L’AVI

Fa uns quants mesos que el meu amic —i sempre protector— Manuel Ibàñez Escofet em convidà a participar en una emissió catalana de la televisió dedicada a Macià, en tant que home, no en tant que polític. Vaig gravar tres o quatre records que tenia d’aquell home excepcional. Només se’n feren públics dos, per manca de temps. Els contaré tots ara; potser serà dit d’una manera diferent: l’escriptura és sempre més precisa, encara que, de vegades, menys directa que la dicció improvisada, com fou aquella emissió.

Físicament era, Macià, un dels homes polítics del món de la seva època que posseïa més capacitat d’atracció, de «carisma», com en diuen ara. Era alt, prim, d’ulls foscos però encesos, sota la seva cabellera blanca. Vestia d’una manera austera, de gran elegància. Si el cap i la pell eren mediterranis, la manera de moure’s, de caminar i de gesticular l’acostava, pel ritme lent i segur, als homes del Nord.

Els anys 30 foren l’escena de moltes innovacions tecnològiques. Una de les més espectaculars fou l’intent de convertir els «zeppelins», uns globus allargassats, moguts per hèlixs rotatives, en vehicles de circulació, aptes per al transport d’homes i de mercaderies. Foren els alemanys els qui anaven al capdavant en aquella nova competència per a la conquesta de l’aire.

El «Graf Zeppelin» fou un dels capdavanters en aquella tècnica, molt discutida pels especialistes, a causa, deien, de la seva vulnerabilitat en cas de tempestes atmosfèriques, incendis, i de Ja seva dificultat per a aterrar i prendre alçària.

El capità d’aquell globus tan famós era conegut —i admirat per tot el món— com un dels herois dels nostres temps. La personalitat irradiant de Macià arribà a coneixement seu i volgué conèixer personalment el president de la Generalitat. Demanà una audiència, que fou acceptada. Com a bon alemany i militar es quadrà davant l’Avi, com era anomenat tendrament el cap de Catalunya, i li digué, en un català que algú li havia ensenyat: «He vingut a Barcelona només per veure-us els ulls»…

El mes de març de 1925, jo estava en llibertat provisional, després d’haver fet uns quants mesos de presó a Barcelona. Però la situació se m’agreujà i Miquel Baltà, el de la farmàcia de la Rambla de Catalunya que encara porta el seu nom, decidí que marxés del país com més aviat millor. Ell era el cap del que en podríem dir Resistència catalana, de la qual jo formava part.

Tot fou arranjat ràpidament i eficaçment i dos dies després de les seves «ordres» em trobava a París. El primer que havia de fer en arribar era trobar-me amb Josep Fontbernat, diputat del primer Parlament català anys més tard, perquè cerqués l’hotel —modest— on havia de viure provisionalment, i posar-me en contacte telefònic amb Macià perquè em concedís una entrevista.

Jo aleshores tenia divuit anys; havia vist Macià en concentracions i mítings, però mai no hi havia parlat ni l’havia vist de prop. La perspectiva de veure’l físicament era molt emocionant per a mi. Vaig telefonar al seu col·laborador més íntim, Carner i Ribalta, per demanar dia i hora de l’entrevista. «Demà mateix —em digué—, a les nou del matí».

Macià, amb la seva dona i la seva filla Maria, vivia als afores de París i s’hi havia d’anar en tren. Els horaris m’obligaven a llevar-me a les set del matí. El meu hotel —era molt modest— no tenia servei especial per a despertar els clients i vaig témer de fer tard en aquella entrevista que tanta importància tenia per a mi.

Vaig decidir, doncs, de no anar al llit i passar la nit en blanc, al cafè La Rotonde, de l’Avinguda Montparnasse, que era obert vint-i-quatre hores el dia. L’amic Fontbernat em féu companyia i sempre més hem recordat els croissants, encara calents, que vam menjar amb el nostre café-crème, a les sis de la matinada…

Amb puntualitat militar vaig estar present davant d’aquell home que considerava com el futur president de Catalunya. Em féu tota mena de preguntes sobre la situació interior i de com funcionaven les seccions clandestines d’Estat Català. Tenia molt d’interès a saber què feien i com reaccionaven envers ell els membres de Bandera Negra, de què era cap Jaume Compte, mort la nit del 6 d’octubre al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, i Perelló, el fill del qual fou a l’exili de Mèxic, malgrat que havia de ser portat en un carretó de rodes, el cap dels estudiants revolucionaris de la capital d’aquell país. Daniel Cardona, exalcalde de Sant Just Desvern, dirigia, des de l’exili de Perpinyà, aquell grup d’acció. Hi havia una certa rivalitat entre Macià i Cardona i també entre Estat Català i Bandera Negra, que Macià volia unir i superar.

M’oferí un cafè amb croissants, ja que l’hora de l’entrevista era apropiada per a un esmorzar. Naturalment, jo no vaig fer cap al·lusió a la meva nit en blanc, i menys als croissants sortits del forn aquella matinada. M’acomiadà molt afectuosament i jo vaig sortir emocionat i orgullós d’aquella entrevista política amb el cap d’Estat Català. Vist de prop encara era més atractiu que de lluny. Tenia un somriure bondadós i una mirada que tant podia ser incisiva com tendra. Tenia un petit defecte de pronunciació —que és difícil de descriure— que el feia, però, més atractiu encara. Era, en efecte, la imatge de l’Avi que sabia «renyar» i «perdonar» al mateix temps.

Passaren algunes setmanes. L’anècdota de la meva «nit en blanc» fou coneguda per ell, i en un gest indicador del seu sentit de Thumor, el dia 25 de juliol, que és Sant Jaume, vaig rebre una capseta i una targeta de visita, amb el seu nom complet: Francesc Macià i Llussà. Era un present per a mi. No sabia com obrir la capsa. Les mans em tremolaven d’impaciència i emoció.

«Què hi deu haver en aquella capsa caiguda del cel?», vaig preguntar-me.

Un despertador!

De moment no vaig saber què pensar, però de seguida em vingué al record aquella meva nit en blanc. Macià se n’havia assabentat i el seu gest era dolçament irònic i útil.

El règim penal francès té fama de ser un dels més durs d’Europa. La Presó Model, anomenada sarcàsticament La Santé, la Salut, és cel·lular; els presos estan totalment aïllats i només tenen una sortida de deu minuts diaris en un pati exterior, però també en solitari. El menjar consistia en un plat d’una mena de ranxo militar i un pa de mig quilo, atapeït, d’aquell que anomenàvem de munition. Parlo de l’any 1926; les coses han millorat des d’aleshores, però aquell règim penal continua essent molt sever. Jo ja havia passat per la Presó Model (un altre sarcasme) de Barcelona, calcada literalment de la de París.

Els primers quinze dies del nostre empresonament ens consideraven «presos de dret comú» i el nostre delicte era «tinença d’armes prohibides». Després, a causa de la pressió de certs diaris i partits, ens consideraren presos polítics. En entrar a la cel·la el primer dia totes les portes de la nostra galeria eren obertes i cada pres, de cara a la paret, esperava l’ordre d’entrar, cadascú al seu compartiment. A la meva esquerra hi havia un dels «soldats de Macià», de figura dèbil i pell molt pàl·lida. Em mirava angoixosament en constatar l’espai tan limitat i fosc del que havia d’ésser —no sabíem per quant temps— la nostra habitació. En veu baixa, perquè no em sentís cap «guardià», li vaig donar ànims. «Després d’unes quantes hores ja t’hi acostumaràs… —vaig dir-li—. Jo ja n’he fet l’experiència i a tothom li passa el mateix».

La porta de la cel·la, de ferro, de més de deu centímetres de gruix, té una petita finestra que s’obre des de fora. És per aquella petita «escletxa» que ens portaven el pa diari i la ració del sopar, el dinar i un cafè aigualit a les set del matí. La sola diferència amb la presó de Barcelona, radial, és a dir, quatre o cinc galeries que es concentren en un cercle central, era que la cel·la de Barcelona es podia entreobrir, des de fora naturalment, per poder «oir la missa» que deien cada diumenge al matí. Els presos comuns de Barcelona s’hi posaven d’esquena, i els polítics, principalment anarquistes, contaven els seus himnes revolucionaris. No crec que n’hi hagués gaires que, en aquella situació, s’encomanessin a Déu.

Al cap de quinze dies, com he dit, ens comunicaren que ens canviaven de galeria i que passàvem a la dels polítics. Ens ordenaren que portéssim tot el que teníem a la cella per tornar-ho a inspeccionar abans d’entrar a la nostra futura «llar». Jo vaig sortir exactament com hi vaig entrar, amb una mica de roba bruta sota el braç. El meu amic, veí de cel·la, més magre i pàl·lid que mai, sortí amb els quinze «pans de fàbrica», que ni tan sols havia tastat. Només havia viscut del «cafè matinal» i hagué de passar a la infermeria de la presó…

El règim, «polític» fou més suportable, però ens obligava a situacions humiliants per a satisfer les nostres necessitats. Coincidírem a la mateixa cel·la, on passàrem uns dos mesos, Josep Fontbernat, Figueres, un perit industrial de Terrassa, i jo. En deien la «cel·la dels intel·lectuals». Macià tenia una cel·la exclusiva per a ell que obria i tancava ell mateix. Teníem el dret de visitar-lo cinc minuts. Fumava constantment i la seva «habitació», poc ventilada, semblava un núvol immobilitzat al cel.

El director de la presó aplicava la llei sense distinció de les persones. En entrar a l’oficina central, on pronuncià un breu i repulsiu discurs, Macià li allargà la mà per saludar-lo, en un gest de simple cortesia, per acomiadar-se el dia que fou posat en llibertat.

—El reglament —digué amb una veu més seca que un roc— no em permet de donar la mà a cap pres… —Macià reculà amb un visible signe de disgust.

Cinc anys després, Francesc Macià era el president de la Generalitat de Catalunya, l’ídol i l’apòstol dels catalans. Per una d’aquelles facècies de la història, el director de La Santé de París es trobava de pas a Barcelona, ja jubilat del seu càrrec, la setmana de la proclamació de la República espanyola i del naixement de la Generalitat. Pel nom i per les fotografies dels diaris reconegué el «seu pres» de novembre de 1926 i corregué al palau de la plaça de Sant Jaume. Hi havia una fila de gent que esperava torn per encaixar amb el president, fins que es trobà davant d’ell amb la mà estesa.

—Perdoni —li digué Macià—, la meva condició de president d’un poble alliberat no em permet d’estrènyer la mà d’un escarceller.

Macià no fou mai un bon orador. La veu no l’acompanyava i no sabia donar el to de la paraula exaltant. Deia coses de sentit comú i donava al públic una sensació d’honestedat política incomparable. N’hi havia prou perquè fos l’ídol de multituds. La seva llegenda i la seva figura eren suficients per a reunir al seu voltant masses humanes que l’escoltaven en silenci i esclataven en aplaudiments entusiastes en acabar la seva peroració.

En una de les seves visites a Tarragona, a ple hivern, Macià estava afònic i havia de fer esforços per a fer-se entendre en una conversa normal. La multitud davant l’Ajuntament cridava unànime: «Macià, Macià, Macià!».

Sobtadament, el president es decidí i es dirigí al balcó de l’alcaldia. Ventura Gassol, el seu protector, intentà aturar-lo:

—No sortiu a fora; fa molt fred, i amb prou feines podeu enraonar.

—No, «ells» no em volen sentir parlar; només em volen veure.

I efectivament: sortí al balcó, saludà amb la mà dreta enlairada i oberta, esclatà una ovació delirant i tots se n’anaren tranquils a dinar: havien vist el Crist dels catalans.