17

—Resultats de l’autòpsia de Bill Kendall. Tres, dos, un…

»El forense de Nova York, Ben Calducci, ha transmès els sorprenents resultats de l’autòpsia de Bill Kendall, presentador de KEY News.

McBride va fer una pausa.

—Incloeu-hi la gravació de Calducci sobre la sobredosi de Prozac com a causa de la mort.

»Narració gravada en tres, dos, un… Bill Kendall, de quaranta-nou anys va ser trobat mort a casa seva anit pel seu fill, William. Louise Palladino Kendall ha rebut avui per correu una nota de suïcidi. Segons la seva exesposa, Kendall no precisava cap raó específica per al suïcidi. S’especula sobre les causes que haurien pogut portar el presentador a llevar-se la vida.

»Aquí s’insereixen les gravacions de la plantilla de KEY».

En Mack es va escurar la gola abans de continuar:

—Gravació en tres, dos, un… Eliza Blake, periodista de KEY News, substituïa el presentador quan va arribar la notícia de la seva mort. Va ser ella qui la va anunciar a la nació.

»El testimoni de l’Eliza aquí.

»Tres dos, un… Avui, Peter Carlson, corresponsal de KEY News a Washington, presenta Evening Headlines.

»Inserir-hi gravació amb opinions de Carlson.

»Tres, dos, un… No tenim encara constància de la celebració dels funerals per Bill Kendall. Els ha parlat Mack McBride, KEY News, Nova York.

McBride va tornar al compartiment d’edició.

—Em quedo mentre s’edita?

—No, ja ens ho farem —va respondre Range Bullock—. Però no vagis gaire lluny fins que no hagin passat això, no fos cas que passés alguna altra cosa abans d’emetre el programa.

McBride se’n va anar fins al bar a prendre un d’aquells cafès suaus i amargants que hi servien mentre Bullock i Joe Lei-ding, el número u de l’edició de vídeos, començaven a muntar el material. No era corrent que un cap de redacció fes aquesta feina, però, tal com va comentar en Range al director d’informatius del vespre, no es tractava d’una situació corrent.

Leiding va col·locar amb gran pulcritud el vídeo de la roda de premsa del forense al damunt de la frase amb què McBride iniciava la narració i seguidament va passar a la gravació de Calducci. Aquest calculava que en Bill s’havia pres entre setanta i vuitanta pastilles de quaranta mil·ligrams de fluoxetina. Va explicar que la fluoxetina era el genèric del Prozac.

—Com carai podia decidir això? —preguntava Bullock, angoixat, a la pantalla—. Jo ni sabia que prenia Prozac.

Van presentar les imatges del cadàver d’en Bill, cobert, quan el treien de la casa la nit anterior. Van visionar uns vídeos d’arxiu on es veia en Bill ple de vida i en forma. La imatge del cos tapat amb la manta va servir per a la part de la narració en què s’explicava que el seu fill l’havia trobat mort. Les cintes d’arxiu amb en Bill viu cobrien la part que parlava de quan la Louise havia rebut la nota del suïcidi i les especulacions que tot plegat havia generat.

Seguidament hi sortia la Jean. La pobra i perplexa Jean. «Mare de Déu, es veurà ben perduda sense en Bill!», pensava Bullock. Va contemplar la imatge de la Jean a la pantalla, amb els ulls inflats, un mocador sota el nas, els cabells mig embullats.

«No m’havia adonat de res», deia. «Jo el veia com sempre. Si ho hagués sabut… No sé pas què hauria fet, però alguna cosa se m’hauria acudit. Sempre s’havia portat molt bé amb mi». La Jean es va desfer en llàgrimes.

Bullock es va mirar Leiding. Primera decisió. Optaven per l’emoció i ho passaven tot o bé ho tallaven i es quedaven amb les dues primeres frases? El productor va optar pel camí del mig.

—Agafem «No m’havia adonat de res. Jo el veia com sempre», suprimim el que segueix i passem a «Sempre s’havia portat molt bé amb mi». Quan comença a plorar, en passem un instant. Es tracta d’un material que commou però no ens hi rabegem.

Leiding va prémer els botons d’entrada i acabament de la consola d’edició, executant amb destresa les directrius de Bullock.

Després venia la gravació de Yelena Gregory.

—Escoltem-la un altre cop —va dir en Range.

Tots dos es van mirar l’entrevista, que s’havia gravat encara no feia una hora al despatx de la Yelena. «Gairebé diries que és lletja», pensava en Range en veure-la a la pantalla. Tanmateix, tenia presència. La presència intimidatòria que comporta el càrrec. Per KEY corrien certs rumors sobre els seus orígens en la reialesa russa. En Range pensava que més aviat tenia l’aspecte de venir d’alguna sòlida raça de camperols. Sabia que la Yelena havia anat a les escoles «adients», s’havia llicenciat en Dret i havia anat pujant en el camp del Dret empresarial aquí abans que la fitxessin per dirigir la secció d’informatius amb el càrrec de presidenta, la primera dona que hi arribava. S’havia anat creant una gran reputació en el camp legal i tots els seus col·legues la respectaven. Treballava amb fermesa però també amb justícia, i es marcava uns elevats objectius per a ella, així com per als qui treballaven sota les seves ordres.

A la pantalla, la Yelena oferia la perspectiva oficial. Kendall era un periodista de primera, el trobarien molt a faltar. Seguidament, es mirava la carpeta que tenia sobre el sòlid escriptori amb coberta de vidre i començava a jugar amb un clip. «Justament vaig jugar a golf amb en Bill fa unes setmanes en una excursió de l’empresa. Era ben bé…», va improvisar, «… ell. Cap problema. Si haig de comentar alguna cosa, diré que va jugar més bé que mai». Va tirar endavant trastornada i irritada. «Això passava en un d’aquests clubs de dinosaures, que per desgràcia encara no s’han extingit, que només admeten homes. Però això ja és una altra qüestió». La Yelena va respirar profundament i li va sortir: «No ho sé, la veritat és que no ho sé. Podeu parlar-me del que sigui, i ho hauré vist. Ha arribat un moment en què ja ben poques coses em sorprenen. Però això… això et destrossa les entranyes».

—Agafem des de «Vaig jugar a golf» i passem fins a «a les entranyes» —va dir Bullock a Leiding—. Suprimim la part del club de golf sexista. Com anem de temps?

Leiding es va mirar el cronòmetre.

—Un minut i quinze.

—Perfecte. Posa-hi un fragment de vídeo de l’emissió d’anit per cobrir la frase d’en Mack sobre la substitució de l’Eliza i l’anunci de la mort per part d’ella. I passes seguidament a la seva reacció d’avui.

Els dos homes van contemplar l’edició de la gravació d’Eliza Blake amb els ulls mig negats. «Em sembla tan trist que en Bill es trobés aclaparat fins al punt de no veure cap més sortida que la del suïcidi…», deia. «Aquí tothom apreciava i respectava en Bill. Ha estat una terrible pèrdua per a tots nosaltres. Jo el trobaré molt a faltar». L’Eliza es va eixugar l’extrem d’un ull amb la punta del dit petit.

En Range es va mirar la imatge de vídeo de l’Eliza. Alguna ànima poc caritativa havia fet còpies de l’article del Mole i les havia penjat en els taulers d’anuncis del centre d’emissions. L’Eliza s’havia de sentir molt malament. Va admetre en silenci que, arran d’aquell article, ell mateix se la mirava d’una altra manera, l’observava buscant-li les febleses. Potser no era just, però anava així. I estava convençut, a més, que malgrat que la Yelena mantingués el contrari, ella també li buscava les debilitats.

—Molt bé —va continuar en Range—. I ara, com a fons, la frase sobre Carlson i algun vídeo de l’emissió del vespre, per passar seguidament a la seqüència d’aquest amb l’aire de Lyndon B. Johnson després de l’assassinat de Kennedy, volent-ne treure el màxim partit, i cobrim l’última part amb el tema dels funerals i alguna imatge més d’en «Bill amb un aspecte immillorable» d’arxiu i congelem l’última.

«Déu del cel, Pete Carlson és el nou Bill Kendall. Com em puc encarar jo amb aquest pet bufat?», pensava Bullock.