuar:

—Haig de trobar la persona que hi ha darrere d’aquest article. De fet, ja he trucat al Mole, però, evidentment, no estan disposats a revelar la font. Parlaven de la immunitat periodística i tota la pesca. Però et ben asseguro que ho descobriré.

En Mack no es va poder estar de fer una rialleta.

—No ho he dubtat ni un moment.

L’Eliza li tornà un somriure: el primer somriure genuí des de feia uns quants dies.

—Deixa-ho estar. No fem malbé un dia tan bonic!

Van continuar pel parc. En Mack es va girar cap a ella:

—Tu, i el nom d’Eliza d’on surt? Ve de la família?

L’Eliza se’l mirà mig somrient.

—Estàs disposat a sentir-ho? El primer musical que va veure la meva mare a Broadway va ser My Fair Lady. Va fer la promesa que si mai tenia una nena li posaria Eliza. Què te’n sembla?

—Trobo que fa per tu.

—I això no és tot! Saps com em dic de segon nom?

—Quin era el nom del professor… Higgins?

—Que simpàtic! Doncs no, Scarlett.

—També va quedar penjada amb Allò que el vent s’endugué?

—Encertada.

Es van posar a riure.

—I Blake? És el teu cognom de debò?

En Mack va veure que el somriure de felicitat de l’Eliza s’esvania i li va semblar que aquells ulls blaus s’entelaven. L’Eliza que veia cada matí tot Amèrica era atractiva, encantadora i segura de si mateixa. La que era allí al seu costat a Central Park era atractiva, encantadora i vulnerable.

—Blake és el meu nom de casada. Ja el feia servir professionalment quan va morir en John. El meu cognom de soltera és Gallaher.

Tot i que tenia ganes de fer-li alguna altra pregunta sobre el matrimoni, en Mack va decidir que a ella no li venia de gust parlar del tema. Observava els saltironets de la Janie al davant dels cavallets.

—Vols pujar-hi? —va preguntar en Mack a la nena quan hi van ser al davant.

—Vinga!

Mentre giraven tots tres al damunt d’aquells cavallets pintats amb alegres colors, Eliza Scarlett Gallaher Blake va tancar els ulls, notant al rostre la refrescant brisa de primavera. Allò la retornava. Va pensar en en Bill, sense acabar-se d’empassar encara que aquell home que tant admirava s’hagués pogut llevar la vida. Li sabia greu no haver estat més a prop d’ell, tot i que no sabia si allò hauria canviat res. Si ni tan sols tenia idea que alguna cosa li anava malament! Trobava tan trist el suïcidi d’en Bill, una pèrdua humana tan sentida… La mort d’aquell home li encongia el cor i pensava que tota la gent que l’havia conegut ho havia de sentir igual.

Es va mirar la seva Janie, amb el rostre il·luminat, l’aire de salut, l’alegria que reflectia al damunt del cavallet de fusta amb esvalotada crinera i grans dents blanques. Potser mai no havia estat tan conscient de la fragilitat de la vida, i per això se sentia tan agraïda de ser allà, viva, prop de la seva preciosa filleta.