90

La Jean anava en un taxi groc que pujava per la Desena Avinguda, impacient per arribar al pis de l’Eliza, a l’Upper West Side.

Li havia costat accedir a l’ordinador. Encara tenia la clau del despatx d’en Pete —no, es va rectificar ella mateixa, del despatx d’en Bill—. Havia esperat que tothom fos fora després del programa del divendres. Va entrar al despatx, es va col·locar davant del teclat i va picar les set lletres:

E-L-E-F-A-N-T. Màgia.

Es va obrir el directori d’en Bill anomenat «Recordar». El primer arxiu d’aquest, en l’ordre alfabètic, era (Ètica.PC). Va estar a punt de passar-lo per alt pensant que PC volia dir «políticament correcte». Quan el va obrir amb un doble clic va descobrir que corresponia a les inicials de Pete Carlson.

El taxi es va aturar davant de l’edifici de l’Eliza. El porter la va anunciar i la va deixar pujar al pis, que li va obrir la senyora Twomey amb la Janie al seu costat.

—La mare s’està arreglant per anar a una gran festa —va dir la nena, tota orgullosa.

Aleshores va comparèixer l’Eliza, amb un barnús, els cabells embolicats amb una tovallola, l’expressió d’amoïnada.

—Que passa alguna cosa, Jean? —La secretària no havia anat mai a casa seva.

—M’has d’ajudar, Eliza. T’haig d’explicar què he trobat a l’ordinador d’en Bill. Pete Carlson! —va exclamar sense a penes alè. L’Eliza la va agafar pel braç.

—Vine, Jean, seu, tranquil·litza’t. Vejam, què passa?

—És Pete Carlson.

—Oi que em farà al favor de portar la Janie a la cuina i de donar-li un gelat de postres, senyora Twomey? —No volia embolicar la Janie amb allò.

—Tornem a començar, Jean.

La secretària d’en Bill intentava asserenar-se.

—Això mateix. Saps que en Bill tenia intenció d’escriure un llibre?

—Sí.

—Doncs prenia notes per fer-ho i les guardava a l’ordinador. Unes notes protegides amb una contrasenya. Quan va morir, no vaig aconseguir accedir-hi, no les vaig poder esborrar de l’ordinador, del que ara és al despatx de Pete Carlson.

—Endavant.

—Doncs bé, he descobert la contrasenya.

L’Eliza veia, al fons del passadís, la senyora Twomey a la cuina. Prop d’ella, la Janie devorava el xarop Hershey que cobria el gelat de vainilla. Una escena tan quotidiana en una vida que s’anava complicant per moments. Va haver de fer un esforç per preguntar:

—Què has descobert?

—Una cosa relacionada amb Pete Carlson i la campanya Wingard. Valga’m Déu, tot és a l’ordinador! No he volgut fer còpia dels arxius. Però pots venir i veure tu mateixa les notes.

L’Eliza es va mirar el rellotge. Al cap de vint minuts, l’havia de recollir en Mack per anar junts al sopar de New Visions, on ella havia de parlar. S’hi havia compromès. Primer les mentides del Mole del dia abans, després la seva defensa davant dels teleespectadors de tot el país i ara allò.

—A veure, prenem-nos-ho amb calma. Demà tinc tot el dia de filmació. Per què no em fas una còpia de les notes i me la portes diumenge? Ens ho mirarem tranquil·lament i decidirem què cal fer.

La Jean va assentir, més calmada.

—Faré còpia de tot. Hi ha coses que ni tan sols no he llegit… Notes sobre un jutge, un arxiu que es diu JOY.ALL… No sé si no hauria de trucar la Yelena…

A l’Eliza li hauria agradat anar de seguida a l’antic despatx d’en Bill, però un dia més no tenia tanta importància.