El barber coix

Era de Figueres, barber i coix. Els barbers de poble solen ésser gent il·lustrada i homes d’idees avançades. Ell ho era: republicà, catalanista, vagament socialista. No sé si n’he sabut mai el nom veritable, puix servia millor per a qualificar-lo el seu estat físic que el nom de pila i el cognom. En esclatar la guerra i en socialitzar-se els barbers de Figueres, com tots els de Catalunya, decidí venir a Barcelona i lluitar pels seus ideals personalíssims. Era un «coix major», tenia una cama molt torçada i usava una monstruosa sabata ortopèdica. Caminava amb dificultat i a poc a poc. Altrament, tenia una cara noble, lluminosa i somrient i l’erudició característica dels barbers: sabia totes aquelles coses que no són ni en els llibres ni en les enciclopèdies.

És així que es presentà un dia al meu despatx del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, edifici ara del Banc de Girona, incorporat a la Banca Catalana, a la cruïlla Rosselló-Diagonal i Passeig de Gràcia, que és un dels centres històrics de la ciutat. Inútil total de guerra, em digué que venia a treballar amb mi. «Espero que no defraudaré. Puc servir-te en moltes coses». És així que s’incorporà a la plantilla del Comissariat i esdevingué, amb el temps, un col·laborador d’una gran eficàcia.

Tenir barber particular i a domicili ha estat un dels meus somnis de tota la vida. Sóc un d’aquells homes que en diuen de «barba serrada», difícil d’afaitar. Paradoxalment només vaig poder tenir un barber particular enmig del drama i l’angoixa de la Guerra Civil. Aquell breu encontre quotidià era, per a mi, una lliçó profitosa. Jo el deixava parlar i sovint els seus consells o els seus punts de vista m’eren beneficiosos i m’ajudaven en les meves tasques professionals, en mantenir-me molt prop de la realitat. Els barbers sempre són una mica filòsofs i saben situar-se pel damunt del bé i del mal per arribar a l’arrel de les coses.

En més d’una ocasió, aquella simple operació quotidiana coincidí amb un bombardeig de Barcelona o amb un estat d’alarma. Ni ell ni jo no en fèiem cap cas. I el seu pols, segur com sempre, continuava sense interrupció i sense pressa la seva tasca, que podia esdevenir, tanmateix, perillosa, en cas que una bomba hagués caigut a l’edifici o prop d’ell. La capacitat d’adaptació de l’home, en circumstàncies extremes, arriba a situacions increïbles, tal com aquesta que acabo d’explicar.

Però el mes de març de 1938 es produí un canvi tràgic en la tàctica dels bombardeigs de Barcelona. Si abans eren esporàdics i a qualsevol hora, ara es produïen en massa i cada dues hores. L’estat d’alarma era constant, puix que ja sabíem que un bombardeig era l’anunci del que seguiria poc després. Tant és així, que cada dues hores jo em comunicava telefònicament amb les oficines del Comissariat a París, Brussel·les i Londres i podia donar-los noms de persones conegudes que havien estat mortes oferides greument. La mort ja no era un fantasma anònim i els zeros de les estadístiques, que sempre es donen amb «xifres rodones», eren ara persones concretes que havien conegut i estimat.

Es va dir, en aquella ocasió, que es tractava d’un assaig general del feixisme per a veure quin efecte tindria un atac a gran escala i sistemàticament sostingut sobre una ciutat oberta. El futur Londres, per exemple.

El meu amic Fermí Vergés, que va viure aquelles jornades infernals, em digué que fou aleshores quan es convencé de la inevitable desfeta de l’Alemanya de Hitler. Malgrat els bombardeigs, m’explicà, els centenars de morts i els milers de ferits, cada dia trobava al pas de la porta l’ampolla de llet que li portava al matí un noiet i el diari del dia. Aquests detalls, que semblen sense importància, demostren fins a quin punt un país posseïdor de la força moral és imbatible. El noi de l’ampolla de llet i el repartidor de diaris eren l’exemple viu d’una raça que no volia sotmetre’s al domini de l’estranger.

Després s’ha sabut —i jo ho he publicat en el llibre sobre els comunicats secrets de guerra entre Hitler, Mussolini i Franco— que aquells bombardeigs, contràriament al que s’havia dit després, no eren un assaig general de la Batalla de Londres, en el curs de la qual els avions alemanys volien retre la ciutat. Els de Barcelona foren d’origen italià: arrencaven de Palma de Mallorca i els avions eren tots de marca italiana. Mussolini, amb la seva clàssica petulància, volia demostrar als anglesos que era capaç de derruir, amb la seva aviació, les diferents bases navals britàniques en el Mediterrani, com és ara l’illa de Malta, Port Saïd i Gibraltar. Fou aquest, segons que es desprèn d’aquells documents secrets, el projecte estratègic dels italians, matant, aleshores ciutadans barcelonins que no tenien res a veure amb el conflicte que podia aixecar Itàlia contra la Gran Bretanya.

A les tres de la tarda d’aquell dia tràgic, els familiars del meu barber em demanaren, per telèfon, si havia restat al Comissariat, perquè no havia anat a dinar a casa. Vaig fer una ràpida enquesta. No; se n’havia anat, com de costum, a la mateixa hora, amb la seva calma forçada i repetida. No havia tornat. És natural que en aquelles circumstàncies tots temessin el pitjor. Vaig sortir immediatament i vaig recórrer, a peu, l’itinerari que ell seguia sempre per adreçar-se a casa seva. M’aturava constantment als llocs on el bombardeig s’havia fet més visible i demanava als veïns, els testimonis d’aquella hecatombe, si per casualitat havien vist passar per allí un home que era fàcil de recordar, perquè era coix i usava una sabata ortopèdica de grans dimensions. En arribar a la Rambla de Catalunya a la zona on hi ha el cinema Coliseum, on s’havia produït la més gran explosió d’aquelles jornades i que havia enderrocat, fins als fonaments, tres o quatre cases, vaig baixar del cotxe i vaig mirar, automàticament, cap al cel. Llavors vaig presenciar una escena sinistra: la cama amb la sabata ortopèdica del meu amic penjava de la branca d’un arbre…