97

La Louise va fer un petó als cabells foscos i ondulats del seu fill i va donar l’últim retoc a l’esponjós edredó que el cobria. Després va sortir de puntetes de l’habitació. En William havia anat a passar uns dies a ca la mare perquè feien obres a la casa que compartia amb els seus companys.

Va escoltar un moment des de fora de la porta, com havia fet centenars de vegades abans. Sentia el so somort de la veu del seu fill mentre parlava sol, com gairebé sempre abans d’a-dormir-se. Els records de les converses a dues bandes que repetia de petit l’havia fet somriure moltes vegades, igual com la repetició de la seva jornada a l’escola. Amb allò, la Louise s’assabentava del que havien explicat a classe, en què l’havien corregit els professors, fins i tot amb qui s’havia barallat. Es posava al corrent de tot escoltant-lo parlar sol abans d’agafar el son.

Aquell vespre el monòleg li va recordar el sopar de New Visions i el que s’havia dit a taula. Pensava que allò de sentir-se violenta amb alguna cosa que feia en William ja era qüestió del passat, però també sabia que l’altra gent s’havia sentit incòmoda.

Va pujar a poc a poc cap a la biblioteca de la tercera planta i es va encaminar al doble escriptori de caoba. El recipient de cristall que tenia en un extrem era ple de factures sense obrir i correspondència per respondre; volia solucionar-ho abans de començar a pesar figues ella també.

Era conscient que havia deixat endarrerir les coses. Qui molt abraça poc estreny, nena! Durant els dies anteriors a en Range, les seves setmanes havien passat de la manera més rutinària, amb la feina i unes hores de son raonables. Quan en William hi anava a passar els caps de setmana tenia tota l’energia del món per dedicar-li.

Ara, amb en Range com a part importantíssima de la seva vida, es traslladava contenta cap a Manhattan dues o tres nits la setmana. Ell anava a Nova Jersey els dissabtes. Va somriure en recordar la determinació amb què en Range va dir que no s’hi quedaria cap nit que en William fos a casa. Estava contenta que fos ell qui ho hagués dit.

Passava també moltes hores recollint fons per a New Visions. Trobava que valia la pena, però. El sopar havia aconseguit més diners que mai. Eliza Blake havia estat una bona basa com a conferenciant. A més, quan li va preguntar si podia comptar amb ella per a l’any següent, la presentadora va dir que sí.

En efecte, tot anava més bé del que havia anat en molt temps, i la Louise n’estava agraïda. Tanmateix, aquell ritme de vida era esgotador, i al damunt havia decidit acompanyar en Range a Houston. Aquell vespre l’animava tenir una estona per posar-se al corrent de la paperassa, firmar uns quants xecs i repassar les llistes dels últims clients. En tenia tres delerosos de comprar i no volia perdre l’oportunitat de tancar el negoci amb ells.

Es va passar tres quarts d’hora firmant xecs per pagar les despeses dels serveis de manteniment de la propietat, les factures de l’electricitat i el gas, els pagaments de l’American Express i la VISA, la quota mensual de l’assegurança mèdica i les del cotxe i de vida, que queien sempre en aquesta època de l’any. Tenia també pendents altres sobres amb sol·licituds de donacions per a causes benèfiques. Va anar omplint el recipient de cristall fins que va haver firmat l’últim xec.

Va decidir després enllestir l’assumpte de les cartes de condol que continuaven arribant per la mort d’en Bill. S’estimava més respondre-les amb una nota personal i no haver d’enviar les targetes ja impreses. La primera que tenia al davant era la del vicepresident del país, el qual li recordava els contactes que havia tingut amb en Bill en successives entrevistes al llarg dels anys. Tal com precisava ell mateix, en Bill havia estat sempre un aliat a l’hora de preguntar. Continuava comentant que l’havien impressionat els funerals d’en Bill, i que li havien semblat el comiat adient per a un home tan extraordinari.

Allò li va fer recordar la cerimònia. Era cert que havia estat impressionant i per això n’havia de donar les gràcies a mossèn Alec. Ell s’havia cuidat de tot.

Mossèn Alec, Joy Wingard, Leo Karas. El testament d’en Bill. Allí hi havia algun tipus de relació. Una relació que l’amoïnava. Allò de veure el mossèn parlant amb la Joy en el reportatge de l’altra nit… No es podia tractar d’una coincidència. Què passava allí? Preguntaria a en Range què en pensava.

Va respondre al vicepresident i a tres persones més que li havien enviat una carta de condol i va decidir plegar per aquell vespre. Mentre tapava la ploma i es disposava a apagar el llum, es va fixar en una pila de disquets col·locats al costat de l’ordinador. En William devia haver estat per allí. Va somriure satisfeta, rumiant altre cop sobre l’habilitat del seu fill amb la màquina. I tantes persones «normals» que coneixia ella que s’atabalaven per qualsevol cosa que tingués a veure amb la informàtica!

No li va picar la curiositat de mirar aquells disquets, no va veure que al de sota hi havia escrit, amb unes lletres grans i poc acurades, la paraula: PARE.