49

Després d’haver dit a la seva secretària que no l’interrompés durant una estona, la Yelena va tancar la porta del seu despatx i es va estirar al sofà de cuiro que hi tenia.

Quan en Range li havia llegit, mig enterbolit, la nit anterior, per telèfon, el testament, va donar gràcies a Déu que no li pogués veure la cara. De fet, estava contenta perquè no podia veure res de res.

Li va semblar que en Pete s’exasperava quan l’incessant timbre del telèfon els va interrompre l’acte amorós. Per què era incapaç d’entendre que ella havia d’estar constantment en contacte amb l’exterior, que d’un moment a l’altre el món es podia ensorrar i que ella se n’havia d’ocupar? Ni de dia ni de nit, Yelena Gregory, presidenta de KEY News, no es podia permetre el luxe de passar per alt cap trucada.

En més d’una ocasió havia hagut de col·locar la mà sobre l’auricular i dir a en Pete que callés. Per més que visqués per a aquelles nits de romanticisme i plaer, no estava disposada a deixar que el cap de redacció s’assabentés que tenia relacions sexuals amb algú, per no parlar del nou presentador d ’Evening Headlines. De primer es va pensar que en Pete feia broma en posar-hi mala cara quan ella maldava per mantenir-lo callat mentre estava a l’aparell. Però tot d’una va veure que clavava estrebada al llençol i sortia de l’habitació com un llamp.

Eren imaginacions d’ella? Quan en Range començava a recitar en to monòton les últimes voluntats i el testament de William Kendall, la Yelena va sentir clarament un clic en la línia. Tan bon punt va acabar la conversa amb en Range, va cridar en Pete. Aquest va comparèixer al pas de la porta, la silueta musculosa mig il·luminada per la claror que projectava el llum de la tauleta de nit.

«Que n’he tingut, de sort», va pensar ella. I què si Bill Kendall havia deixat diners a en Range, a Jean White i no pas a ella? En Bill i la Yelena no es podia pas dir que fossin amics. Tanmateix, se n’alegrava per la Jean. Aquella pobra noia no tenia res a la vida. En Bill ho havia estat tot.

En canvi ella tenia Pete Carlson. L’home podia tenir els seus defectes, però realment la feia sentir plena de vida i, de vegades, fins i tot estimada.

—Torna aquí al llit, maco —va dir en un gran esforç per imitar el to de Lauren Bacall.

—Vaja, o sigui que ara estàs a punt —va fer ell en to despectiu. Es va estirar a l’altre costat del llit, d’esquena a ella—. Doncs a mi ja me n’han passat les ganes. —Va clavar un cop de puny al coixí i va enfonsar la galta dreta en el buit—. Bona nit.

Pel to, la Yelena va comprendre que no hi hauria manera de fer-lo canviar de parer. Mai no s’havia imaginat que fos tan susceptible. Tot i repetir-se que no havia fet res mal fet, no es va poder treure del cap la idea que la rebutjaven. Resignada, s’hi va girar i va tancar el llum.

Al cap d’una hora, va notar que ell es movia. Va tancar els ulls i va fer veure que dormia. En la foscor, va sentir que s’esmunyia de l’habitació intentant no fer soroll. Un minut després, esforçant-se a afluixar fins i tot la respiració, va sentir en Pete que parlava molt fluixet. La Yelena es va aixecar i se’n va anar de puntetes fins a la porta. Entre el clar de lluna i els fanals del carrer veia prou bé la sala. En Pete estava d’esquena a ella i parlava com en un murmuri per telèfon.

Tot el que va copsar va ser la seva última frase:

—Tu rai —va dir— que no t’has de ficar al llit amb ella.

Valga’m Déu! Ja hi som. Aleshores no li va costar gens d’identificar-ho: un d’aquells temibles atacs. L’atac de pànic, com l’anomenava el metge. Maleït siga aquests metges setciències.

Tot d’una, va notar que li costava respirar. Aquesta ha de ser la sensació que un té quan s’ofega. Ràpid. Recupera l’alè.

Se’n va anar de pressa cap a la cambra de bany. «Si no aconsegueixes recuperar la respiració, et moriràs. Respira, respira. Una forta alenada. Aquí hi tens el cor, es mou, batega, colpeja, colpeja dins la caixa toràcica». Va obrir la finestra.

Aire. Aire fresc. Això li convenia. No era pas la primera vegada que li passava. No calia anar a més córrer a l’hospital. Trobar aquell metge jove tan autosuficient en el seu diagnòstic. Sabia que li passaria. El pessigolleig del sistema nerviós que es desborda.

«Respira, respira. Vinga, ja passa. En efecte, estàs més bé. El cor ha abaixat el ritme. Gràcies a Déu que va passant».

Un cop a la porta del lavabo.

—Que et passa res?

A la Yelena no li sortia la veu. Es va mirar la porta mentre empassava saliva.

—Yelena. Què passa? Obre la porta.

Va agafar el pom i el va fer girar. Un segon després el tenia al costat. Mentre en Pete l’abraçava, murmurava:

—Perdona, perdona, no sé pas què m’ha agafat quan parlaves per telèfon amb en Range. —Li va besar la galta, després la part del costat del coll, mentre anava mentint—: Tot s’arreglarà. No pateixis. Tens en Pete aquí, tot se solucionarà.

Després, a dos quarts de cinc de la tarda, estirada al sofà del seu despatx, es menyspreava ella mateixa. Per què no se li havia encarat la nit anterior allà al lavabo? Com era que s’havia deixat acompanyar altre cop al llit d’aquella manera i li havia permès la relació amorosa? Que no tenia orgull ni el més mínim respecte per si mateixa?

Estava desesperada. Havia de descobrir amb qui parlava a la nit en Pete. Al cap i a la fi, potser ni es referia a ella. Però, què era allò tan important que el va fer aixecar en plena nit? Esperava que hagués estat prou inconscient per fer servir la línia directa en comptes de desviar la trucada al seu número particular. A final de mes, amb el rebut podria controlar a qui havia trucat aquella nit, la nit en què es van fer miques les fràgils il·lusions que s’havia fet de resultar desitjable.