GASTON BERGERY

Vaig conèixer-lo en un dels meus viatges a París per a l’organització de l’Olimpíada Popular en circumstàncies insòlites. Jo passava per l’Avenue Wagram i vaig veure una gran acumulació de públic davant una gran sala on se celebrava un míting organitzat per l’associació JEUNES, que vol dir Joves, i que corresponia a Jeunes Étudiants Unis pour une Nouvelle Économie Sociale.

Com s’indicà en aquells temps, i després s’ha generalitzat, les organitzacions polítiques asseguren l’ordre de les seves manifestacions per evitar incidents —i accidents— amb la policia. Els membres d’aquells «ordenadors» s’identificaven per una insígnia al pit o una banda al braç. M’interessava aquella reunió i vaig adreçar-me a un d’aquells «guàrdies» perquè em facilités l’entrada; «Jo era estranger, català d’Espanya», era la manera, molt eficaç, d’identificar-me a França i desitjava seguir de prop aquella agrupació de la qual ja havia tingut notícies a Barcelona.

Em féu entrar immediatament i em posà a la mà d’uns altres «guàrdies» a l’interior de l’edifici, prèvia explicació de qui era jo i què volia. D’un guàrdia a l’altre vaig arribar fins a l’escenari, on vaig ésser presentat a l’home, ja més gran que els altres, que semblava el dirigent superior. Vam parlar uns moments i en acabar de parlar l’orador que feia ús de la paraula, Gaston Bergery, que aquest era el nom de qui m’havia tan fervorosament acollit, s’aixecà de la cadira presidencial i després d’identificar-me a l’auditori, va dir que jo constituïa un exemple de l’estudiant (encara que aleshores jo era professor) interessat en la «nova economia social», de pas per París, precisament com a secretari de l’Olimpíada Popular que havia tingut a tot Europa, i particularment, a França, gran ressò.

En pocs minuts, i en aquestes coses tan inesperades en la vida dels homes, vaig passar d’ésser un «tafaner» que es posava sobre la punta dels peus per saber el que passava en aquella immensa sala plena d’una joventut entusiasta, a constituir el centre d’atracció en un moment que resultà ésser el més espectacular i emotiu d’aquella reunió. El meu discurs emocionà, no pas per les meves capacitats oratòries, sinó pel que significava —en aquell moment— un company que venia d’una Espanya en plena fermentació.

D’allí nasqué la meva amistat amb un dels homes més brillants i contradictoris de la història política francesa d’aquests darrers temps. Era un home alt, ros, d’ulls clars, que vestia i es pentinava com un anglès. La seva intel·ligència esclatava a cada gest i cada paraula. Era, després ho he dit, una mena de síntesi de Mendès-France i Servan-Schreiber, dos brillants polítics francesos, ambdós jueus, que no han reeixit en la política francesa, entre altres raons perquè eren «massa intel·ligents» i massa poc demagogs.

Bergery no era jueu. El líder ultranacionalista de L’Action Française, Charles Maurras, físicament la «caricatura d’un jueu», encara que fos un antisemita brutalment agressiu, assegurava que era el fill natural d’un alemany i que el nom de Bergery era el de la seva mare, francesa.

Poc temps després del nostre reencontre a la Sala Wagram, va iniciar la publicació de la revista La Flèche. Bergery era diputat, independent, i en més d’una ocasió provocà la ira dels seus col·legues: no són, digué, ni bons amics de l’Alemanya d’avui ni bons enemics; són incapaços de la pau i de guanyar la guerra.

En iniciar-se la Guerra Civil espanyola, es posà al costat dels republicans i jo vaig demanar-li que escollís una comissió representativa de tota la Cambra de Diputats francesa, que invitaria a venir a Barcelona. Eduard Ragassol, diputat d’Acció Catalana i un home d’un dinamisme excepcional, s’ocupà dels detalls d’aquella operació. Era un home jove, entusiasta i una vertadera dinamo. Una mica desconcertat políticament, però. (És un home, deia el càustic Just Cabot, que ha confós l’activitat amb l’agitació). Bergery fou el cap de l’expedició i el qui més contribuí que fos un èxit.

La impotència anglo-francesa enfront de la Guerra Civil espanyola, la intervenció russa i la penetració comunista als òrgans de poder o de l’exèrcit republicans operaren en ell d’una manera negativa. Tal fou el cas d’alguns grans escriptors francesos, Drieu la Rochelle especialment, que acabà suïcidant-se. A França es produïren les desercions de Jacques Doriot, que passà de la secretaria general de les Joventuts Comunistes al nazisme més «pur i pur». El mateix, amb el socialista Marcel Déat.

El cas més alarmant, però, fou el del gran escriptor socialista belga Henri de Man, autor d’Au delà du marxisme, que acabà també a les files teòriques del nacionalsocialisme hitlerià. Aquell llibre, ple d’idees brillants i acurades, fou, després, expurgat, «cremat» psicològicament, pels comunistes. Ara fa poc ha estat reeditat. La seva lectura, si s’oblida el nom de l’autor, continua essent vàlida, potser ara més que mai.

En arribar a París pel febrer de 1939, el primer que vaig fer fou visitar-lo a la redacció de La Flèche. Organitzà un dinar en honor meu al palau de la comtessa de Noailles, al qual assistiren tres diputats francesos de diferents partits. Em proposà d’escriure a La Flèche, on vaig publicar un article setmanal —remunerat— fins a l’entrada dels alemanys a París. El vaig tornar a veure, després de l’armistici, a Bordeus, on s’embarcà cap a Anglaterra.

Era molt pessimista i creia que Alemanya guanyaria la guerra si no hi entrava Amèrica del Nord. Vaig demanar-li, en la meva angoixa, si podia ajudar-me a embarcar amb ell per anar a Londres. Féu gestions, però fracassaren totalment. Hi havia molt poques places i eren exclusivament destinades a personalitats franceses.

—No val la pena que ho intentis —em digué—: d’aquí a unes quantes setmanes els nazis seran a Londres…

—Però, si m’agafen, m’afusellaran els franquistes.

—Sí, ja ho sé, estimat Jaume: els qui perden les guerres han d’acceptar serenament aquesta fatal conclusió.

De Bordeus vaig escapar-me a Seta, amb Jaume i Artemi Aiguader, les seves esposes, i llurs fills i filles. Venien amb nosaltres la dona de Jaume, exbatlle de Barcelona, i l’excel·lent pintora Carme Cortès, germana del metge Cortès, del qual és vídua Lina Pi-Sunyer, filla de Carles, també alcalde de Barcelona i primer conseller del govern de la Generalitat. De Seta passàrem a la cèlebre Corniche, on jo vaig trobar allotjament a la casa d’un català de gran classe —Port—, de qui he perdut l’adreça i al qual no sé com agrair el que féu per mi. A Seta vaig sentir per ràdio que Gaston Bergery havia tornat a França i era un dels homes de confiança de Pétain. Concretament, era ell qui li escrivia els discursos. La ironia de la política el féu l’ambaixador de Pétain a la Unió Soviètica!

Després de la invasió dels russos pels alemanys hagué de «fugir» de Moscou i Pétain el féu ambaixador a Turquia.

Des de Seta, i amb grans esforços, vaig poder parlar per telèfon amb ell quan era a Vichy. Ja havia mort Companys i sabíem que Franco havia donat a Pétain una llista de noms, entre els quals figurava el de Tarradellas, per aconseguir-ne l’extradició i afusellar-los a Espanya. Vaig preguntar a Bergery què podria passar, i la seva resposta fou contundent: «És absolutament segur que Pétain es negarà a concedir cap extradició. Pots dir als teus amics que esperin confiadament. Cap d’ells no serà lliurat al govern de Franco».

I així fou. Estic segur que Bergery contribuí, si és que fou necessari, a aquella decisió. Els quatre espanyols lliurats a Franco i afusellats vivien a la zona ocupada pels alemanys, que incloïa Hendaia. Foren el president Companys, l’exministre de Governació durant la guerra civil Julián Zugazagoitia, Cruz Salido, director d’El Socialista, i Joan Peiró.

Aquest darrer és el més sorprenent. Peiró, Àngel Pestaña i d’altres dirigents històrics de la CNT, Confederación Nacional del Trabajo, havien estat desplaçats de la direcció d’aquella gran organització sindical pels anarquistes de la FAI i havien format un moviment moderat anomenat «dels Trenta» perquè l’havien signat trenta líders sindicalistes. Cap d’ells no havia participat en la política activa de la CNT des de feia anys i cap d’ells tampoc no tingué cap paper durant la Guerra Civil. Joan Peiró era un home cordial, el prototipus català de «l’home de seny», i havia limitat la seva activitat política exercint la presidència d’una cooperativa del Vidre, de Mataró, que era sovint presentada, nacionalment i internacionalment, com un model d’organització eficaç.

Per què el féu matar Franco?

Coneixedors de la seva capacitat d’organitzador sindical —s’ha dit—, els «sindicalistes» de Falange, una vegada traslladat i empresonat a Espanya, el posaren en un tràgic i cínic dilema: o ens ajudes a organitzar un «nou» sindicalisme espanyol o t’afusellem.

Joan Peiró escollí la mort.

A la fi de la guerra, pocs mesos després, Gaston Bergery se n’anà a França i es posà a la disposició dels jutjats diguem-ne de depuració. Vaig saber-ho per una nota publicada al The New York Times. Immediatament vaig presentar-me al Consolat francès de Nova York perquè m’indiquessin a quina autoritat francesa podia enviar un cable referent al «Cas Bergery». Em digueren que el millor era trametre’l directament al ministre de Justícia.

Vaig enviar un cable molt llarg en el qual destacava sobretot la meva conversa telefònica amb el Bergery de Vichy relativa a la seguretat dels espanyols susceptibles d’ésser enviats a Espanya i executats. No sé qui fou a França el receptor del cable ni si fou llegit o assenyalat en el seu procés. El cert és que Gaston Bergery fou alliberat i net de tota acció i intenció deshonorant.

Vaig tenir encara l’ocasió, abans que morís, a vuitanta anys, d’abraçar-lo a la mateixa casa on m’havia rebut el 1939. No havia canviat gaire i la seva muller, una model nord-americana, conservava la bellesa i l’harmonia de la seva figura. Fou un home bo i morí amb la serenitat amb què moren els bons.