99

«Si aquest avió s’estavella, canviarà la panoràmica dels informatius de televisió a tot Amèrica», pensava l’Eliza mentre avançava cap al seu seient. El vol de Nova York a Houston era ple de periodistes i delegats de la zona dels tres estats, que es desplaçaven cap a la convenció. Era ben fàcil distingir-los. Els delegats portaven insígnies de «Wingard president» i tenien l’aire d’anar a una festa. Els periodistes es veia que anaven a treballar.

En baixar pel passadís central del 737, l’Eliza va reconèixer Dan Rather, assegut a primera. De manera que la CBS continuava reservant plaça de luxe al seu presentador. KEY no ho feia pas. Es va tranquil·litzar un xic quan va veure que el presentador de la televisió pública també anava en classe econòmica. Allí hi va veure moltes altres cares conegudes. Alguns corresponsals de diaris es barrejaven entre els de la televisió. Va pensar que era curiós que conegués els de la premsa escrita pel fet que participaven sovint en els debats televisius.

KEY News tenia una bona representació en el vol de LaGuardia. Range Bullock ja era assegut, parlant a cau d’orella amb Louise Kendall, al seu costat. Alguna cosa hi havia d’haver entre aquells dos perquè ell li hagués demanat d’acompanyar-lo a la convenció. Tothom coneixia el cap de redacció com una persona entregada a la feina, que es deixava de romanços i es mostrava més aviat distant.

A ella li hauria agradat que en Mack hagués agafat el mateix avió però li va tocar anar-hi més tard.

Va localitzar el seu seient, va deixar la bossa de lona sota del de davant i es va asseure a tocar de la finestra. S’estava cordant el cinturó quan va arribar Yelena Gregory, que tenia la plaça del seu costat. Li va semblar que aquella dona s’alegrava de veure-la.

—Quina sorpresa més agradable! Mai no se sap amb qui et veuràs lligat durant tres hores.

L’Eliza va fer una rialleta.

—He quedat parada. La presidenta en persona amb la resta de l’equip. Estava convençuda que aniries a la part del davant, amb els pesos pesants.

—Doncs justament és al contrari: he de donar exemple a la tropa. Tots anem en el mateix vaixell i tal. Guanyaré molts punts davant de tots.

L’Eliza va pensar que tenia raó. El personal de premsa s’alegrava de compartir l’espai amb els qui tallen el bacallà i els famosos. Els donava la impressió que formaven part d’un gran equip. Un viatge amb avió com aquell constituïa una bona oportunitat d’enfortir la moral.

Quan l’avió va agafar velocitat i la cabina va agafar pressió per a l’envol, la Yelena es va agafar tan fort als braços del seient que fins els artells li van quedar blancs. Vaja, l’Eliza mai no s’hauria pensat que aquella dona tingués por de volar. Es va recordar després d’un reportatge sobre el tema en què havia treballat. Els estudiants constituïen una mostra representativa en aquest sentit. Havia ajuntat un executiu, una mestressa de casa, un metge, un cambrer, dues àvies i un dissenyador de moda, als quals unia el pànic davant del vol i la voluntat de vèncer-lo. Calia afegir la presidenta dels informatius d’una cadena de televisió a la llista dels qui patien aquesta fòbia. La dona no va deixar anar els reposabraços fins que l’avió no va haver guanyat altura i els llums van anunciar que es podien descordar els cinturons.

La Yelena es va girar cap a l’Eliza amb un somriure desdibuixat, un pèl avergonyit:

—No puc pas gallejar, la veritat. Creu-me que no n’estic orgullosa, d’això de tenir tant de pànic a l’avió. —Després va canviar de tema—: Com està la teva filleta?

—Ah, molt bé. Aquest cop no ha plorat tant. Em fa l’efecte que s’està acostumant als meus viatges. No sé si és bo o dolent. —I va fer un somriure agredolç.

La Yelena li va donar uns copets al braç.

—M’imagino que deu ser dur, però jo no tinc fills. És la cosa que em sap més greu del món. Em van fer una histerectomia a principi dels vuitanta. T’envejo la filla.

L’Eliza no sabia gaire bé què li havia de contestar. Va assentir.

—Ja sé que tinc molta sort amb la Janie, és com una benedicció.

L’auxiliar de vol va servir el dinar i es va acabar la conversa. Quan es van retirar els plats de plàstic que havien contingut pollastre amb salsa, arròs i amanida de cogombre i tomàquet i es van tornar a fixar les tauletes als seients del davant, l’Eliza va decidir treure el tema:

—Et va trucar Jean White el cap de setmana en què es va morir?

—No —va mentir la Yelena.

L’Eliza va estintolar el cap en el respatller del seient i va tancar els ulls.

—Ai, Senyor, tant de bo li hagués prestat més atenció. Amb allò de les notes de l’ordinador d’en Bill.

Li va semblar que la Yelena no hi estava gaire interessada.

—Ja intentarem aclarir-ho tot quan tornem a Nova York. Ara mateix, Eliza, el que has de fer és concentrar-te en la feina de la convenció. Posar-hi els cinc sentits.

La Yelena es va disculpar. Va aprofitar l’oportunitat per esbargir-se i es va dirigir cap als lavabos de l’altra punta de l’avió, bo i aturant-se a saludar tots els de KEY que va trobar pel camí. Pete Carlson era assegut al costat de Mary Cate Ryan, a qui no es veia massa entusiasmada. En Range i la Louise s’agafaven les mans.

L’Eliza va agafar l’exemplar del Newsweek que duia a la bossa. Pràcticament tot el número estava dedicat a Haines Wingard i a la convenció que començava dilluns. Les últimes enquestes indicaven que si les eleccions s’haguessin celebrat l’endemà, probablement Wingard passaria al davant del president Grayson. S’havia llegit ja les set pàgines de l’article quan la Yelena va tornar al seu seient.

—Oi que em faràs el favor de no comentar amb ningú aquesta por meva a l’avió? No és pas que consideri que me n’hagi d’avergonyir, però veig que no casa amb la imatge que he de donar als altres. Cal reconèixer que vivim en un món masculí on la vulnerabilitat es considera un signe de feblesa.

L’Eliza es va sentir solidària amb aquella dona grossa i franca. Sempre es mostrava tan controlada, tan forta, tan invulnerable… El fet que tingués aquell tombant al qual havia de plantar cara encara li agradava més.

—No pateixis, Yelena. Ho comprenc perfectament. Vejam si quan tornem de Houston véns a sopar algun dia a casa amb la Janie.

—Feia molt que no rebia una invitació tan atractiva.

La Yelena cada cop se sentia més culpable davant d’Eliza Blake.