EL PROCÉS DE PRATS DE MOLLÓ

Durant les jornades del 2, 3 i 4 de novembre de 1926, foren detinguts a la zona dels Pirineus Orientals, a la base de Perpinyà, uns expedicionaris catalans i italians que sota el comandament de Francesc Macià intentaven d’entrar armats a Espanya pels sectors de Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans. L’estratègia d’aquella operació era inspirada per un home —Macià— de qui cal no oblidar la condició d’excoronel de l’exèrcit espanyol. Per altra banda, hem vist després operacions semblants promogudes per un nombre de guerrillers més reduït encara, que acabaven triomfant contra dictadures aparentment inexpugnables.

Les «forces» catalanes sumaven uns cent vint-i-cinc homes, dels quals una vintena eren veterans de la Primera Guerra Mundial, italians de naixement, agrupats en una brigada d’acció que portava el nom de Garibaldi, un dels herois de la formació d’Itàlia com a nadó, justament amb Mazzini i Cavour.

En línies generals, aquella força militar havia d’entrar a Espanya, en la zona catalana, per dos llocs diferents, manada, en un d’ells, per Martí Vilanova, i en l’altre, per Josep Rovira.

Les ordres eren d’evitar qualsevol contacte amb una força militar enemiga i arribar, per diferents camins, a la base d’Olot, a uns vint-i-cinc quilòmetres de la frontera. Aquells dies, precisament, es procedia a Olot a la tria dels reclutes de l’exèrcit espanyol que s’havien de quedar a la Península o anar al Marroc espanyol en plena guerra contra els insurgents.

Era lògic esperar que un nombre determinat d’aquells joves podien considerar més atraient l’opció presentada per la guerrilla catalana. El contingent, augmentat amb els nous voluntaris, havia d’infiltrar-se, sense cercar mai combat amb les eventuals forces espanyoles en indrets muntanyosos de les Guilleries, on una formació carlina fou capaç de sostenir-se, el segle passat, durant set anys.

Macià comptava amb l’ajut d’una vaga general a Barcelona i la possible col·laboració militar d’alts oficials de l’exèrcit espanyol, enemics de Primo de Rivera, que s’havien compromès a aixecar-se contra la Dictadura. (Que no es tractava d’un projecte impossible ho demostra el fet que, poc temps després, Primo de Rivera abandonava el poder, es produïa l’aixecament militar de Jaca i, finalment, triomfava la República a Espanya, amb Francesc Macià president de la Generalitat de Catalunya).

Les circumstàncies que determinaren la descoberta i l’empresonament dels voluntaris de Prats de Molló pertanyen a la política internacional d’aquell temps i expliquen tota una etapa de la política europea.

Espanya s’havia mantingut neutral en la Primera Guerra Mundial per incapacitat de fer altra cosa, puix que estava dividida —com sempre— en dos sectors: les dretes (germanòfils) i les esquerres (partidaris de les democràcies occidentals). Aquelles dues forces es neutralitzaren mútuament i Espanya fou neutral. El poble, però, i especialment Catalunya, era francòfil. Uns 15 000 voluntaris catalans lluitaven a França contra les tropes del kàiser alemany i sorgí a Catalunya tota una literatura bèl·lica a favor d’aquella participació. Aliada de França, Itàlia era també una nació afavorida pels demòcrates espanyols. Els herois de la independència italiana del segle passat eren els herois dels demòcrates espanyols i catalans.

Per això Macià acceptà amb entusiasme, l’ajut militar d’aquells «garibaldins» que havien lluitat a França contra l’imperialisme teutó.

L’any 1922, però, un any abans de la instauració de la Dictadura a Espanya, pujà al poder a Roma el feixisme en la persona de Benito Mussolini i s’establiren contactes secrets entre ell i determinats elements de l’exèrcit espanyol (com es tornà a fet l’any 1932) per sincronitzar la política interior i exterior dels dos països contra la democràcia francesa.

Ricciotto Garibaldi, nét patern de l’heroic cabdill italià, cap dels «nostres» garibaldins, era un aventurer que s’amagava darrera aquell cognom tan il·lustre. Se sabé després que estava a sou de la policia secreta italiana, anglesa i espanyola. El seu ajut als catalans de Macià li permeté, en descobrir-lo al govern espanyol, de demostrar l’aventurerisme dels francesos i la necessitat de consolidar les relacions entre Roma i París. És curiós de constatar com aquella tàctica es repetí i s’accentuà durant la República espanyola. Foren els italians, molt més que els alemanys, els qui incitaren a l’alçament de Franco.

Jo formava part de la tropa guerrillera i, en un llibre publicat on es dóna la llista completa dels voluntaris, jo sóc el més jove: vint anys. Així ho vaig escriure en un article publicat fa uns quants anys a Barcelona. Dies després rebia una carta d’un meu conciutadà de Figueres, amo ara d’un gran hotel a Andorra, en la qual m’assegurà que el més jove era ell: tenia unes quantes setmanes menys que jo. He perdut, doncs, aquell «rècord» de joventut, però em consolà saber que el meu contrincant era empordanès!

Tots els detinguts fórem conduïts, sota la vigilància dels gendarmes i una companyia de soldats negres del Senegal, llavors colònia francesa, en una caserna abandonada que serví de presó. El 15 de novembre, vuitanta-sis dels detinguts foren expulsats de França i la resta conduïts a la presó de París, La Santé.

Després d’una sèrie d’interrogatoris, foren processats disset membres de l’expedició i jo sortia de la presó abans de Nadal. Els «soldats» de Macià anaven vestits d’excursionistes. Un dels meus encàrrecs fou precisament fer-los socis del Touring Club de França, i tots disposaven de la documentació oficial, de l’uniforme i els seus banderins. En petit grup i per línies de comunicació diverses, ens podíem públicament dirigir a Perpinyà, sense despertar cap sospita: érem alpinistes que anàvem als Pirineus. De fet, ens trobàrem al tren amb membres autèntics del Club, i la nostra dificultat fou precisament donar detalls de la nostra filiació i del nostre itinerari als «companys» que ens acolliren germanívolament!

Vaig sortir de la presó, doncs, amb «l’uniforme» de guerriller català que ja havia estat popularitzat per la premsa francesa i mundial. Perquè cal insistir en el ressò simpàtic que la gesta «romàntica» de Macià i els seus homes tingué a tot el món. Fou Facció anti-Primo de Rivera més esclatant i la que més contribuí a fer conèixer el problema de Catalunya.

La història funciona així i, sense Prats de Molló, Macià i Catalunya no haurien assolit tan fàcilment l’Estatut autonòmic de l’any 1932! És la proporció en què Tarradellas ha continuat brillantment l’obra de Macià; és, també, fill d’aquella feta històrica que tingué, a l’època, molt poc ressò a Catalunya.

La Santé es troba relativament a prop del famós cafè La Rotonde, on hi havia una penya presidida per Unamuno i de la qual Josep Pla era una columna mestra. Jo hi vaig entrar amb el meu «uniforme». El gran escriptor de Palafrugell, sorneguerament, em presentà al filòsof de Salamanca com a «soldat» de Macià, «¿Soldado? —em digué— ¡Un majadero es Vd.!».

Unamuno haurà estat l’home de les grans «planxes». La Dictadura el desterrà a l’illa de Fuerteventura de l’arxipèlag de les Canàries. La francmaçoneria francesa decidí alliberar-lo i el seu òrgan de premsa, «Le Quotidien», organitzà secretament una excursió aparentment turística a l’illa i se l’emportaren.

La seva arribada a París causà sensació i, en el banquet celebrat per rebre’l, don Miguel, sempre als llimbs, pronuncià un discurs contra… la maçoneria, a la qual retreia, precisament, la manca d’ajut als demòcrates espanyols! (Tothom sabia que els maçons foren els seus alliberadors, menys ell).

Però, en fi, deixem aquell il·lustre vellet descansar en pau.

El procés de Macià i els seus disset col·laboradors més íntims s’obrí davant l’expectació mundial i fou un dels més cèlebres d’aquell temps. Els advocats defensors eren figures molt destacades del fòrum francès: Pierre Gabriel, Alexandre Zévaes, Pierre Loewe, Pierre Cot, que fou ministre de l’Aire l’any 1936 i ordenà la tramesa de molts avions de caça als republicans; pare de Pactual diputat socialista. L’advocat personal de Macià era una de les personalitats més conegudes de França: Henri Torres, un formidable orador amb una veu retrunyent i una corpulència física impressionant.

El «dolent» d’aquell drama judicial era, evidentment, Ricciotto Garibaldi, descendent directe de Giuseppe Garibaldi, un dels homes clau del segle XIX italià. El seu advocat, Maitre Campinchi, era el revés de la medalla de Torres, puntós i erudit, però considerat com un dels millors juristes francesos del moment. Pel damunt del procés, el duel Torres-Campinchi resultà una peça major de l’oratòria i la tècnica. El discurs de Torres denunciant la traïció dels ideals del seu avi per Ricciotto Garibaldi fou una peça oratòria de gran volada. L’advocat es colpejava fortament el pit sense que baixés el to i la intensitat de la seva veu de baríton, profunda i càlida.

El tema general superà el fet pròpiament de l’intent català i es convertí en el primer atac en regla contra Mussolini i el feixisme italià. Dotzenes de periodistes de tot el món es desplaçaren a París i Macià i Catalunya ocuparen uns quants dies la primera pàgina dels principals diaris del món.

La intervenció dels advocats fou molt especialitzada i contribuírem a la seva redacció Ventura Gassol, Carner-Ribalta, Fontbernat i jo. Zévaes donà una definició emotiva del sentit de nacionalitat. Cità Renan, autor d’un llibre sobre la «humanitat» de Jesús, i digué que «una nació està determinada per diferents factors, la raça, la llengua, la religió, la tradició històrica, els rius, les muntanyes i els mars, però sobretot per una ànima col·lectiva, per la possessió en comú d’un principi espiritual, d’un mateix llegat de records i el desig i la voluntat d’ésser fidels a un passat, al propòsit de treballar junts, de fer valer l’herència comuna i indivisible…».

Anys més tard, el cònsol francès a Barcelona ens invità a nosaltres, un grup de periodistes, a parlar de temes generals. Sobtadament es dirigí a mi i em preguntà: «¿Com definiria vostè el nacionalisme català?».

Recordant, potser, la definició de Renan, vaig dir que després d’acceptar totes les definicions històriques, lingüístiques, geogràfiques, econòmiques i polítiques, la nació era una comunitat humana en la qual els seus components havien plorat i rigut per les mateixes coses. Els castellans, els bascos i els gallecs ploren i riuen també per les mateixes coses, però no són aquelles que a nosaltres, els catalans, ens fan riure i plorar…

En la seva defensa de Macià, Henri Torres, un jueu sefardita, digué emocionat dirigint-se a l’Avi: «Sapigueu, gran i noble amic, que no hi ha en aquest país cap obrer de les fàbriques, cap pagès dels camps, encorbats sota la seva fatigosa tasca, que no tingui al davant una llum, aquesta llum que desperta els ulls dels homes lliures. Aquesta llum, car Macià, era la del Garibaldi llegendari, és la llum dels vostres ulls. Aquesta llum no pot vibrar en les pupil·les apagades dels esclaus i dels servents de les dictadures».