63

Durant aquells anys solitaris i desesperats en què havia viscut pels carrers de Nova York, havia vist de tot. Homes i dones que buscaven menjar en els contenidors d’escombraries i orinaven a la vorera. Ell mateix havia fet una cosa i l’altra. Havia vist éssers humans que dormien a tocar de les reixes del metro, arraulits per mantenir la calor i poder passar la nit en caixes de cartró. Ell també ho havia fet. Havia vist gent que es barallava a cops de puny per les voreres i tenia relacions sexuals en els portals. Ell també ho havia fet, tot i que més la primera cosa que l’altra. Li hauria estat impossible comptar els dies que s’havia passat pidolant, esgarrapant d’aquí i d’allà per comprar-se alguna llauna, bevent fins quedar inconscient i despertant-se amb el cap contra els seus propis vòmits. Ja quasi ni es fixava en la pila de traficants de drogues que veia, amb les estrebades i els tractes de prostitució que li passaven pel davant a diari. Durant aquells anys en què havia viscut al carrer havia vist més del que mai li hauria semblat possible.

Ja gairebé res no el desconcertava.

Aquella seva mà aspra, clivellada, va rebuscar en la butxaca dels pantalons que duia ben bruts i va palpar el clauer. Allí el tenia. L’havia recollit de la vorera, del costat del cadàver del doctor Karas, a qui les bales havien travessat el cervell.

Les veus li van dir que s’endugués el clauer del costat del doctor Karas:

«Fem la pau, fem la pau. Fem la pau, fem la pau. Deixa-li l’elefant, una cosa va per l’altra».

No tenia pas ganes d’abandonar l’elefant daurat: era el seu preferit. Però havia de fer el que li manaven les veus. La de Eliza Blake havia estat tan tranquil·la quan li va dir que no perdés de vista el metge… L’home sabia que ella s’enfadaria terriblement si la desobeïa.

Havia col·locat amb gran compte el seu estimat elefant de llautó al costat del cos inert. Va agafar ràpidament el brillant clauer i va tocar el dos; no volia pas que la policia l’empaités.

Des de llavors no havia tornat al carrer 80. S’havia quedat al centre, lluny d’allí. Havia vist tres cases més a la mateixa illa, que estaven en reconstrucció, que s’havien edificat els seixanta, on havien de posar encara els picaportes. A la fi van aparèixer d’un en un.

Una nit va passar per allà i va quedar decebut en veure una fulla de roure de ferro clavada en una porta verd fosc.

La vegada següent, una petxina de pelegrí de llautó a la casa del costat.

Res de res.

Al tercer cop no falla. Un cap de llop de llautó el guaitava des de la porta granat. Aquella nit l’animal salvatge passaria a la seva col·lecció. A aquella gent no li agradaria gaire. Tant que hi havien treballat polint, netejant i fixant. Però de llop encara no en tenia cap. Estava impacient per treure l’aerosol de l’amagatall.

Unes hores més i faria el que havia de fer.