RAFAEL CAMPALANS

Aquest home, mort l’any 1933, visqué en la plenitud del seu talent i de la seva força en una època equívoca poc apta per al desenvolupament ple i total de la seva rica personalitat.

La seva inclinació política ja es manifestà de jove, quan era estudiantil a dinou anys presidí l’Agrupació, Doctor Robert i escriví a les planes del prestigiós El Poble Català. L’any 1911 sortia graduat per l’Escola d’Enginyers de Barcelona i ampliava els seus estudis a Bèlgica i a Alemanya. Viatjà llargament al servei sempre de la seva educació professional.

Prat de la Riba, president de la Mancomunitat i gran «descobridor» de talents, li encomanà l’organització dels Serveis Públics de Catalunya dependents d’aquella entitat. Més tard fou director de l’Escola del Treball, del carrer Urgell, veritable universitat obrera de nit on s’arribava a coneixements equivalents als del modern «aparellador».

Membre, primer, del PSOE, i per catalanista, es retirà d’aquella organització i dirigí el setmanari Justícia Social, creador, precisament l’any de la Dictadura de Primo de Rivera, del partit Unió Socialista de Catalunya, Els principals col·laboradors foren Serra Moret, Gabriel Alomar, Comorera, Aiguader i els germans Josep i Joaquim Xirau. Els redactors es reunien al gran cafè El Oro del Rhin i, per invitació de Joaquim Xirau, jo vaig formar part d’aquella penya política a disset anys. Allí vaig conèixer Jordi Arquer, un dels líders del Bloc Obrer i Camperol. El meu debut com a periodista polític fou, precisament, a les pàgines d’aquell setmanari socialista independent. Més tard, i en plena República, el setmanari desaparegué i la Unió Socialista fou liquidada al començament de la Guerra Civil en fondre’s el Partit Socialista Unificat de Catalunya sota el secretariat de Comorera.

Cap dels iniciadors de Justícia Social, amb l’excepció de Comorera, no entrà a formar part activa del PSUC, i és difícil de preveure el que hauria fet Campalans, mort l’estiu del 1933 en circumstàncies dramàtiques. Jo era, llavors, els anys 23-25, estudiant de l’Escola d’Enginyers de Barcelona i amic personal, pel fet d’ésser figuerenc, dels germans Xirau, ambdós socialistes. Els meus estudis barcelonins foren interromputs pel meu exili a França, on vaig ingressar a l’École Spéciale de Méchanique et Électricité i em vaig graduar l’any 1929. Campalans veia en mi, a l’Oro del Rhin, un dels estudiants ja immergits en el procés polític del nostre país.

En tornar de l’exili l’any 1930, vaig visitar-lo a l’Escola del Treball i em nomenà professor de Matemàtiques de l’Escola de preaprenentatge i professor-adjunt de l’Escola de nit: dues hores al matí, dues a la tarda i dues al vespre. Vaig llogar un pis precisament al davant de l’Escola. El meu sou era modest però suficient per a viure amb un mínim de dignitat. L’Escola era oberta a l’estiu en cursos complementaris, pagats a part. Ell m’encarregà la secció de Física perquè guanyés un sou suplementari. Tots aquests favors, els vaig rebre malgrat que jo era llavors membre del Bloc Obrer i Camperol i crític més aviat acerb de la Unió Socialista de Catalunya i del mateix Campalans. Mai, però, no em féu la més petita recriminació, encara que l’ocasió s’hi prestés en aquell calorós estiu de l’any 1933.

Campalans havia llogat una torre a Torredembarra i jo —i la meva dona— passàvem l’estiu en un àtic que ens havia llogat, a un preu mòdic, un amic del BOC. Els matins d’aquell estiu, tant ell com jo, anàvem a Barcelona, a les nou del matí, i ens ocupàvem, jo de donar lliçons i ell de l’administració i direcció d’aquell important establiment docent. Rarament ens trobàvem al tren que ens conduïa a Barcelona. En canvi, de tornada, sempre anàvem junts. Ell tenia dinou anys més que jo, i a aquella edat la diferència era notable: no és que el tractés amb solemnitat, però sí amb respecte. A més, ell m’havia ajudat en un moment decisiu de la meva vida i li estava molt agraït… L’amistat era mútua i sincera, i ens donàvem comiat a Sitges, on jo baixava, amb un «fins demà» amistós.

Aquell dia, com de costum, marxàrem junts. Campalans tenia llavors trenta-sis anys. Era, doncs, un home en plena fortitud. Però era el tipus de l’acadèmic, de l’home de despatx, d’estudi i concentració. Al tren ell sempre feia ús de la paraula i tot el que deia tenia interès i sentit. Tenia un front ample i els cabells lleugerament ondulats i portava unes ulleres de carei passades de moda. Era el tipus de professor, no distret, però poc físic i esportiu. Era impossible d’imaginar-lo jugant a futbol o en una cursa de velocitat.

Tots dos arribàvem al nostre domicili d’estiu prop de les dues de la tarda i el primer que fèiem, jo a Sitges i ell a Torredembarra, naturalment, era posar-nos un vestit de bany i fer un capbussó al mar, on ja ens esperaven les nostres dues esposes, francesa la meva i austríaca la seva.

Com es fa constar en aquest llibre, jo vaig tenir una vida esportiva molt variada i extensa, especialment futbol i natació, sense oblidar l’excursionisme i la boxa, amb el meu amic d’infància M. A. Marin, al Centre de Dependents. El dia anterior al d’aquesta narració hi havia hagut mar de fons i encara continuava una perillosa ressaca.

A Sitges, país de platja de sorra, la ressaca era imperceptible. Però no pas a Torredembarra, on hi ha alts espadats de roca, gairebé verticals, on xoquen les ones i és molt forta la «xuclada» en retirar-se. Campalans, ignoro si en primeres o segones noces, era casat amb una dona molt més jove que ell i tenia, com tots els homes en la mateixa situació (ho dic per experiència pròpia), la tendència a fer coses que no corresponen als seus anys.

En arribar al poble, la seva dona l’esperava sempre a l’estació, l’advertí del perill i li aconsellà que no es banyés. Probablement, si haguessin tingut la mateixa edat, ella ho hauria dit d’una manera menys «protectora», o ell no s’hauria sentit «inferioritzat». El cert és que desoí el consell, es posà el vestit de bany i es llançà a l’aigua. Els corrents de la ressaca el portaren sota els penya-segats. La seva dona, esfereïda, l’anà seguint des de terra i comprenia el perill de la seva situació. Cridà uns mariners. Des d’una alçària de més de quinze metres veia el seu marit lluitant desesperadament, joguina indefensa de la ressaca. Les seves forces anaven minvant visiblement i ben aviat el cos, gairebé inerme, despulla mortal, xocava contra les roques insensible, indiferent al drama.

Sobtadament, una ona l’engolí i pocs segons més tard, però a gran distància, aparegué el seu cos sense vida…

Vaig assabentar-me de la tremenda desgràcia poques hores després, per la ràdio. I l’endemà, després de donar les meves classes habituals, me’n tornava a Sitges sense aquell home que havia estat per a mi un pare jove o un germà gran.

En escriure «un pare jove» he sentit com un cop de puny al pit i he recordat la resposta d’un ciutadà a l’enquesta de Gironella Cien españoles y Dios.

Un d’ells digué que «no podia creure en Déu perquè el seu pare havia mort a divuit anys!». Deu ser dramàtic imaginar durant el curs de tota una vida normal que el pare hagués mort tan jove. Probablement, el sentiment d’indignació d’aquell fill frustrat naixia d’una confusió capaç de produir un gran desequilibri mental: estimava el seu pare com un fill que mai no havia tingut i que només havia estat un raig de llum i de dolor en la seva existència.