48

—Què passa, Joy?

—Res.

—A mi no em diguis «res»! —va cridar en Nate, clavant un cop de puny a l’escriptori d’ella—. Com s’explica que Bill Kendall deixés en testament cent mil dòlars a la Croada contra la sida, un testament que va redactar abans que s’anunciés aquesta campanya?

La Joy se’l va mirar de fit a fit, ja que no estava acostumada que se li adrecés amb aquella violència.

L’altre es va asseure a la butaca del davant de l’escriptori de la Joy, intentant controlar el to.

—Si en saps alguna cosa, val més que m’ho expliquis. Haig de saber fins l’últim detall que pugui afectar la nostra campanya. Estic convençut que en Win no podia haver parlat de la campanya amb Kendall, per tant, abans que em comenci a imaginar el pitjor, digue’m si vaig errat.

Per més que odiés Nate Heller, li havia de reconèixer que sempre tenia l’antena posada. Li ho havia d’explicar? En realitat, seria un descans. Feia molt que vivia amb aquell secret. Tot aquell mes que havia passat després del suïcidi d’en Bill li havia resultat insuportable. Tard o d’hora correrien els rumors. Valia més parlar-n’hi ara que esperar que ho sentís per boca del seu eixam d’informadors. Quedava clar que el testament s’havia fet públic o que algun dels beneficiaris s’havia posat en contacte amb en Nate.

La Joy s’havia mantingut al corrent de massa escàndols a Washington. I tots tenien en comú un detall, pensava ella: les maniobres per encobrir-los ho empitjoraven tot.

Li va explicar tot a en Nate i es va preparar per a la reacció d’ell.

—Està al corrent en Win de les teves relacions amb Kendall?

La Joy ho va negar amb el cap.

—No.

—Redéu!

El director de la campanya va deixar anar una tirallonga d’obscenitats. Com podia haver fet allò la Joy? Ho ensorraria tot. Quin egoisme! Quina estupidesa! Ella també tenia instints suïcides? A ell li era igual, però quin interès havia de tenir ella per enviar la campanya a rodar? La Joy no va fer ni un intent d’interrompre’l.

En Nate es mirava un paper que tenia a la mà. Havia anat anotant-hi els noms dels qui es folrarien amb la generositat dels últims moments de Bill Kendall.

—Doncs, felicitats —va deixar anar després—. El teu enamorat era una bona firma.

—No em vinguis amb sarcasmes, Nate. Així no arreglarem res.

—Escolta’m bé, Joy. Queda clar que aquest «amorós gest del moribund» deixarà bocabadat el món i farà dir tothom que tenia un cor com un guarda-roba, però no et pensis que sóc l’únic que s’imaginarà per què tenia informacions confidencials sobre l’estratègia de la campanya Wingard. I nosaltres, com podem explicar aquesta petita anomalia?

—Potser encara hi ha temps, sempre es pot trobar la manera abans que no es faci públic el testament. —El seu cap no s’acabava de centrar però tot d’una se li va acudir una pregunta—: Per cert, i com és que saps el contingut del testament?

—Això és l’última cosa que t’hauria de preocupar. Si jo n’estic al corrent, pensa que d’altres també. La meva feina és esbrinar les coses. I pensa que la campanya de recollida de fons no és l’única que ell citava. Ha deixat també cent mil dòlars a la Fundació no sé què ics, als Paralímpics i a una història que se’n diu New Visions for Living, que put ben bé a comunisme!

En Nate continuava enfurismat. Es va mirar la llista dels beneficiaris.

—Doncs bé, aquí tenim tres organitzacions caritatives que es poden sentir felices, a més de la nostra. La seva dona i el seu fill tenen la vida resolta. Que bé! I Range Bullock se n’endú cent mil més. Una meravella! El director de redacció d’Evening Headlines sap, per tant, que Kendall va deixar diners per a una campanya que encara no s’havia posat en marxa! I aquesta Jean White, qui és?

—La secretària d’en Bill.

En Nate va deixar anar un xiulet.

—Cent mil a la secretària! Què li va fer, la va deixar plantada per fer-s’ho amb tu?

La Joy li va clavar una mala mirada.

Ell no en va fer cas.

—No deus pas conèixer aquest mossèn Fisco? Com que era tan bon catòlic, potser també li va confessar el seu adulteri. —Va callar un instant, per afegir després amb malvolença—: Però vés a saber si ni després de l’absolució no va ser capaç de viure amb els seus pecats. Deu ser això!

—Prou, Nate! Prou!

Havia anat massa lluny i ell mateix ho sabia.

—Em sap greu, Joy.

Es va aixecar i se’n va anar cap a la porta. Però abans de sortir, es va tornar a girar. Quan va acabar la diatriba, la Joy se sentia molt malament, però intuïa el que ell estava pensant. La maquinària estava en marxa i ella no acabava de saber com tirar endavant.

—Potser hi ha una manera de salvar la situació, però vés a saber quina és. Necessito temps per pensar-hi. No ho diguis a ningú, ni a en Win, tot i que a la llarga ho haurà de saber. Em cal temps per rumiar què cal fer. —Va sortir.

Un altre nom a la llista. Leo Karas, metge. Quan en Nate ja era al passadís, va preguntar en veu alta:

—I ara em diràs què carai podia haver fet un metge per guanyar-se cent mil dòlars?