Carta oberta a Indalecio Prieto

Indalecio Prieto: Sou indiscutiblement una de les personalitats polítiques més acusades del nostre país. Sou, com el nostre president Companys, un home polític nat, fill del poble, que ha anat rebent successivament, en capes estratificades, les influències decisives del carrer. Sou el polític emocional que sap, a través de l’instint, rebre l’estat sentimental de la massa i adaptar a ella les estructures orgàniques que facin eficaç la seva acció. Diferim de vós en múltiples aspectes i en ideologia. Així i tot, us considerem, en els moments actuals, com formant part de la constel·lació de tres o quatre homes que han de tenir un paper decisiu en la guerra i en la victòria.

Hi ha, però, un aspecte de la vostra actuació, una conducta que ve a ésser un desmentiment del vostre caràcter. Per una vegada us heu situat al marge de la realitat política i heu actuat obeint, més que a un sentiment, a una teoria.

Tinc damunt la meva taula el llibre d’una figura política que pertany a la mateixa categoria humana que vós: Lloyd George. Aquest home, amb el seu estil emocionant, trepidant, explica les seves memòries de guerra. Tot un capítol, el més angoixós del llibre, és el que fa referència a la lluita intensa per les municions. En arribar la guerra, el proveïment de l’exèrcit era a mans, a Anglaterra, de la burocràcia militar, la qual aplicà a aquest problema complexíssim el seu criteri rígid i inapel·lable.

«Tots els ministres de la Guerra —diu Lloyd George— tenen per mètode preparar la pròxima guerra amb el criteri amb què ha estat feta la darrera». Aquest criteri fou també aplicat al municionament de l’exèrcit. «Al principi —diu Lloyd George— el War Office (Ministeri de la Guerra) va conservar-ho tot a les seves mans, àdhuc els contractes de proveïment de vestits. Resultat: insuficiència, retard, confusió, caos. La guerra moderna —afirma el gran polític anglès— és, abans que tot, un conflicte entre químics i industrials, i davant aquesta realitat terrible els militars aplicaven el criteri tradicional de la burocràcia». El resultat fou que, malgrat la potència industrial extraordinària d’Anglaterra, els exèrcits britànics, al front europeu, recularen contínuament, mancats en absolut dels mitjans materials mínims, no sols per a avançar, sinó simplement per a sostenir-se. Malgrat que Lloyd George, des del Ministeri de Finances, obrí crèdits per tal de facilitar la conversió de la indústria de pau en indústria de guerra, el War Office es limità a fer comandes a les fàbriques de l’Estat i no utilitzà aquests crèdits, considerant innecessari un eixamplament de la base industrial de la fabricació d’armes. «El ministre de la Guerra —diu Lloyd George— només volia contactes amb els arsenals de l’Estat i amb un cert nombre de sots-proveïdors». El fet de posar-se en contacte amb noves signatures no experimentades el situava davant unes responsabilitats gairebé greus i, sobretot, sense precedents. Lloyd George, que, com ja he dit abans equiparant-lo amb vós, pertany a la categoria d’aquests polítics en els quals la intuïció té un paper predominant, s’adonà primer que ningú de la gravetat del problema i comprengué que el Ministeri de la Guerra, per la seva tradició, per la seva composició i per la jerarquia estàtica del seu pensament, fóra incapaç de portar a cap la conversió de la indústria de pau en indústria de guerra. Començà una lluita sorda entre Lloyd George i Lord Kitchener^[002], ministre de la Guerra, gran nom militar anglès però incapaç, per la seva educació, de comprendre l’envergadura del problema. «Es refusava obstinadament —diu Lloyd George— a adoptar la sola mesura eficaç, que era utilitzar totes les possibilitats del país en manufactura i en treball».

El mancament, però, del Ministeri de la Guerra fou tan absolut, foren tants els centenars de lletres de protesta que arribaren dels fronts, que finalment, sota la pressió dels fets, es constituí un Ministeri de Municions i en fou donada la cartera a l’home que n’havia estat el principal propugnador: Lloyd George.

Què féu Lloyd George, un cop al poder? Trencà tots els motlles de la burocràcia militar i féu una crida als únics homes que en aquells moments eren capaços a Anglaterra de posar en peu una gegantina producció de guerra: aquests homes eren els capitans d’indústria. En efecte, Lloyd George constituí una Comissió d’Indústries de Guerra presidida per ell i composta per homes que en el camp industrial tenien un paper de primera importància.

Lloyd George comprengué, encara, que sense l’aportació decidida i incondicional de la classe obrera era impossible de reeixir en la tasca i, a aquest efecte, el primer que féu fou posar-se en contacte amb els líders de les Trade Unions per tal d’obtenir-ne la col·laboració més estricta. «La qüestió obrera —diu Lloyd George— era una de les meves principals dificultats. Immediatament després del meu nomenament vaig fer un viatge als centres industrials més importants del país per tal de reanimar l’entusiasme dels obrers en la seva nova tasca de producció». Una altra dificultat era convèncer els patrons de la necessitat de canviar la naturalesa de llur producció. «A aquest efecte vaig iniciar una sèrie de converses en els centres patronals». Ho dificultava tot l’excessiva centralització. «Vaig decidir una descentralització sistemàtica del treball, a base de donar gran importància a les petites organitzacions locals». Els resultats d’aquesta política són presents a la memòria de tot home que hagi estudiat el problema de la guerra amb una certa atenció. Les xifres de producció, abans i després de Lloyd George, són la resposta més adequada per a demostrar l’eficàcia del seu sistema. Amb Lord Kitchener, malgrat la seva vàlua militar extraordinària, Anglaterra hauria perdut la guerra. Fou Lloyd George, home civil cent per cent, el qui assegurà el triomf de les armes britàniques.

A Catalunya, el problema de la fabricació de guerra es plantejà des del primer dia. Evidentment, els perills que apunta Lloyd George no podien produir-se al nostre país per tal com no existia cap indústria militar que volgués monopolitzar, per ella sola, la producció de guerra. El destí ens havia d’assenyalar el camí únic: el que seguí el conseller Tarradellas, home que, com vós i com Lluís Companys, és també d’aquest tipus humà, pragmàtic, sense idea preconcebuda, amb un gran sentit creador. ¿I què féu Tarradellas? Féu una mica allò d’aquell personatge de Molière que parlava en prosa sense adonar-se’n. Féu, tot naturalment, amb el seu tarannà de català racial, el que havia consagrat Lloyd George com un dels grans polítics de la guerra europea: creava una Comissió d’Indústries de Guerra, Comissió que, a manca d’ésser formada per capitans d’indústria, antics propietaris, era formada pels nous capitans de la indústria alliberada. Es posava immediatament en contacte amb els líders obrers de les organitzacions sindicals, per tal d’obtenir la col·laboració entusiasta dels treballadors. Convencia els patrons sobre la necessitat i l’interès que tenien de canviar la natura de la seva producció i creava una xarxa de petites indústries locals, les quals, convenientment articulades, constituïen aquest magnífic cos vertebrat que són actualment les indústries de guerra a Catalunya. ¿Què feien, mentrestant, fora de Catalunya els qui tradicionalment havien estat encarregats de les indústries de guerra? Aplicaven el criteri de Lord Kitchener; és a dir, no es movien del seu propi horitzó, horitzó netament insuficient, totalment desproporcionat a les immenses necessitats de l’hora. Vós sabeu millor el que passà a Toledo, a Sagunt i a Múrcia. Al marge d’aquestes institucions anteriors a la guerra, la burocràcia militar no havia estat capaç —com no ho fou tampoc a Anglaterra— de crear el que podríem dir-ne una indústria popular.

És a dir, que la situació de Catalunya i de la resta de la Península, pel que fa referència a indústries de guerra, no fa res més que donar la raó a la tesi de Lloyd George adoptada, per pur instint vital, a casa nostra, per Tarradellas. Què es pretén ara? Exactament el contrari del que es féu a Anglaterra, exactament el contrari del que mana el sentit comú. Tornar el Ministeri de Municions creat per Lloyd George a Lord Kitchener. Si això s’hagués intentat a Anglaterra, s’hauria produït un veritable moviment d’opinió pública que no hauria fet impossible. Nosaltres creiem que vós, Indalecio Prieto, que sou el tipus mateix de l’home que comprèn les coses sense necessitat que les hi expliquin massa, ho evitareu a casa nostra.

JAUME MIRAVITLLES

Barcelona, 2, XI, 1937

El centralisme s’agreujà encara sota el govern de Joan Negrín.

El govern, però, més «previsor» que no deixava entendre Negrín, ja feia temps —31 d’octubre de 1937— que s’havia traslladat a Barcelona. L’opinió pública nacional i internacional comprenia perfectament el llenguatge dels fets. Mentre Negrín parlava de «resistència» victoriosa, el govern anava de Madrid a València; després, de València a Barcelona. Finalment, a Figueres, a vint quilòmetres de la frontera francesa…

(Durant la Segona Guerra Mundial, un caricaturista publicà la versió hitleriana de la desfeta dels exèrcits alemanys al front rus: «Mentre les nostres forces —deia Hitler— es retiren amb disciplina i mètode, els russos avancen enmig d’un desordre caòtic…»).

Era una mica el que passava a Espanya.

La situació militar, amb la ruptura de la unitat geogràfica de la República, havia empitjorat perillosament i només havia permès, en el terreny «positiu», l’emissió d’un segell que constituïa una novetat filatèlica: correu per submarí. Des del punt de vista internacional, Blum dimitia a França i es formava a París el govern Daladier-Bonnet, que havia de conduir als acords de Munic. El Comitè de No-Intervenció adoptà l’acord de la «retirada dels voluntaris» de les terres d’Espanya. Paradoxalment, Negrín —ja en comprendrem les raons— complí el consell. Però no pas els de l’altre costat.

És en aquelles circumstàncies dramàtiques que s’inicia, el 25 de juliol, l’ofensiva de l’Ebre, la més gran operació militar de la guerra, basada geogràficament sobre Catalunya i encara amb l’objectiu de «descongestionar» Madrid! Després veurem que si, militarment, l’operació de Terol conduí a l’arribada de les forces franquistes a la Mediterrània republicana, l’operació de l’Ebre —que causà més de 15 000 morts de joves republicans— culminà amb la desfeta dels exèrcits de Negrín i amb l’arribada dels vencedors a la frontera francesa!

Com és natural en circumstàncies semblants, la lluita accentuava el centralisme del poder, el personalisme del seu cap i, en la situació especial de la zona republicana d’aquella època, la infiltració inexorable en tots els òrgans de l’Estat —exèrcit, policia, Comissariat polític, administració, transports— dels comunistes, l’únic partit que donava suport, orgànicament, a la política de Negrín.

Com a conseqüència inevitable d’aquella situació dramàtica, Negrín presentà a l’aprovació del seu gabinet tres decrets que no tenien altra justificació que accentuar encara més el seu absolutisme i fer més efectiva, per tant, la penetració comunista: nacionalització de les indústries de guerra, militarització del port de Barcelona i reforma del Comissariat polític de l’exèrcit.

Quant a les indústries de guerra, l’objectiu de Negrín era més concret i immediat: controlar personalment, ell i els seus «amics», l’única aportació efectiva que s’havia fet a l’Espanya republicana en el camp de les fabricacions bèl·liques. El mateix podem dir de la «militarització» del port de Barcelona, que ja havia estat militaritzat des del començament. Pel que fa referència a les reformes del Comissariat polític de l’exèrcit, només es tractava d’«institucionalitzar» el seu control absolut per part dels comunistes. El testimoniatge de Prieto i de Largo Caballero sobre l’absorció dels càrrecs militars i comissariats no pot ésser més aclaparador.

Del Cinquè Regiment de Madrid del mes de juliol de 1936, cantat pels poetes «divins» Rafael Alberti i Pablo Neruda, havíem passat al domini total i absolut de les forces armades de la República pel Partit Comunista espanyol. És a conseqüència d’aquells tres decrets totalitaris que es produeix la dimissió del ministre català senyor Jaume Aiguader, en carta adreçada al cap del govern, que reprodueixo textualment:

«Barcelona, 11 de agosto de 1938

Mi querido presidente y amigo: Como he anunciado en el Consejo de Ministros, he puesto a la consideración de mi Partido los decretos acordados hoy. Esquerra Republicana de Catalunya, que siempre ha prestado su entusiasta concurso a la República y no ha regateado esfuerzo alguno por la guerra, lamenta que la acentuación de una política, que reiteradamente ha manifestado estimar perjudicial a los ideales que defendemos, no le permita mantener su representación en un gobierno que apruebe y que estos decretos. Disciplinado a los mandatos de quienes represento le comunico mi dimisión de ministro de Trabajo y Asistencia Social.

Jaime Aguadé».

El ministre basc Irujo se solidaritza també amb Aiguader i envia la seva dimissió:

«Barcelona, 11 de agosto de 1938

Mi querido presidente y amigo: El ministro catalán Aguadé me ha hecho saber que ha presentado su dimisión por discrepància fundamental con la política seguida por la República en Cataluña, política que ha culminado con los tres decretos aprobados con su protesta y con la mía en el Consejo celebrado esta tarde. La norma de inteligencia seguida por catalanes y vascos, que tuvo su manifestación parlamentaria inicial en nuestra retirada de las Cortes, con motivo de la derogación de la ley de cultivos^[003], me obliga a seguir con mi actitud al señor Aguadé y a presentar por ello la dimisión de mi cargo.

Manuel Irujo».

Si recordem que el govern Negrín del mes d’abril havia estat condicionat al millorament de la situació política, econòmica, militar i internacional, és evident que la dimissió dels dos ministres que representaven, no dos partits, sinó dos pobles, el català i el basc, replantejava la qüestió de fons; és a dir, la crisi total del gabinet i la formació d’un nou govern.

Però Negrín —amb un veritable «cop d’estat dintre l’Estat»— considerà que es tractava simplement d’una «crisi parcial». Reemplaçà el representant de la Generalitat, Jaume Aiguader, pel comunista català Josep Moix, i el representant del govern basc, per un «nacionalista», arquitecte i bon vivant, anomenat Tomàs Bilbao. És aleshores quan Companys preparà una resposta que, per circumstàncies diverses, no arribà a cristal·litzar: amenaçà d’exiliar-se —ell i el seu govern— a França!

Després de l’eliminació dels ministres català i basc, no hi ha a l’Espanya republicana un govern ni legítim ni legal: un petit grup de comunistes i simpatitzants s’han fet els «amos» del país i continuen la guerra en el moment en què el seu dirigent real, Stalin, ja es prepara a entendre’s amb Hitler… Negrín volia continuar la guerra civil fins que s’enllacés amb la inevitable guerra europea, ignorant que, si ho hagués assolit, la «seva» Espanya, hauria estat, a través de Rússia, una aliada de l’Alemanya de Hitler.

I per això continuà sacrificant vides humanes fins que la Junta de Madrid, formada pel coronel Casado, el general Miaja, el socialista Besteiro i representants de la CNT i tots els altres partits republicans aixafà literalment el darrer organisme negrinista.

Massa tard, però. Franco entrava a Madrid i, pocs mesos després, era signat l’acord Stalin-Hitler.