FRANCESC MACIÀ, EL POLÍTIC I L’HOME

Francesc Macià i Llussà nasqué el 24 d’octubre de 1859 a Vilanova i la Geltrú. Els seus pares eren procedents de les Borges Blanques, centre agrícola a dotze quilòmetres de Lleida. Després d’estudiar el batxillerat a la seva ciutat natal, ingressà a l’Acadèmia d’enginyers militars de Guadalajara, l’any 1875, i acabà els seus estudis al 1880 a l’edat de vint-i-un anys. Capità, accedí a la direcció de la Comandància d’Enginyers de Lleida i es casà, a vint-i-nou anys, amb Eugènia Lamarca de Mier.

El pare de donya Eugènia era arquitecte i els Lamarca posseïen una finca a Balmanya que era una de les propietats més grans de Catalunya, país de petita i mitjana pagesia. Una germana de Macià era monja i arribà a ser directora d’un convent. No pot donar-se a Catalunya una família més conservadora i honorable i més representativa de l’Espanya d’aquells temps: la gran propietat, l’Església i l’exèrcit units pel casament de la «pubilla» Eugènia amb el capità Macià.

Fincat a Lleida, més enginyer que militar, Macià es queda a la ciutat fins a esdevenir tinent coronel. Fou ell qui més contribuí a una sèrie de promocions civils des de la Comandància d’Enginyeria.

A començament del segle XX, el moviment catalanista, impulsat principalment per la burgesia avançada, es manifestà a favor de l’autonomia. Macià se sentí atret per aquella filosofia descentralitzadora de l’Estat espanyol. Sense deixar la carrera es presentà com a diputat a Corts per la circumscripció de les Borges Blanques.

La seva condició social, la bondat i l’honradesa que inspirava la seva figura, ajudada per un físic molt atraient, li valgueren un triomf per una majoria esclatant.

Els catalanistes de Barcelona l’inclogueren també a la candidatura de la ciutat (el règim electoral d’aquell temps ho permetia) i Macià fou elegit per Barcelona també. El «doble diputat», però, no es presentà a les Corts i assegurà que en aquell recinte burocràtic i espès «no es podia fer res de bo». La seva actitud inèdita li donà una gran popularitat i ben aviat esdevingué el rival directe de Cambó: si Cambó era l’home del compromís, ell era l’heroi de la intransigència. A poc a poc es perfilà com la segona figura política de Catalunya, darrera Cambó, que ja era un home polític a l’inici del segle.

De seguida, Macià comprengué que Catalunya no podia lluitar sola contra el govern de Madrid i fou un dels precursors més actius de GALEUZCA, l’aliança de Catalunya, Euskadi i Galícia, segellada, precisament, al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, l’onze de setembre de 1923. Estudiant a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, vaig assistir en aquell acte històric.

Dos dies després es produïa, des de la Capitania General de Barcelona, sota la direcció de Miguel Primo de Rivera, el cop d’Estat del 13 de setembre. Macià s’exilià a França i jo em vaig quedar a Barcelona lluitant contra la Dictadura dins les organitzacions clandestines d’Estat Català, Bandera Negra i l’escola militar organitzada pel patriota Miquel Baltà, propietari de la farmàcia que fa cantonada entre la Ronda de Sant Pere i la Rambla de Catalunya i que encara porta el seu nom.

Jo era jugador de futbol de la Unió Sportiva de Figueres, un equip on figuraven dos jugadors que arribaren a la Primera Divisió, Pere Colls a l’Espanyol i el famós defensa alemany Walter, que vivia amb una família benestant figuerenca. Pertanyen a la meva generació futbolística el defensa de l’Espanyol, Porta de Sant Feliu de Guíxols, i Mas de Palafrugell. La parella Mas-Walter ha estat una de les més famoses del futbol català. (A París, l’any 1925-26, vaig jugar amb l’equip de Primera Divisió anomenat Club Français, en el temps de Bonnard i Doumergue, dos grans mig centres com es deia, aleshores, en la formació clàssica i, crec, més lògica d’1-2-3-5.)

Cada dissabte, amb dos altres figuerencs que jugaven a la Unió Sportiva de Figueres, en Bruno Botey i el qui esdevingué després el meu cunyat, casat amb la meva germana, Jaume Sunyer Pi, fill de Maria Pi i Sunyer, germana d’August, Carles i Santiago, anàvem a jugar a Figueres i tornàvem a Barcelona el dilluns al matí. Ens havíem de llevar a les cinc de la matinada. Érem totalment amateurs i el Club ens comprava un quilomètric per al transport en tren.

Faig aquesta explicació perquè té relació amb la meva biografia política. Dalmau Costa, futur cap de protocol de la Generalitat i propietari, a l’exili, del famós restaurant Ambassadeurs, era empleat de duanes i podia entrar i sortir entre Portbou i Cervera sense cap dificultat.

A Perpinyà hi havia una oficina d’Estat Català dirigida, des de París, per Macià mateix. L’enllaç París-Barcelona es feia a través de Dalmau Costa i jo. Els documents, els portava dintre el maletí on portava l’equip de futbol. Anàvem, els tres estudiants, al vagó dels dos recaders de Figueres, en Campà i en Corones; tots dos catalanistes. En Campà fou més tard cap de la policia municipal de Figueres i el pobre Corones morí en un camp de concentració alemany.

Els trens, aleshores, sobretot els que conduïen a la frontera, eren molt vigilats per la policia… Però cap dels que hi havia al nostre tren no sospitava que aquells tres estudiants futbolístics i els dos recaders transportàvem documents clandestins.

Mai no ens van escorcollar ni ens feren preguntes polítiques de cap manera. Fou dintre aquell maletí, en tres viatges consecutius i als nassos de la policia, que vaig fer arribar a Barcelona el manifest de Francesc Macià denunciant en termes exaltats la detenció de què havia estat objecte Carrasco Formiguera…

Els fets de Prats de Molló, el procés que els seguí, i dels quals dono compte a continuació, foren decisius per a Macià i Catalunya.