COMPANYS, HEROIC
La literatura patriotera ens ha donat un fals concepte de l’heroi, identificant-lo, exclusivament, amb el tipus militar. A la història d’Espanya, oficialment, només mereixen aquella exaltant qualificació els guerrers i els colonitzadors; els qui maten i els qui sotmeten (que és una manera de matar l’esperit) altres homes. El Cid Campeador i Hernán Cortés són les dues figures més representatives d’heroi espanyol.
Els catalans hem caigut en el mateix vici general, però amb uns certs matisos que indiquen ja un aspecte important del «fet diferencial». Jaume el Conqueridor és, certament, el prototipus de l’heroi hispànic: guerrer i «colonitzador», però, amb «reconsideracions» importants, en alguns aspectes decisius. Per exemple, ¿quin país ha fet de la seva figura màxima un escarni tan dur com els catalans amb el seu ídol nacional?… L’obra de Pitarra, o de qui sigui, que s’ha presentat amb gran èxit en el teatre professional, és inconcebible en cap altre país. ¿Podeu imaginar una sàtira tan desvergonyida dels francesos sobre Joana d’Arc? S’han escrit dotzenes de llibres sobre la Pucelle d’Orléans, obres de teatre i films. En el terreny de la «desvaloració del personatge», els francesos només han gosat dir-li pucelle «verge infantil»; no han anat més enllà. I, tanmateix, l’argument d’una pastora analfabeta que «sent veus», es posa al front d’una tropa i derrota els anglesos es prestava molt al comentari irreverent i lleuger. Pitarra hi hauria trobat més situacions equívoques i pornogràfiques que en el seu Jaume el Conqueridor.
No hi ha hagut cap «Shakespeare català» que hagi tractat amb dignitat i força la figura d’aquest altre heroi català que fou el general Joan Prim i Prats, una mena de Cromwell.
He pres l’exemple de dos herois militars perquè són els que més colpeixen la imaginació dels pobles i dels poetes. Però hi ha d’altres herois que són infinitament més valuosos. Superior a Joana d’Arc, per no sortir de França, és la figura de Madame Curie, i més gran Abraham Lincoln que el general Pershing; molt més prop de l’heroi Woodrow Wilson que el general Eisenhower.
El modest coronel Attlee va vèncer a les eleccions l’«imperial» Winston Churchill, «heroi oficial» de la Segona Guerra Mundial, perquè el poble anglès té el sentit just de les proporcions humanes.
És l’aspecte «civil» de l’heroisme que vull tractar, en relació amb Lluís Companys i Jover. Quan es parla del Companys polític, es trepitja un terreny perillós, ple de trampes, però del conjunt de la seva vida es poden destacar tres fets heroics, tres gestes capaces de «canviar el curs de la història», que potser seria la millor definició que es podria donar del concepte heroi: l’home, o la dona, que per la seva acció personal, militar, civil, científica, religiosa o filosòfica, obre un nou capítol de la història, a escala mundial o a la més limitada de la seva pròpia comunitat.
El 12 d’abril de 1931 tenen lloc a Espanya les eleccions municipals que Madrid ha convocat com a «test», «prova», de l’esperit públic; també com a «vàlvula de seguretat» perquè a través d’ella s’escapi el vapor de l’entusiasme popular i no es produeixi la tan temuda «explosió política». Ja en sabem els resultats. Als grans municipis i als mitjans guanyaren unes candidatures que es presentaven sense més programa, objectiu o propòsit que el triomf de la República, el sistema polític més escaient, aleshores, per a la institució a Espanya de la democràcia. El triomf a Barcelona fou total, ineludible. Què fer?
Francesc Macià i els homes del seu entorn es trobaven reunits discutint la fórmula a adoptar en aquells moments decisius per a Catalunya i Espanya. Telefonem a Alcalà Zamora, a Prieto, a Azaña; demanem-los la seva opinió, el seu consell, el seu propòsit.
Sobtadament, i davant la greu sorpresa dels reunits, i especialment de Francesc Macià, arriba la notícia: Companys ha pres, per assalt, l’Ajuntament i des del balcó, hissant la bandera dels tres colors, ha proclamat la República. (La fotografia d’aquella escena inaudita ens dóna l’hora exacta en el rellotge de l’Ajuntament: dos quarts de dues i cinc minuts).
Macià, l’altre heroi català, es precipità i es posà al davant dels esdeveniments: des del Palau de la Diputació i en el balcó també, proclama la República Catalana. No en podem saber l’hora exacta perquè no hi ha rellotge a la Diputació, però són més de les dues quan sorgeix històricament la Catalunya autònoma.
En el «ring» històric de la plaça de Sant Jaume, dos campions catalans lliuren el combat més gloriós de tots els temps: Companys guanya la República, i Macià, Catalunya!
Però l’heroi no és, necessàriament, el vencedor. Ans al contrari, molt sovint és vençut, i és en la desfeta on projecta la seva lluminosa personalitat. «I, tanmateix, la Terra es mou», diu Galileo Galilei quan el porten al suplici. Servet mor cremat, com Joana d’Arc, i el més gran heroi de tots diu des de la Creu del seu sacrifici: «Perdoneu-los, Senyor, que no saben el que fan…» (No sabien que mataven el Fill de Déu!).
Més endavant parlaré dels fets del 6 d’octubre. Aquí vull fer només referència a dos fets, ambdós heroics: quan fracassa el moviment iniciat per Companys el 6 d’octubre de 1934, en el curs del qual proclama, des del balcó de la Diputació convertit en Palau de la Generalitat, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola (síntesi del que passà el 14 d’abril a la mateixa plaça en dos casals històrics), Companys es fa responsable personal, absolut, dels tràgics esdeveniments i, en el Consell de Guerra davant el qual compareix més tard, la seva figura s’agegantà fins a suscitar l’admiració secreta dels seus acusadors. ¿I què dir de la seva mort de cara al cel i el mar, davant les muralles d’un castell ja mai rehabilitat d’aquell crim?
Companys morí com els grans herois de la història!