114

—Té alguna malaltia de cor?

L’Eliza es va mirar amb aire burleta la doctora Radi Hagerman a la sala de reconeixement de l’hospital Twelve Oaks.

—Com vol dir, malaltia de cor?

—Pren algun medicament per al cor, com ara digitalis o digoxina?

—No, és clar que no. No tinc cap problema de cor. Estic perfectament. De què em parla?

La doctora li va ensenyar l’informe de l’electrocardiograma.

—Veu aquestes pautes? —Va assenyalar el punt on eren—. Això que sembla un pal d’hoquei, que es va repetint?

L’Eliza va fer que sí.

—Doncs bé, això, juntament amb els vòmits i la visió en groc indiquen la possible ingestió d’un excés de digitalis, un medicament corrent contra les congestions vinculades a les deficiències cardíaques.

—Digitalis? —L’Eliza no s’ho acabava de creure—. Mai de la meva vida no n’he pres! Si tinc una salut de ferro… si més no, fins fa unes hores.

Va pensar en la nit anterior. Havia menjat aquell canapè d’escórpora.

—Segur que no es tracta d’una intoxicació alimentària?

La doctora Hagerman va fer que no.

—Això li hauria pogut provocar els vòmits, però no pas la visió de color groc ni l’acceleració del cor que tenia quan li han fet aquesta prova. Segur que no ha pres cap medicament? Que no ha pres per error una medecina d’una altra persona?

—L’única cosa que vaig prendre anit va ser un Fiorinal abans de ficar-me al llit.

—Té la resta del flascó?

—És a la paperera, a l’hotel. Em vaig prendre l’últim. El greu que em va saber no portar-ne més. —Va fer una pausa, recordant la nit anterior—. Per cert, ara que hi penso, vaig quedar sorpresa de veure que se m’havien acabat. Em pensava que en portava més.