APROXIMACIÓ A JAUME MIRAVITLLES

És possible que els qui coneguin Jaume Miravitlles només de nom el creguin un cosmopolita com una casa. Deuen haver llegit, és clar, allò que ara se’n diu el «currículum vitae» i s’han deixat impressionar per una rastellera de capitals: París, Mèxic, Nova York, Rio de Janeiro, etc. Per la meva part deixeu-me que us confessi que el considero un empordanès —un figuerenc— exiliat a Barcelona, per causes alienes a la seva voluntat.

Fa molts anys que ens coneixem —Miravitlles i jo— i al llarg del temps crec haver trobat la clau per a comprendre’l: el seu tarannà d’empordanès. Amb tots els defectes i, és clar, amb totes les virtuts. És probable que per damunt de la nostra amistat, és a dir, del nombre indeterminat de coincidències en la nostra visió del món, i sense oblidar que això significa passar per alt les imperfeccions però també saber apreciar les qualitats, jo crec que, si encara ens confessem sovint les nostres mútues intimitats, el secret rau en aquell inefable component del nostre caràcter que deu ésser expressió d’instints ancestrals, gradacions en els nostres sentiments, actituds innates que juntament amb matisos i subtilitats del nostre llenguatge ens fan interpretar l’aventura de la vida d’una manera semblant, ens fan enyorar el nostre Empordà i sentir-nos sovint forasters arreu on som.

Afegiu a la seva qualitat d’empordanès una sèrie de llegendes inseparables del personatge. Quan sóc a Palafrugell trobo de tant en tant un conegut que em pregunta: «I el Met què fa?». Jo li dic que treballa incansablement, que està bé. De fet ja sé que aquell conegut allò que cerca és recordar un fabulós partit de futbol Figueres Palafrugell (o viceversa) en el qual el Met féu una jugada genial. A més de cinquanta anys de distància persisteix encara la llegenda futbolística del nostre home.

Un dia una de les nostres més entranyables amigues —persona de sincera i pregona religiositat— ens expressava la seva disconformitat envers els sermons d’un nou vicari. I per tal d’aclarir-nos ben bé la significació de la seva protesta ens oferí aquest exemple: «Sembla el Met Miravitlles en aquells discursos que ens feia».

És la llegenda del seu pas pel «Bloc Obrer i Camperol» quan Miravitlles era —a Palafrugell— el candidat més votat de l’oposició.

Hi ha una altra llegenda —poc coneguda— sobre la qual un dia o altre potser dl mateix ens parlarà: el seu pas pd Comitè de Milícies i pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat.

Un dia vaig ésser testimoni d’una escena en una presentació d’un llibre: Trias i Fargas va dir a un dels personatges més importants de l’alta burgesia barcelonina:

—«Coneixeu Jaume Miravitlles?».

—«El Miravitlles de la Generalitat?».

—«El mateix», digué el Met.

—«Home, estic content de tenir l’oportunitat d’agrair-vos allò que féreu per mi».

—«No recordo què podia haver fet», féu Miravitlles amb una mica de riure de conill.

—«Em salvàreu la vida». I a continuació contà com el Met anà a cercar-lo a casa seva i l’ajudà a embarcar-se en un vaixell que el portà cap a França.

Per tal de tenir una idea d’allò que féu al Comissariat de Propaganda durant la guerra potser caldrien diversos llibres. Sense exagerar entenc que fou una «performance» que honora Catalunya. I afegiré que si el mèrit de Miravitlles és ben palès, el tret més important del Comissariat fou —històricament parlant— haver evidenciat que en aquest país hi havia un nombre considerable de persones amb talents fins aleshores ignorats o negligits, polítics, escriptors, artistes, funcionaris, que sota una direcció hàbil —i intel·ligent— d’un home feren conèixer ací i a fora no solament allò que presentava la nostra lluita, sinó les conseqüències que se’n podrien derivar. I aquesta tasca es portà a cap enmig d’un guirigall impressionant, d’obstacles i travetes dels qui —només encetada la lluita— entengueren que havia de tenir un caire —el seu— i una direcció —la seva.

Per raó de la meva professió —periodística— en contacte directe i permanent amb una generació de representants de periòdics i agències de tot el món, vaig observar de prop l’actuació de Miravitlles, la seva habilitat ensems que la seva tossuderia en el curs de la nostra immensa tragèdia. Al meu entendre la posició més difícil —i més rara— en aquells moments era ésser una persona civilitzada, per damunt d’aquella immensa vesània que ens tocava viure. Per a mi, i no cal dir que per a molts d’altres, hi hagué un oasi enmig del desenfrè, un cert coratge tranquil i un sentiment d’humanitat que sabies que no et fallaria. El President Companys, Josep Tarradellas, foren un exemple. Jaume Miravitlles —per la meva relació sovintejada que hi vaig tenir— no digué mai que no. Els salvaguardats foren legió.

M’agradaria posar de relleu que el manteniment d’una actitud de seny, de fermesa i —per què no?— de sentit del ridícul no era, ni de bon tros, tasca planera en aquell ambient. Un dia que el pare em vingué a veure a Barcelona vam anar, un diumenge al vespre, al cinema. Mentre esperàvem per entrar, se sentí l’estrèpit de motos i cotxes, amb sirenes i tot, i d’un dels cotxes baixà un personatge importantíssim de les patrulles de control. Una escena ara corrent per televisió, però aleshores absolutament inèdita. I bé, aquell senyor que anava disfressat de xèrif, amb fusells metralladors i escortat per gent armada fins a les dents, era un militant d’un partit moderat, que jo havia conegut perquè m’havia sol·licitat moltes vegades petits favors de caire periodístic. En passar pel meu costat vaig fer-li un comentari sorneguer, que no va caure gens bé. En un parell de mesos aquell home havia canviat la seva personalitat. És impossible de quantificat els casos semblants que es produïren i el mèrit dels qui resistiren aquell ambient aclaparador.

Per cert que val la pena de posar de relleu el vincle que existí entre el President Companys i Jaume Miravitlles. De vegades he sospitat que era una mena de sentiment paternal que existia a jutjar per la indulgència amb què tantes vegades li perdonà el President els seus «faux pas». Endut per la seva agudesa va declarar un dia, entre amics, que el mocador del President, en aquella butxaca superior de l’americana, era el cordó umbilical que l’unia amb el Paral·lel. No cal dir que la frase tingué èxit i no cal dir també que arribà a orelles del President. El qual la comentà amb l’autor tot fent l’orni. Miravitlles s’excusà i parlaren d’altres assumptes. Una vegada segur del terreny que trepitjava, el Met —abans d’anar-se’n— digué a Companys:

—De tota manera, President, no em negarà que la frase no està malament.

L’entrevista acabà amb una riallada.

Un altre exemple de la indulgència amb què Companys tractava Miravitlles és la vegada que el President el va cridar per tal de fer-li veure que —potser— el seu protagonisme al front de la Comissaria de Propaganda era excessiu. Miravitlles es defensà i en veure el camp lliure exclamà, com a punt final.

—President, la propaganda ben entesa comença per un mateix.

I novament la indulgència de Companys féu el seu efecte.

Tot això pertany al passat, un passat remot que potser calia relatar una mica, perquè la darrera llegenda sobre Miravitlles —i tanmateix d’un grotesc incomprensible— es refereix al seu període que comprèn la tornada a Barcelona. Es tracta d’un reguitzell de guatlles només creïbles per una societat que pel cap alt ha anat a comprar a Andorra o a Perpinyà a la recerca d’escabrositats. Sovint trobàveu gent pel carrer, o sentíeu en alguna tertúlia, un senyor que explicava —d’acord amb informació fidedigna— que en Jaume Miravitlles tenia el favor de Fraga Iribarne, o d’algun magnat de les finances i —last but not least si em permeteu la pedanteria— que era no menys que agent de la C.I.A. A mi aquesta darrera imputació em divertia i m’entristia al mateix temps. Alhora perquè era tan lluny d’osques, ensems que demostrava una ignorància pregona d’allò que era l’engranatge de la política internacional. Pensar que a Washington podien triar algú tan òbviament pro-nord-americà com Miravitlles —per raons que jo comparteixo— per tal d’assabentar-se dels secrets de l’Estat —o de la societat— espanyola, tot passejant-se per Barcelona, és d’un grotesc massa desmesurat perquè no faci llàstima si encara serves un cert afecte envers el nostre país.

És massa aviat ara per a jutjar si la tornada de Jaume Miravitlles a Barcelona, i la seva «rentrée» en el camp polític serà o no un èxit. Jo crec que un dels seus defectes consisteix a ésser massa intel·ligent. Vull dir que en política no hi ha res pitjor que situar-te a avantguarda, quan els altres és molt difícil que t’entenguin, o en tot cas, es troben massa atrafegats per cabòries crematístiques per a fer-te cabal. Quan tornà dels Estats Units —amb una bona fe que només els íntims li coneixen— començà a tustar portes, tustar espatlles, en una temptativa d’explicar quines podrien ésser les conseqüències de trenta anys i escaig de política demencial. Potser ara algú comença a entendre allò que ell pretenia dir —a jutjar per allò que majestuosament en diuen «noves estratègies». El cas és que jo crec que hem perdut molt de temps, una vegada més.

Ara Jaume Miravitlles sembla encarrilat de nou a través d’una campanya periodística persistent i lúcida. Continua essent per a mi l’home de sempre, sense pompositats i amb prou sentit de l’humor per a acceptar que hom no estigui d’acord amb el si així s’escau. Potser perquè ni ell ni jo no som afeccionats a les aparences, que aquí i arreu tantes vegades enganyen.

FERMÍ VERGÉS