JAUME COMPTE I GONZÁLEZ ALBA

Uns quants soldats moriren com a conseqüència dels fets d’octubre, i en un tiroteig entre la tropa i el Centre de Dependents, a la Rambla de Santa Mònica, també foren morts Jaume Compte i González Alba, tots dos amics meus i membres de l’organització clandestina, durant la Dictadura, de Bandera Negra, de la qual Daniel Cardona era un dels dirigents principals.

Jaume Compte i Manuel González Alba eren independentistes i en el terreny social de tendències obreres, encara que no gaire definides. Podríem dir, salvant les distàncies i el temps, que eren una premonició del que representa ara l’IRA irlandesa i l’actual ETA basca, encara que no haguessin portat a terme cap acte terrorista.

En les eleccions del 19 de novembre de 1931 Jaume Compte fou el número u d’un Partit Català Proletari que només obtingué 600 vots. Compte era un home de baixa estatura, fort com un roure, de veu fosca i mirada penetrant. El prototipus de l’energia continguda i de la capacitat d’acció. No tenia cap formació teòrica sobre el catalanisme i menys sobre el marxisme. El seu radicalisme, tant català com social, venia del fons de les seves entranyes, i això el feia impermeable a qualsevol argument racional. González Alba —miracle d’aquells temps!— era fill de pare i mare andalusos, més aviat intel·lectual; portava la corbata «catalanista», que havien popularitzat Nicolau d’Olwer i Ventura Gassol. (Avui, d’aquella generació, només n’hi ha pocs que la portin, encara que de tant en tant veig algun «vellet» per Barcelona, amb aquella corbata, un nus de cinta negra estreta, i el saludo amb un somriure còmplice, moltes vegades comprès).

Gonzàlez Alba creà l’editorial Arc de Berà i, en un concurs oposició que presidí Pompeu Fabra per a cobrir vuit places de professor de català a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (ensenyament de la nostra llengua als mestres i funcionaris de Catalunya), guanyà ex aequo el número 1 amb un altre home extraordinari, Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, Joan es casà amb Núria Folch, filla del diputat al Parlament català Folch i Capdevila. Aquella «nena», que dirigí el moviment universitari immediatament anterior al triomf de la República, és germana de tres catalans de gran categoria intel·lectual: Albert Folch i Pi, gran metge i resident perpetu a Mèxic, on s’exilià; Frederic Folch i Pi, enginyer a Barcelona, i Jordi Folch i Pi, un gran investigador científic als Estats Units, des del 1939, mort fa pocs mesos.

Però tornem a Bandera Negra, on jo gaudia d’un cert «prestigi» teòric en tant que figuerenc i seguidor dels ideals obreristes de Narcís Monturiol —un dels inventors del submarí— i Abdó Terrades, un personatge del qual un empordanès hauria de fer la biografia. Recordo molt bé Miquel Ferrer, company de tantes coses!, quan m’encarregà el text d’un manifest que fou repartit clandestinament el primer de maig de 1924. El llegiren, conjuntament, Ferrer i Tona Nadalmai i tots dos em felicitaren: fou el meu debut d’escriptor polític a divuit anys. Quant a «periodista», vaig «debutar» més jove: a dotze anys a la revista «Studium» de Figueres, de la qual Dalí era el «director artístic». La meva «columna» es titulava «Els grans invents de la Història». (Jo, ja de petit, tirava per les grandeses).

González Alba vingué a París a la darreria de l’any 1930 i em telefonà a l’Hôtel Majory, de la Rue Monsieur le Prince, situada al mig del Quartier Latin, on jo vivia. Em demanà si podia guardar-li uns quants dies un «paquet» a la meva cambra. Naturalment que sí, fou la meva resposta. Una hora després, trucà a la porta de la meva habitació. Era realment un «paquet» molt pesant i voluminós. Va deixar-lo sota el llit sense dir-me què era.

—Ningú no ha de tocar-lo ni veure’l —em digué.

—No et preocupis —fou la meva resposta—. La cambrera és socialista i els dissabtes es queda a dormir amb mi… És de tota confiança…

Jo sempre he estat molt tafaner, gràcies a Déu, i bon punt havia sortit de l’hotel vaig voler saber què tenia a la meva cambra i sota el llit.

Una metralladora!

En la relació que es féu de la seva mort es parlava que ell i Compte havien mort manejant una metralladora des d’un balcó del Centre de Dependents. Devia ser, vaig pensar, la metralladora de l’Hôtel Majory.

De retorn de l’exili, he tingut ocasió, fa uns quants anys, de parlar amb el seu fill i vaig recordar-li la visita del seu pare i la naturalesa del «paquet» que em deixà a la cambra, a París.

No en sabia res, però m’assegurà que tant ell com Compte havien mort a una certa distància l’un de l’altre i no pas al mateix temps.

I és així com un català racial de Castelló d’Empúries i el fill de dos andalusos morien junts i per la mateixa causa: la dignitat nacional, segons creien ells, de Catalunya.