EL «MIRAVITLLÓS» VIATGE DE LLUÍS COMPANYS A PARÍS

Durant la guerra civil espanyola la llibertat de premsa fou mantinguda plenament en el sector no feixista. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat, del qual jo vaig ésser el fundador i el director durant tota la guerra des del setembre de 1936 fins al febrer de 1939, no tenia cap monopoli d’informació, ni a la premsa ni a la ràdio. L’única censura era de guerra i estava sota la direcció i el control de l’estat major de l’exèrcit. Hi havia un director general de Premsa, el diputat Gales, i un director general de Radiodifusió, el diputat Fontbernat. Ambdós eren d’Esquerra Republicana de Catalunya i estaven jeràrquicament sota el control del Comissariat, però gaudien d’una amplíssima autonomia. En cap ocasió no vaig fer-los una observació o un greuge.

Ara bé, es posà en circulació un setmanari humorístic desaparegut —L’Esquella de la Torratxa—, propietat dels comunistes, i l’aprofitaven per a criticar els dirigents dels altres partits democràtics,’ mai dels seus propis líders, naturalment. Jo era un dels seus temes preferits, puix que el PSUC no em perdonà mai la fundació del Comissariat de Propaganda, òrgan ideal per a ells per a la seva política de penetració. Tant és així que crearen una secció titulada El retaule de les Miravitlles, en la qual feien una crítica —partidista naturalment— de l’acció d’aquell organisme que no havien pogut acaparar.

El «miravitllós» viatge de Companys a París fou una de les seves facècies més significatives. Val a dir que jo no vaig fer mai el més mínim intent de suprimir-lo, però tampoc no vaig contestar mai a les seves «acusacions». És interessant ara d’explicar de quin viatge es tractava i per què el qualificaren de «miravitllós».

Per això cal fer un salt enrere i explicar, breument, la situació europea d’aquell any 1936. El feixisme italià assolí el govern l’any 1923, sota el comandament d’un socialista ardent que escrivia en el diari socialista Avanti, sota la direcció de Pietro Nenni, el veterà socialista més venerable, mort mentre escrivia aquestes ratlles i un dels més responsables de la formació de les Brigades Internacionals de la guerra civil espanyola.

Un altre socialista de gran prestigi fou el belga Henri de Man, autor d’un llibre, Au delà du Marxisme, una de les obres més importants d’aquella època. El socialisme ja havia passat pel poder durant el període Macdonald, a la Gran Bretanya, sense deixar un solc profund, i els socialistes i comunistes alemanys foren, pels seus errors i les seves baralles, els principals responsables del vertiginós ascens al poder del líder nacionalsocialista, Hitler.

El mateix Front Popular francès es debatia enmig de grans discussions ideològiques i el seu líder —Léon Blum—, socialista, decretava la jornada de les quaranta hores i les vacances estivals dels obrers francesos, els mateixos dies que els obrers alemanys, sota Hitler, augmentaven les hores de treball i reduïen la durada de les vacances perquè preparaven una guerra d’envergadura mundial que esclatà tres anys més tard.

És a dir, els homes, els partits i les ideologies clàssiques de la revolució s’havien desacreditat a tota la zona del món occidental, especialment a França. És en aquell precís moment que es produeix el cop d’estat del general Franco. Vist amb la perspectiva del temps, és evident que el factor més decisiu de la desfeta inicial d’aquell moviment facciós fou la total anihilació de les forces rebels a Catalunya.

¿I quins havien estat els veritables triomfadors del cop d’estat després d’una lluita ferotge i sagnant als carrers? Sobre aquest tema hi ha moltes opinions, i jo sóc un dels qui ha donat preeminència a les forces de la Generalitat dirigides per dos militars de carrera que resultaren dos grans estrategs: Escofet i Guarner, ajudats per la neutralitat activa de la Guàrdia Civil i per un nombrós grup d’anarquistes, particularment actius, a la zona del Paral·lel i de les Drassanes.

El Partit Comunista Català, PSUC, no existia i es començà a organitzar precisament després del 19 de juliol. El Partit Socialista Obrer Espanyol, PSOE, no tenia a Barcelona més enllà d’unes dotzenes de militants que «no sortiren de casa» aquella tràgica nit del 19 al 20 de juliol. De cara al món, dels periodistes, dels fotògrafs i dels cineastes, els triomfadors foren els anarquistes amb la col·laboració d’un grupet de «poumistes», membres del POUM, Partit Obrer d’Unificació Marxista.

La sorpresa fou total: ¿qui són aquests «nous» revolucionaris que, contràriament als italians i alemanys, s’han batut contra el feixisme i l’han desfet? De cop, doncs, la CNT, la FAI i, a un nivell més baix, els membres del POUM, especialment el seu líder, Andreu Nin, esdevenien populars a tot el món. A les figures de Durruti, Garcia Oliver i Ascaso (mort a l’assalt de les Drassanes) s’afegia la del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, que s’havia quedat sol donant l’exemple de serenitat i valentia.

Les forces sindicals franceses organitzades a la CGT (Confédération Générale du Travail), sota la direcció d’un home extraordinari, Léon Jouhaux, una mena de síntesi d’Àngel Pestaña i de Salvador Seguí (el «Noi del Sucre»), creadors de la CNT històrica, no «faista», exaltaren la feta dels treballadors catalans i organitzaren el que havia d’ésser un míting monstre al Velòdrom d’Hivern de París, amb una cabuda de més de 20 000 persones. Parlarien, entre altres líders no comunistes, Jouhaux i el president mateix de la Generalitat, Lluís Companys.

Vaig fer un viatge especial a París per organitzar els detalls de l’estada del president Companys i es trameteren a la capital francesa 500 cartells impressionants del cap de Companys, amb el cabell tallat i el vestit de presidiari de Santa Maria, per ésser exhibit als carrers de la Ciutat-Llum. M’ajudà en tot Marceau Pivert, secretari particular de Léon Blum i simpatitzant —de temps— dels anarco-sindicalistes històrics.

És evident que l’entusiasme que despertà aquell esdeveniment preocupà els dos països que, en aquell moment, eren els que més podien influir sobre França i sobre Léon Blum: Rússia i Anglaterra. Chamberlain, per una banda, i Stalin per l’altra, per raons oposades, es negaven que París fos el centre mundial on es donaria prestigi a una situació i a una filosofia revolucionàries que ambdós líders rebutjaven.

Nosaltres, des de Barcelona, ignoràvem els efectes explosius que havia produït la perspectiva d’una immensa reunió de masses enquadrades en agrupacions polítiques i socials que no eren les «tradicionals» i que es convertien, així, en més perilloses. En arribar a la frontera francesa ens comunicaren que, per «raons d’Estat», el president Companys no podia fer el viatge a París, però no feren cap referència al míting o a d’altres causes. Fou una terrible humiliació per a Companys i, en un altre aspecte, pitjor encara per a mi, que n’era un dels organitzadors. D’aquí vingué el títol joiós del «miravitllós viatge de Lluís Companys a París»…

La cosa no acabà aquí. Jo vaig anar a París en avió. En arribar-hi vaig posar-me en contacte amb Marceau Pivert, el qual obtingué, immediatament —cal dir-ho—, que em rebés el mateix dia Léon Blum. L’entrevista fou dolorosa i només Pivert parlava amb seguretat. El president del Consell de Ministres del govern francès no sabia com dir-me el que havia passat, puix que no podia donar «estat oficial» a unes «raons polítiques» que tampoc no havien estat explícitament expressades. Les inquietuds de Chamberlain, la indignació de Stalin i els comunistes, havien estat «insinuades», però eren suficients els mots «encoberts», les gesticulacions prudents, per a comprendre’n el sentit. Finalment, i probablement sense adonar-se’n, Blum fou més franc: «Saludi, de part meva, molt afectuosament, el president Companys i digui-li que quan vulgui fer una “visita personal” a París no ha de fer més que dir-ho: li donarem tota mena de facilitats». No va arribar a dir, però, que el rebria, ni políticament ni personalment.

Companys no féu cap cas de la invitació personal de Blum i em donà les gràcies pel meu esforç, fent-me comprendre que ja sabia que eren les circumstàncies de la situació mundial el que havia fet impossible el seu viatge.

Passaren mesos, i un bon dia la jove muller del president, Carme, demanà a Companys d’anar a París uns quants dies. No coneixia aquella ciutat i li hauria agradat d’estar-hi, a títol personal, quasi d’incògnit. Companys, escarmentat pel fracàs del primer intent, anuncià la seva intenció de visitar París, sense cap altre propòsit que uns quants dies de descans, al cap del govern, Juan Negrín. La resposta afirmativa fou immediata: «Cuando Vd. quiera y cuanto quiera», li digué aquell canari, que quan volia, i li convenia, era encisador. Al mateix temps, però, advertí l’ambaixador d’Espanya a París que rebés oficialment el president, li busqués estatge en un dels millors hotels de la ciutat i li oferís cotxe i xofer. «No el deixi ni un moment sol, però». Aquestes eren les ordres.

Probablement, en aquella ocasió, Negrín ignorava que Ossorio y Gallardo, l’ambaixador a París, que havia estat governador civil de Barcelona i defensor de Companys en el Consell de Guerra que se li féu després del 6 d’octubre de 1934, era un gran amic i admirador del president, tant que fou ell mateix qui li explicà la secreta inquietud que l’estada a París de Companys produïa als dos governs, el d’Espanya i el de França.

Ossorio y Gallardo, com a bon ambaixador, preparà una sèrie de visites amb personatges del govern i diferents diputats i senadors. L’acompanyà pertot arreu i li féu d’intèrpret. Companys parlava un francès que s’havia inventat, però que tots els francesos entenien. Personalment, Companys era un home molt atractiu. Tenia un rostre expressiu, la rialla fàcil i una gesticulació espectacular, amb el seu llegendari mocador de seda que li sortia de la butxaca del pit i gairebé li arribava a la cintura.

Entre la «classe política» francesa es parlà molt del charme d’aquell president català a qui Blum havia tancat la porta, i molts volien veure’l per conèixer-lo, però, també per desagreujar-lo. Tant és així que l’ambaixador Ossorio y Gallardo telefonà a Negrín dient-li que Companys estava portant a cap, sense proposar-s’ho políticament, una campanya utilíssima a favor de la República. «Crec recomanable que allargui la seva estada a París vuit dies més…».

Negrín acceptà immediatament després de constatar que Osorio y Gallardo havia estat l’escorta permanent del president de la Generalitat.

—Traigo buenas noticias de España, don Luis. El presidente Negrín le ruega que permanezca una semana más en París, pues le he explicado que el éxito de su presencia en la capital francesa ha sido extraordinario.

Però Companys s’hi negà rodonament, al·legant que ja feia massa dies que era fora de Barcelona i que el seu deure era al Palau de la Generalitat.

I, després, Companys, un home d’una viva intel·ligència i d’un instint polític agut, em digué amb aquella franquesa autocrítica, que era una de les seves grans qualitats:

—Mira, Met, jo sóc un home que, a primera vista, faig molt bon efecte. He viscut una vida dinàmica i perillosa i això m’ha donat experiència i imaginació. Però a la segona visita se’m veu el llautó…

I se’n va anar de París l’endemà, deixant més d’un ministre francès amb un pam de nas.