PRIETO, HOME

Prieto era realment un self made man, és a dir, un home que s’havia fet ell mateix i que més tard ocupà un lloc de primer pla en l’escenari polític espanyol. Fou un home d’una intel·ligència excepcional capaç de comprendre qualsevol situació complexa i d’arribar al seu nucli essencial. Fou ministre de Finances, de l’Aviació, de la Guerra. En tots els ministeris donà proves de competència i imaginació.

No sé per quins set sous es féu socialista, puix que era la imatge més perfecta de l’individualista pragmàtic i independent. Probablement el seu naixement fou a Bilbao en el si d’una família modesta. Malgrat la seva fama i els càrrecs importants que havia tingut, pot considerar-se com un home frustrat. En un altre país o en altres circumstàncies de la vida política espanyola, Indalecio Prieto hauria estat el cap d’una esquerra liberal capaç de fer un gran paper, tant en el govern com a l’oposició. Un binomi polític Cambó-Prieto hauria estat la combinació més adient per a la normalització de la vida política espanyola. Però ni Cambó fou cap d’un govern de dretes ni Prieto d’esquerres. Es perderen les dues úniques oportunitats i Espanya pagà aquell mancament històric amb la Dictadura de Primo de Rivera dels set anys i amb la Guerra Civil i una dictadura de prop de quaranta anys.

Sobre la seva manera de parlar i de conduir-se en la seva vida privada es compten moltes anècdotes. Jo parlaré només d’aquelles de les quals vaig ésser testimoni directe.

La meva primera entrevista amb ell té un important teló de fons. A les primeres setmanes de la guerra civil, quan el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes s’havia traslladat a Capitania General, rebérem la visita d’un Comitè de marroquins nacionalistes que estaven disposats a provocar un alçament armat al Protectorat espanyol del Marroc. L’inspirador d’aquella visita, i algú m’ha assegurat que assistí personalment a la reunió, era Abdelkjalak Torres, cap del moviment nacionalista marroquí. (He escrit a diferents persones del Marroc actual per tal que confirmessin la seva presència a Barcelona en aquella data; els pocs que m’han contestat no ho sabien).

Nosaltres responguérem que Catalunya no tenia atribucions pel que fa a la política exterior de la República, però que simpatitzàvem amb el seu moviment i el podíem ajudar políticament. Primer, tots els partits polítics que integraven el Consell de Milícies inclourien en el seu programa electoral, després de la victòria contra el franquisme, la concessió al Marroc de la independència; després, una Comissió del Comitè aniria a Madrid a plantejar en nom del Comitè de Milícies el problema del Marroc, l’interès que podria tenir per al desenvolupament de la guerra civil un conflicte militar al Protectorat espanyol.

La Comissió fou integrada per Aureli Fernández per la CNT, Rafael Vidiella per la UGT, i jo per Esquerra Republicana de Catalunya. Donat el tema «nacionalista» a tractar, s’acordà que jo fos el portaveu. I és aleshores quan vaig conèixer personalment Prieto-home. Preparo el lector: Prieto era un home d’un llenguatge descarnat, el més directe i «ordinari», encara que molt descriptiu, que es pugui imaginar.

La primera pregunta fou típica i encara més la resposta.

—¿Y por qué vienen Vds. a plantearme un problema de tanta envergadura y complejidad?

—Porque es Vd. —vaig dir jo— el hombre dinámico y capaz de comprender el interés de lo que venimos a decirle.

—No, hombre, en este gobierno yo no soy más que «soplapollas».

Ni Aurelio Fernández ni Vidiella ni jo no érem uns llepafils, però ens semblà una mica forta aquella autodefinició del ministre.

Jo vaig engegar el meu discurs. Fou una mica retòric i sentimental. Els catalans compreníem millor que els altres pobles d’Espanya el que representava l’esperit d’una comunitat que volia afermar la seva existència.

En acabar vaig creure que l’havia impressionat afirmativament.

—Miravitlles —digué—, Vd. es todavía muy joven y, como buen catalán, algo romántico, pero yo, «que tengo canas en los cojones», puedo asegurarles que los marroquíes no nada de nada. Pero, en fin, les prepararé una entrevista con Largo Caballero, presidente del Consejo de Ministros…

Ens vam quedar una mica decebuts, i no pas pel llenguatge precisament, sinó per la seva actitud negativa. Vam decidir aleshores de «desdramatitzar» una mica la presentació del nostre missatge i Vidiella i Aurelio Fernández decidiren que anés jo sol a parlar amb Largo Caballero.

No hi pot haver un contrast més gran entre dos homes com el que oferien Largo Caballero i Prieto, i això degué ésser una de les causes de la seva rivalitat. El cap del govern era la imatge de la prudència i la discreció. Mancava certament de vivacitat mental i els seus gestos eren lents i rars. M’escoltà molt atentament, i jo, després de l’experiència amb Prieto, li vaig fer una exposició molt més simple i moderada. La resposta fou més raonada que la de Prieto i no ens digué de quin color eren les canas en qualsevol víscera de la seva anatomia. Però la conclusió era més greu, i encara avui la considero insòlita en les circumstàncies històriques en què es produí.

Largo Caballero creia en la possibilitat que els marroquins poguessin efectivament provocar un aixecament al seu territori. Però era això, precisament, el que l’espantava.

—El moviment pot estendre’s al Marroc francès, i aleshores resulta que som els socialistes espanyols els qui creem una situació difícil i delicada als socialistes francesos —aleshores al govern—. No —acabà Largo Caballero—, no le puedo hacer esta «mala jugada», al companero Blum…

No és el meu propòsit —aquí— criticar la decisió de Largo Caballero, però sembla molt poc convincent, per a un socialista, l’argumentació que, en definitiva, es traduïa a sostenir l’imperialisme espanyol i francès sobre tot el Marroc.

Prieto era, per altra banda, un home molt apassionat i rancorós. Un dels seus «enemics» era el general Asensio, antic sots-secretari de Defensa del govern Largo Caballero, (No tenia cap parentiu amb el general Asensio del costat franquista). El «nostre» Asensio fou qui dirigí la defensa de Màlaga, i és allí on, per primera vegada, feren l’aparició les divisions motoritzades italianes. La desfeta no fou, doncs, culpa del general defensor de la ciutat; però els comunistes descarregaren contra ell una violenta campanya després de la caiguda en desgràcia del sots-secretari. Més tard fou destituït i el govern l’envià d’attaché militar a Washington.

Asensio era un home poc simpàtic, rancorós també, com Prieto, però malintencionat. Durant el seu pas, el Ministeri de Defensa es distingí per la seva actitud sistemàticament contrària a Prieto, més aviat per ganes d’afalagar Largo Caballero que per altres raons més justificades o honorables. Prieto ho sabia i no li ho perdonà mai.

Un fill de Prieto morí a Mèxic, i això afectà terriblement el seu pare, que sentia per ell una gran estimació. Setmanes després d’aquella desgràcia, Prieto féu un viatge a Nova York per assumptes relacionats amb la JARE —Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles—, de la qual ell era president, i que manejà amb gran eficàcia i honestedat. Jo dinava al JAI-ALAI, el restaurant basc de Nova York, amb uns periodistes americans, i vaig ser el testimoni d’una escena molt penosa.

Asensio era també al restaurant amb un cercle d’amics. En entrar Prieto al menjador, Asensio s’aixecà i anà a saludar-lo amb la mà estesa. Prieto restà totalment immòbil, visiblement encarcarat. Asensio cregué que no l’havia reconegut: havien passat anys sense veure’s, i Prieto era miop.

—Señor Prieto —li digué Asensio amb la veu més amable que trobà en el seu registre vocal—, Vd. no debe de haberme reconocido. Soy el general Asensio, el exsubsecretario de Defensa.

—Le he reconocido muy bien —replicà Prieto— y es precisamente por esta razón que no le tiendo la mano…

(En veure entrar Prieto vaig pensar anar-lo a saludar i donar-li el meu condol per la mort del seu fill, però l’escena humiliant de què fou objecte Asensio em féu desistir del meu propòsit. ¿I si fa el mateix amb mi, de resultes del meu atac del llibre de joventut a què m’he referit, atac que vaig reimprimir en una revista mensual que publicava, jo sol, sense cap altre col·laborador, titulada Cartes obertes? En la presentació d’aquella publicació tan insòlita vaig dir que no acceptaria col·laboracions de ningú i que tot el que es publicaria serien coses, de tot tipus, escrites per mi. L’única col·laboració que acceptaria seria l’econòmica: d’un peso fins a cent. Més de cent, no, perquè hi hauria el perill de caure sota el domini financer d’un indesitjable… La meva crida fou un fracàs: ningú no m’envià cap col·laboració, ni tampoc cap xec, ni d’un peso, ni de cent, ni de cap de les noranta-vuit xifres que hi ha entremig. Vaig pagar tres edicions, el mínim que em demanà l’impressor per aquella aventura. La guardo als meus arxius i, si voleu que us digui la veritat, està molt bé: deia coses que ara són d’una realitat increïble. Els meus conciutadans no estan de «punyetes», i això de donar sis «rals» contra la promesa d’un paper que rebran mensualment és una aventura que supera la seva imaginació. És en aquella diguem-ne «revista» que vaig publicar o reimprimir els meus atacs a Prieto en ocasió del seu pas pel Ministeri de Finances l’any 1931. Sé que ho havia llegit i que no li havia fet cap gràcia. Era, doncs, possible que em rebés amb una «guitada» semblant a la que sofrí Asensio).

El xef del restaurant JAI-ALAI era un català molt trempat que es deia precisament Reixach. Vaig cridar-lo:

—Voldria saludar Prieto per a donar-li el condol, però tinc por d’una rebuda brutal. Voldria, doncs, que temptegessis el terreny i saber quin és el seu estat d’esperit amb relació a mi.

Reixach ho féu molt bé utilitzant, com féu el famós futbolista, la paràbola que es convertia en gol davant la immobilitat del porter. En apropar-me a la seva taula, Prieto s’aixecà per abraçar-me: sabia que jo venia pel seu fill, que devia tenir una edat pròxima a la meva, i això probablement el va emocionar.

—Pero, amigo Miravitlles, no tiene Vd. por qué tener miedo de mí; más bien soy yo el que debería tener miedo de Vd., con estos artículos tan duros que escribe contra mi persona.

Va demanar-me d’asseure’m a la seva taula per prendre cafè i parlar una mica del passat i del present. Ens acomiadàrem ben amics. I, davant testimonis dels quals podria donar els noms, féu la següent solemne declaració:

—¡Si yo —Prieto— hubiera tenido cinco Miravitlles durante la guerra, la habria ganado!

—Pues yo hubiera hecho mejor que Vd. —vaig replicar—; la habría ganado con «sólo» tres Prietos.

En tant que encarregat de l’ajut als exiliats, Prieto fou víctima de mil enganyifes: falsos ferits, falsos empresonats que disposaven d’una documentació perfectament legal i autoritzada (naturalment, falsa). De tant en tant, venia a Nova York i s’hostatjava a l’hotel Barclay, on hi havia un restaurant d’una certa fama. Va convidar-me i, en donar-nos el menú, demanà si hi havia estofado. El xef digué que, d’estofat pròpiament dit, no en servien, però que sempre es podia fer una combinació: li portaria un plat de carn en salsa i un plat de patates bullides. La barreja s’assemblaria molt a un estofat.

—No me parece mal —digué Prieto.

Al cap de deu minuts comparegué el cambrer amb el meu plat —no recordo de què— i dos plats: un amb carn en salsa i l’altre amb una patata bullida de dimensions més que regulars. Prieto, que era un bon menjador, féu desaparèixer la patata en menys d’un minut i tornà a la situació lamentable d’un estofat sense patates. Crida meva al xef, ordre d’aquest al cambrer i, poc després, el veiérem sortir de la cuina, amb una gran safata, un plat enmig i, al damunt del plat, una patata bullida.

L’entrada del cambrer al menjador causà una certa confusió i molts dels clients seguiren la seva trajectòria per saber a qui anava destinat aquell plat insòlit. El cambrer arribà a la nostra taula i diposità, amb tot respecte, aquell tubercle al plat de Prieto.

—Coño —exclamà Prieto—, nunca había visto servir una patata con tanta solemnidad.

Era a la suite que tenia en el Barclay on rebia els «clients», que li feien les proposicions més inversemblants per tenir dret a un ajut.

—Véngase Vd. conmigo —digué—, necesito un su ayuda en asunto espinoso.

Vam entrar per la porta del dormitori, on n’hi havia una altra que donava accés a una mena de saló o despatx.

—Vostè restarà uns minuts al dormitori i després trucarà a la porta i jo el faré entrar al despatx. Hi ha una dona, en efecte —digué—, que assegura que és la vídua d’en Joaquim Maurín, que vostè coneixia. El seu aspecte és normal i tranquil·litzador, però pel fet de la categoria del seu marit vull tenir la seguretat absoluta que era la seva muller. Sé que vostè els coneixia tots dos, i la seva opinió serà, en aquest cas, decisiva.

Ho vaig trobar tot una mica estrany, però vaig acceptar aquella funció més aviat desagradable. Si no era la vídua de Maurín, ¿què havia de dir? Vaig trucar a la porta, va obrir Prieto i em vaig trobar amb Joana, la muller de Maurín, germana del cèlebre escriptor Souverine, autor, ja aleshores, del millor llibre escrit sobre Stalin i la seva obra. (Tots crèiem que havien afusellat a Maurín).

Vaig abraçar-la i parlar del seu marit difunt, de manera que Prieto guanyés confiança. Pretextant una feina urgent vaig acomiadar-me d’ambdós, però un cop al corredor de l’hotel vaig entrar al dormitori de Prieto. Joana sortí poc després i l’exministre s’excusà d’un servei que sabia compromès.

—Perdóneme, Miravitlles, pero he sido víctima, en mis funciones de presidente del JARE, de más de veinte «de las viudas», mujeres desaprensivas que, a partir de un republicano realmente muerto en el frente de guerra, lograban una falsa documentación, hecha en España, con certificados de nacimiento y de noviazgo, falsos. —Probablement un cas inèdit en la història dels «timos^[004]».