Avantatges de l’ofensiva

A Polònia, com a Catalunya, un fet importantíssim domina tota consideració militar. La desproporció de forces entre l’exèrcit atacant i l’exèrcit atacat. La premsa diària ha explicat detalladament la potencialitat combativa de les 70 divisions alemanyes, i sobretot de les brigades motoritzades i de les forces d’aviació.

Segons les xifres publicades referents al nombre de tancs, d’automòbils blindats i de canons, pot assegurar-se que, si bé numèricament les forces al front de Polònia eren molt equilibrades, els alemanys disposaven d’una «potència de foc» cinc o sis vegades superior. Ara: en les guerres el que compta, en definitiva, no son les unitats humanes posades en joc, sinó les «boques de foc» que actuen i la intermitència del tir. En aquest aspecte la superioritat alemanya era realment esclafadora.

En l’ofensiva contra Catalunya, la desproporció era semblant. De mica en mica —en publicacions especialitzades i a través de declaracions fetes pels principals actors del sagnant conflicte— apareixen xifres que poden considerar-se absolutament verídiques. Així podem establir, al moment d’iniciar-se l’ofensiva contra Catalunya, el quadre de forces següent:

«Resumiendo los datos estadísticos precedentes podemos decir que el ejército republicano iba a iniciar las operaciones con un total efectiva de 220 000 bombres, de ellos solamente 140 000 en las Brigadas Mixtas: 250 piezas de Artillería, 40 tanques y 80 blindados, 46 piezas de artilleria de la D.C.A. (defensa antiaèria), 80 aviones de caza y 26 aparatos de bombardeo. En oposición calculábamos el ejército enemigo con un efectivo comprendido entre 320 000 y 340 000 hombres, 800 piezas de artillería, 200 a 300 tanques, 80 a 100 piezas de artilleria de la D.C.A. y un número de aviones comprendidos entre 500 y 600».

(Aquestes xifres provenen del general Rojo, publicades en el seu llibre Alerta los pueblos, editat per Aniceto López, a Buenos Aires, a la darreria del 1939, i fa poc a Espanya).

La proporció de forces, en tots dos casos, era netament favorable als atacants. Una circumstància augmentava encara, i en proporcions prodigioses, l’eficàcia de llur acció: les columnes motoritzades.

En efecte, ni Catalunya ni Polònia no podien oposar a l’atac l’eficàcia combativa de les columnes motoritzades. Els franquistes disposaven, en canvi, de les quatre divisions motoritzades del general Gambara, i els alemanys en l’acció contra Polònia han posat en joc, segons xifres recollides, dotze divisions.

Ara bé, totes dues campanyes han estat estratègicament caracteritzades per aquest fet, i és en això que s’escau, precisament, el paral·lelisme.

És així com s’ha pogut parlar de «nova» estratègia quan, en realitat, ni a Polònia ni a Catalunya no hem pogut assistir a un xoc efectiu entre dos exèrcits moderns. Si a les planes d’Urgell assistírem a la lluita entre l’infant i l’avió, a les planes de la Pomerània assistiren a la lluita entre el tanc i el cavaller.

Aquestes circumstàncies, però, determinaren l’adopció, tant a Catalunya com a Polònia, del mateix pla estratègic, si pla estratègic pot haver-hi en una lluita tan desigual. Esforcem-nos a assenyalar-ne les directrius generals.

El comandament republicà establí a Catalunya un sistema defensiu elaborat segons les regles clàssiques de la tàctica militar: Tremp, Artesa de Segre i Tortosa havien de parar tot atac frontal dirigit, respectivament, cap als Pirineus, Barcelona i Tarragona. Si tots dos exèrcits haguessin tingut la mateixa estructura orgànica, és en aquestes direccions que s’hauria desenvolupat l’ofensiva. Però el comandament franquista, segur de la immensa superioritat tècnica del seu exèrcit, i sobretot comptant amb la seva extrema mobilitat, no havia establert un pla d’acció precís. (Per això la descoberta del seu pla d’ofensiva, que tingué lloc a través de la valisa diplomàtica del cònsol d’Anglaterra, no canvià ni retardà d’un dia els seus propòsits).

A la matinada del dia 25 de desembre (Nadal), l’exèrcit franquista, des dels Pirineus fins a l’Ebre, activà el seu foc amb un sol objecte: descobrir el punt feble de la resistència republicana. Per una sèrie de circumstàncies que encara no han estat esbrinades, la resistència fou mínima davant el cap de pont de Seròs. El comandament franquista féu passar per l’escletxa de Seròs les divisions motoritzades italianes, les quals, sense tenir en compte ni un possible atac de flanc ni l’encerclament, i sense parar esment a separar-se del gros de l’exèrcit, avançaren ràpidament sostenint-se a la riba esquerra del Segre en direcció a l’Ebre.

Aquesta operació audaç, que destruïa tot el pla defensiu de la República, només podia portar-se a cap enfront d’un exèrcit sense columnes motoritzades. En realitat, aquelles divisions restaren encerclades, però llur extrema mobilitat i la puixança de llur foc els permetien no sols d’eludir els perills, sinó d’amenaçar la rereguarda de l’exèrcit de l’Ebre.

Fou l’esfondrament imprevist (jo crec, sincerament, tan imprevist pel comandament republicà com pel comandament franquista) del sector de Seròs que canvià radicalment el pla estratègic de l’ofensiva i que, per tant, féu inútil tot el sistema defensiu establert per l’estat major republicà.

L’amenaça sobre Tarragona pel nord-oest determinà la ràpida retirada de l’exèrcit que, des de Tortosa, esperava un atac frontal. Tarragona fou presa «per darrera». Des de l’antiga capital romana, les divisions motoritzades pogueren utilitzar la carretera de Barcelona, la qual, separada del front per més de 100 quilòmetres el dia abans, no tenia ni un blocaus de defensa ni una «trampa» de tancs. L’única defensa de la carretera Tarragona-Barcelona havia estat establerta tenint en compte, també, un atac frontal per mar. Les divisions motoritzades desfilaren tranquil·lament entremig de dos sistemes fortificats que ningú no atacà mai.

A Polònia hem assistit a un fenomen semblant. El sistema defensiu també establert preveient un atac frontal; des de la Prússia Oriental, per Modlin, a la confluència del Vístula i del Bug, i des de l’Alemanya pròpiament dita, pel sector de Lodz. La prova que aquest sistema estava previst és que tant Lodz com Modlin han resistit fins al darrer moment (com resistiren relativament bé, a Catalunya, Artesa de Segre i Igualada).

Ara bé, la utilització de l’Eslovàquia ex-txeca com a base d’atac feia, en la guerra polonesa, el mateix paper que féu en l’ofensiva contra Catalunya l’esfondrament de Seròs. En efecte, les columnes motoritzades ocupaven Cracòvia, i des d’allí —a la riba dreta del Vístula, com les columnes del general Gambara a l’esquerra del Segre— amenaçaven Varsòvia «per darrera». La mateixa operació es produïa al nord de Polònia protegint-se al damunt de la riba esquerra de la ribera Narew. Siedice i Lublin queien abans que Varsòvia. Tot el sistema fortificat havia estat pres a l’inrevés. És evident que, sense la mobilitat de les columnes motoritzades, el pla alemany a Polònia i el pla franquista a Catalunya haurien estat inaplicables.