ÀFRICA

Àfrica era una noia singular. Vaig conèixer-la al Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, en el moment que estava instal·lat a l’Institut Nàutic; és a dir, les primeres setmanes de la Revolució, quan es va produir un moviment de fons més incontrolable.

En una altra ocasió he explicat ja el que representà aquella jornada tràgica. Barcelona és una ciutat industrial i un port de mar, el Mediterrani, l’anomenat món llatí. Els ports de mar, sobretot aquells dels països de temperatura moderada o tropical, tenen la virtut de concentrar una població barrejada ètnicament i procedent dels quatre punts cardinals de la terra. És una població flotant, mentalment afeblida, perquè, en realitat, tots hi resten per manca de mitjans econòmics per a sortir-ne. He fet una breu estada a Nàpols, conec més bé Marsella, on vaig viure prop d’un mes, i el triangle Nàpols-Marsella-Barcelona, sobretot la zona dels ports, té moltes semblances.

Si faig aquesta consideració geogràfica és perquè la condició industrial i portuària de Barcelona, sobretot en aquell període, contribuí al naixement i al creixement d’aquesta classe social que els marxistes anomenen lumpenproletariat. És a dir un subproletariat; una classe social indefinible, formada per aventurers de tot el món, desarrelats de totes les pàtries, que veuen en el port i la indústria que l’envolta l’única sortida a una vida insegura i inestable.

Aquell lumpenproletariat, específic dels ports, i generalitzat en totes les urbs industrials, fou el que s’aprofità de la desfeta de les forces de l’exèrcit el 19 de juliol i assaltà les casernes i s’apoderà dels fusells que hi havia. La matinada del dia 20, més de 15 000 fusells havien passat a mans d’aquells desarrelats.

Per tal d’evitar els crims d’aquells «incontrolats», com eren coneguts aleshores, vam constituir el Comitè de Milícies anomenades «patrulles de control», la missió de les quals era posar un límit als assassinats corrents i exercir una vigilància purament política, limitada als enemics declarats del règim que sorgia a la nova vida. Per altra banda, aquelles patrulles no tenien més missió que detenir els realment susceptibles d’ésser enemics del nou sistema, empresonar-los i posar-los a la disposició dels tribunals que s’havien constituït amb aquest fi.

Però l’exaltació revolucionària dels membres de les patrulles de control i la decisió ideològica de molts dels seus dirigents feren que no es comportessin bé i que, en tot cas, no fossin l’antídot del verí de l’odi i de la passió, una de les característiques més dramàtiques d’aquells dies.

Hi havia no sé quantes patrulles autònomes i que donaven compte, d’una manera molt poc documentada, de la seva missió. Mai, oficialment, no havien acceptat que es dedicaven, també, a assassinar presumptes «feixistes». Per a adonar-nos de la gravetat d’aquella situació cal tenir present que per un d’aquells patrullers era feixista tot home, per exemple, que fos practicant religiós, i s’arribava a assassinar, no sols els capellans, sinó els germans o els parents d’un capellà. Eren inclosos en la llista dels susceptibles d’ésser «depurats», els qui havien votat la Lliga Regionalista. Des del Consell de Milícies intentàvem, naturalment, posar un fre a aquella disbauxa. Però era molt difícil, perquè la tasca es produïa d’una manera clandestina, i era a les primeres hores de l’albada, aquella hora sinistra en què s’executen els condemnats a mort, quan, mogudes per un sentit tel·lúric, les patrulles entraven en acció.

Més tard vaig assabentar-me que una d’aquelles patrulles era comandada per una dona. Es deia Àfrica. Era el seu nom de pila.

I era, efectivament, d’un físic molt africà. Espanyola, naturalment, però probablement d’un origen que es fonia en les generacions anteriors i amb arrels africanes: morena, d’ulls negres penetrants, de llavis molsuts, sensuals, de dents brillants i regulars; un cos molt sinuós, amb moltes corbes prometedores. Era el prototipus de la dona sexual: amb la seva mirada i la seva veu, convidava a l’acció i prometia qui sap quins cels prohibits fins aleshores als companys que formaven part de la seva patrulla. Més tard ens assabentàrem que, al tercer pis del Nàutic, una mena de quarter general de les patrulles, s’havien produït escenes d’una extrema violència, tant des del punt de vista d’assassinats com d’orgies sexuals. Sembla que la patrulla d’Àfrica, després d’haver executat, assassinant-los amb el fusell o amb el revòlver, set o vuit «feixistes» probablement innocents, tornaven al Nàutic, accentuadament estimulats pel sensualisme. Hi ha, indubtablement, una relació directa entre la mort i la sexualitat. La festa dels braus n’és un exemple. La presència de la mort, el perill de la mort, potser com a reacció biològica complementària, com una manera d’impuls vital de continuar l’existència, produeix una excitació sexual. Vam assabentar-nos-en, molt de temps després, quan ja no existien les patrulles i s’havia normalitzat relativament la situació, que, de tornada de la seva tasca sinistra, després d’haver matat, o vist matar de prop, molts innocents, aquella petita cèl·lula humana de sis homes i una dona es traslladava al Nàutic, pujava al tercer pis i, en la quietud de l’albada, en el silenci glacial de les primeres hores del dia, els sis mascles de la patrulla feien l’amor amb Àfrica. Segons sembla, alguns d’ells repetien. És a dir que, en dues hores, Àfrica era objecte de vuit o deu assalts sexuals.

Aquell rècord sinistre fou soterrat per aquest misteri que és l’oblit; vaig oblidar-me d’aquelles escenes infrahumanes. L’oblit és, potser, una de les barreres defensives de la consciència humana i fa possible, potser, de viure en una època i en un moment de la història en què la vida no ha estat gaire honorable.

És a dir: vaig oblidar-me totalment d’Àfrica i de les seves orgies sinistres. Fins que un dia, en llegir el Time Magazine, a Nova York, va colpir-me la fotografia d’una dona que s’hi assemblava molt. Vaig llegir-lo ràpidament i, efectivament, era ella. Aquesta Àfrica, ara ja puc parlar-ne lliurement perquè sé que ja ha mort —ningú no ha donat fe de la família o d’amistat amb ella, és un personatge anònim, arrossegat pel torrent de la vida i oblidat ja per la imatge de la mort—, aquella Àfrica era a la revista nord-americana Time perquè havia estat condecorada, després de la guerra, amb la Medalla d’Honor de l’Exèrcit Roig de Stalin. Vaig llegir quins mèrits havia fet per ésser mereixedora d’una tan alta distinció. I els seus mèrits no eren més que la continuació de la seva fisiologia, de la seva obsessió sexual; era, fins a un cert punt, una continuació de la vida i de la mort. La visió o el contacte amb la mort física. Havia guanyat aquella medalla d’or, segons el comunicat oficial de l’Exèrcit Roig, després vaig saber-ho, perquè Àfrica era un agent dels serveis de guerra clandestins i va restar a la part de l’Alemanya ja ocupada pels russos, per tal de descobrir aquells oficials nazis camuflats, que exercien actes de sabotatge contra ells. El seu sistema era una ampliació dels «serveis» que ja havia fet a Barcelona durant els primers dies de la revolució. Com he dit, sense ser bella, era una persona, una dona, extremament atractiva, perquè tota ella respirava sexualitat, tota ella era una invitació a l’amor carnal. Sembla que així s’atreia exoficials alemanys que es trobaven camuflats i que li feien prou confiança perquè la consideraven, simplement, una dona donada a l’amor. Portava les seves víctimes a la seva cambra, els feia sentir el plaer carnal i, probablement, també ella mateixa el sentia, durant tota una nit completa de sexualitat. I, quan l’oficial en qüestió, exhaurida la seva potencialitat física, s’adormia, potser somiant aquelles hores de sexualitat que li havia donat aquella estranya i atractiva criatura, aprofitava el seu son per a denunciar-los a la policia soviètica, per a ésser detinguts i sotmesos als judicis exigents dels tribunals militars russos. És així com Àfrica, la dona que, al Nàutic, arribà a ésser considerada com un monstre sexual, continuà la seva carrera i es féu mereixedora d’una recompensa que només un home com Stalin, també agermanat amb la mort, podia haver-li concedit.